Un any més commemorem el 8 de març Dia Internacional de la Dona Treballadora i, tot i que els moviments feministes han aconseguit fites importants en els drets de les dones en la banda privilegiada del món, encara hem de lamentar discriminacions que fan que les nostres reivindicacions no siguen un dia a l’any, sinó cada dia de la nostra vida. El 8M és un clam contra les polítiques reaccionàries que ataquen els drets fonamentals de les dones arreu del món. Sempre ha estat un dia reivindicatiu amb color, il·lusió, lluita i joia, hem eixit al carrer amb tot el respecte i responsabilitat que històricament ha caracteritzat la lluita de les dones.

Però el 8M no és una data que agrade molt a les ideologies momificades del passat, a aquells i aquelles que estan en contra de les polítiques d’igualtat de drets. Odien el 8M i tot el que representa, són una de tantes embranzides contra el feminisme que apareixen cada vegada que aconseguim fites importants. Cada moment històric en la llarga vida dels feminismes ha tingut la seua reacció patriarcal: les «onades masclistes» podríem dir, perquè els drets de les dones amenacen els seus privilegis.

Els moviments feministes estan tombant els pilars del sistema patriarcal, i estan canviant la forma de viure i de relacionar-nos. Davant aquesta realitat, el patriarcat hegemònic s’agafa de la maneta de partits polítics amb ideari masclista i d’extrema dreta, i compra els seus discursos.

El discurs de l’any passat va ser que la pandèmia de la COVID-19 es va propagar per culpa de les dones que sortírem al carrer el 8M – ja sabeu, les que no anàrem al futbol ni als mítings de la dreta- en un intent clar de criminalitzar-nos per la mort de tantes persones. Enguany no paren de repetir-nos que cal que ens quedem a casa per responsabilitat, en una actitud paternalista que fa un poc de tuf. Fins i tot organitzacions que mai han convocat una manifestació del 8M fan públic que enguany no la convocaran, en un intent ridícul d’apropiar-se d’una data tan significativa.

De responsabilitat en sabem molt les dones perquè som mares, filles, germanes, treballadores i companyes, som creadores i mantenidores de la vida, i també ens contagiem amb els virus. Recordeu que som el moviment social i polític més antic de tots: hem fet discursos, vindicacions, vagues, resistència pacífica, hem aconseguit estudiar, treballar, escriure llibres, sindicar-nos, hem patit les conseqüències de les dictadures, hem participat en la resistència, hem patit detencions, tortures i presó, ens han furtat els fills i filles, ens intenten esborrar, hem aconseguit canviar lleis, i tindre drets… I tot sense que ningú ens indicara com fer-ho.

De responsabilitat i seny en sabem molt les dones cada dia quan anem a treballar a primera línia dels serveis essencials: al comerç, a la neteja, a l’ensenyament, als hospitals, a l’hostaleria, al camp, en la cura de persones, en el repartiment de menjar. Recordeu que som majoria en molts d’aquests sectors essencials i hem estat i estem a primera línia sempre, amb la responsabilitat que tant us agrada.

Per reivindicar el 8M enguany cada col·lectiu feminista de barris, pobles i ciutats s’autoorganitzarà de la forma que considere més adient i amb totes les mesures sanitàries de precaució, com sempre hem fet: reunions en línia, murals, performance, balls, cançons, vídeos, concentracions, decoració de balcons, disfresses, colors… Sabem fer-ho, estem tota la vida dissenyant, planificant, coordinant, fent difusió, gravant… Sabem fer xarxa i sempre amb tots els elements de la pandèmia masclista en contra. No necessitem que ens indiqueu com podem lluitar i defensar els nostres drets. Sabem que estareu observant-nos detingudament, com els covards, fins i tot en les nostres xarrades en línia, com aquells que s’infiltren a les concentracions per a rebentar-les.

Són d’agrair els consells sanitaris de «queda’t a casa», i així ho fem, però no tragarem amb els discursos ideològics de «queda’t a casa i callada», que busquen criminalitzar-nos i esborrar les dones i el 8M.

[Aquest article es publicà originalment es publicà originalment a Nosaltres La Veu]