Deu fer uns deu anys, en una tarda d’entre setmana, un històric militant sabadellenc de l’anomenat independentisme combatiu em va fer una trucada. Tenia una proposta, segons ell, motivadora i àmplia, relacionada amb la necessitat de generar opinió a favor de la construcció nacional dels Països Catalans. La idea era clara: crear un grup ampli d’opinadors que pivotessin en l’eix de l’esquerra nacional, i que anessin expressant la seva opinió sobre diferents aspectes socials, polítics, econòmics, culturals, etc. de manera quinzenal a la secció d’opinió del diari El Punt.

Vaig començar a sentir els noms dels possibles articulistes i vaig parar molta atenció en un, en Carles Castellanos, “l’històric dirigent independentista, saps?” —em va recalcar l’interlocutor. Vaig fer un sí claríssim: als qui ens agrada la història i, més encara, els episodis de combat de l’independentisme, no podíem desconèixer aquell nom. Però llavors, vaig preguntar-me: “Per què jo?”. Només era un jove que tot just escrivia alguna cosa en una revista local, Ordint la Trama, feta, però, amb entusiasme.

Vaig ser citat uns dies després al pati de la Casa Taulé de Sabadell, i allà, assegut en una de les taules del pati, davant un desordre de papers plens d’esquemes sobreposats i en presència del company que m’havia convocat, ell mateix em va rebre amb la timidesa de la seva mirada i l’escalf del compromís militant tot explicant la nova iniciativa que es volia endegar. D’aquell dia, i dels mesos posteriors en què vam començar a col·laborar, en vaig treure els primers aprenentatge: el primer era que és impossible construir un país sense mantenir la seva cosmovisió nacional i la construcció de referents, que alhora puguin actuar com a estructures de poder en tots els àmbits. D’aquí l’impuls a entitats com el Centre de Recerca Pau Vila, la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) i, en concret, el col·lectiu d’opinió Mata de Jonc – Països Catalans. I un de segon i no menys important: la necessitat de tenir una organització estratègica, en aquest cas independentista i socialista, que pensi en aquesta dinamització i en les diferents necessitats que sorgeixen en les successives fases de tot procés d’alliberament nacional; i d’aquí, en la reformulació que va tenir en aquell període, la importància del Moviment de Defensa de la Terra, del qual en Carles Castellanos fou una de les ànimes principals.

Destaco aquest període, no tan sols perquè jo tingués la sort de poder-lo viure, sinó per la importància del moment, en què es venia d’un difícil i dolorós període de l’independentisme que s’estenia entre els anys 1992 i 1995. Per mitjà de la ràtzia repressiva de l’any 1992, amb desenes de torturats i empresonats, l’Estat espanyol va pretendre etzibar el cop final a un moviment polític que s’havia començat a vertebrar com a alternativa, d’ençà del 1979, amb diferents línies d’acció i en el qual el nostre protagonista havia tingut un paper destacadíssim com a dinamitzador.

Sigles com PSAN-P (PSAN-Provisional), IPC (Independentistes dels Països Catalans), MDT (Moviment de Defensa de la Terra) són impossibles de dissociar d’en Carles Castellanos, sobretot per l’aportació teòrica a una estratègia independentista de combat, en la qual centenars de persones van militar en múltiples àmbits i amb totes les conseqüències derivades de fer part d’un moviment de confrontació i denúncia frontal de l’ocupació espanyola (i francesa).

La pretensió de liquidar tot un moviment per part de l’Estat espanyol amb la duríssima repressió de l’estiu del 1992 fou avortada gràcies al tractament polític d’aquella onada repressiva que va permetre continuar la lluita en les noves condicions que anunciava el canvi de segle, unes condicions que demanaven unes eines noves, en la construcció de les quals en Carles hi va influir d’una manera fonamental.

I és aquí on vaig poder acompanyar en aquestes tasques a partir de la proposta nascuda en aquell primer contacte a què he fet referència a l’inici d’aquest escrit: col·laborant en la planificació dels temes en què calia incidir i iniciant la meva militància a l’aleshores MDT. Així va començar una relació militant intensa i una admiració personal cap a una persona plena de coneixements i d’humilitat, i amb una gran capacitat per a escoltar, característiques excepcionals, si ho comparem amb la poca consciència de servei públic i la manca de capacitat autocrítica que hi ha en força àrees del nostre moviment mateix.

Personalment, i com a militant, haig de dir que la lectura d’aquest llibre és imprescindible per a qualsevol persona interessada en la història del nostre país i per a qualsevol militant que vulgui acostar-se a conèixer el nostre passat i entendre i analitzar posi­cions polítiques i accions lligades a contextos concrets. I, sobretot, aquesta lectura és del tot necessària si es volen trobar elements per a millorar la lluita per la independència en l’actual context de trasbals i enrenou polític.

Un dels principals aprenentatges que es desprenen del llibre és el que ens ajuda a veure que sempre calen elements de reflexió per a millorar; i que, en qualsevol procés de confrontació amb l’Estat ocupant, es necessiten eines d’anàlisi i de millora en les diferents fases i, sobretot, estructures que sostinguin la lluita en el temps. Que aquesta persistència és la clau per a assolir els objectius.

També ens ensenya aquest llibre a conèixer amb prou perspectiva històrica el paper de les classes populars com a motor de canvi i quins són els elements fonamentals en la formació del Bloc de Ruptura enfront del Bloc Dominant. Vet aquí la base de l’independentisme d’arrel marxista, que en Caste ens explica de manera pedagògica i de la qual ens reivindiquem la gent de Poble Lliure.

I aquí cal aturar-nos en la reivindicació política i històrica de les aportacions que fa l’amic Carles a l’independentisme català a partir dels episodis que ell mateix ha viscut. Ningú no hauria de permetre l’explicació de la història del nostre moviment nacional d’alliberament sense les seves aportacions, fetes, en la seva majoria, des de l’experiència personal i col·lectiva d’haver viscut moments clau que han fet avançar la consciència nacional i el projecte comú que és el moviment independentista.

Que ningú pensi que és una reivindicació feta només des d’una mateixa trinxera; al contrari, és l’aplicació d’un coneixement que parteix de la necessitat de compartir la pròpia experièn­cia amb el conjunt de trinxeres que han permès de vertebrar, des de posi­cions ideològiques diferents, un mateix front d’acció.

En aquest sentit, cal insistir en el fet que ni ell mateix s’exclou del debat i la crítica, en una altra mostra de la humilitat marxista que dibuixa el seu caràcter. I segurament, aquest fet, sumat a la seva constant coherència en no renunciar mai a l’objectiu final, el converteix en un intel·lectual capaç d’analitzar i dibuixar escenaris possibles i plausibles que facilitin l’objectiu polític que l’ha mogut al llarg de la seva vida: la consecució de la república dels iguals, independent, dels Països Catalans.

Perquè, al capdavall, en Caste —aquest nom familiar tan popularitzat en els cercles de l’independentisme d’esquerres i combatiu—, és ‘un més’ entre nosaltres, és ‘un dels nostres’ amb tot el reconeixement col·lectiu conseqüent que volem expressar en aquesta apel·lació, per molt que les esferes d’opinió i del poder polític i els centres de decisió l’hagin volgut excloure constantment. I és segurament per això que, amb la seva mirada tímida, lúcida i persistent, és per a tants companys i companyes de lluita un referent polític i humà inqüestionable.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]