La setmana passada vaig poder visitar el cantant Pablo Hasél a la presó de Lleida. No ens coneixíem, però de seguida que va entrar vaig demanar a les autoritats penitenciàries catalanes de poder-lo visitar. Una de les qüestions que va traslladar-me va ser la necessitat que aquestes mateixes autoritats permetin a la premsa fer-li entrevistes, que probablement seran moltes les demanades: Hasél ha tingut una actitud molt ferma davant de la repressió i, a més, tractant-se d’un cantant, el seu empresonament és una pedra a la sabata de la reputació internacional espanyola. Això el converteix en un portaveu que molts voldrien escoltar, i cal denunciar que la presó no pot afegir la censura a la pena de reclusió. Valguin aquestes ratlles com una reivindicació d’aquest dret de Hasél a donar entrevistes. I valguin també com a un substitut -imperfecte- d’aquesta manca d’entrevistes, perquè miraré de reflectir algunes de les seves idees.

El primer que em va expressar, i més d’una vegada, va ser el seu agraïment per les mobilitzacions d’ençà del mateix dia de la seva detenció. Sobretot, remarcava, que s’hagin connectat amb el malestar social i les reivindicacions més enllà de la llibertat d’expressió. Certament, amplis sectors de les classes populars, especialment els més joves, viuen una falta de perspectives angoixant. I sempre, abans que la resignació o la salvació individual, val la pena lluitar. Les darreres manifestacions ja són explícites assenyalant, al costat de la llibertat de Hasél, el clam per l’habitatge, pel treball o contra la discriminació que pateixen les persones migrades. I l’independentisme, això ho afegeixo jo, faria bé de mirar aquesta força no amb recel o estranyesa, sinó com una expressió amb la que comparteix arrels: el rebuig del Règim oligàrquic i monàrquic del 78, que només té la repressió per resposta davant dels sectors que el qüestionen.

Hasél va preguntar-me també per la noia que ha perdut un ull a causa d’una bala de foam disparada pels Mossos; així com pels anarquistes detinguts, que tot sembla indicar que seran utilitzats com a caps de turc per satisfer les demandes dels sectors d’ordre, començant per les patronals, que necessiten sobredimensionar els aldarulls per d’aquesta manera no atendre les causes de fons del malestar.

Està complint una pena de nou mesos per injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme. Dos tipus delictius que tenen un clar perill de ser utilitzats pels jutges com a persecució ideològica. En el cas del primer, no cal que us en digui res. En el cas del segon, els periodistes més observadors han advertit de com els processos i condemnes per enaltiment del terrorisme han augmentat exponencialment precisament quan ja no hi ha cap organització armada activa. Ara que la pertinença o la col·laboració ja no són tipus delictius amb els quals empaitar a sectors políticament dissidents, tal com es va fer especialment amb la doctrina del “tot és ETA”, ara s’agafa el nou recurs de l’enaltiment. Precisament la seva advocada, Alejandra Matamoros, ha estat posada en el punt de mira i li han caigut dues denúncies en les últimes setmanes: una per enaltiment, rescatant unes frases seves de fa un parell d’anys; i una altra per referir-se a la policia com a “torturadors”. És el món al revés: fa pocs dies van sortir a la llum les converses que evidenciaven les tortures de la guàrdia civil a Intxaurrondo, i sobre això no s’ha obert cap investigació.

Però Hasél té més condemnes i judicis pendents. També multes que, en negar-se a pagar, es converteixen en embargaments. Això em va fer pensar en la Constitució que el separatisme català va redactar el 1928, la coneguda com a Constitució de l’Havana, que recollia el següent article: “Ningú no podrà ésser sentenciat a confiscació de béns, excepte en el cas que es provi que la seva obtenció procedís de frau a l’Estat, a la Comarca, al Municipi o a tercera persona”. En el seu cas, no li poden embargar els béns que no té, i això li afegirà més anys de presó.

És un tipus dur. La mateixa fredor amb que afronta la repressió també el porta a opinions implacables sobre la resta d’actors polítics. I si bé també vam riure força, no va estalviar crítiques a l’independentisme per tot el que no ha funcionat del 2017 ençà. Tanmateix, la crítica principal és pel govern de PSOE i Podemos, que considera un maquillatge del Règim: si el seu empresonament hagués estat durant un govern del PP, la progressia espanyola segurament estaria denunciant-ho amb molta més intensitat.

Vam quedar que ens escriurem i que li enviaré llibres: els de l’Eva Serra i en Carles Castellanos, que també van conèixer la garjola, o el d’Angela Davis precisament sobre l’abolició de les presons. Feu-ho també tots i totes vosaltres perquè el captiveri no pot convertir-se en aïllament.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]