Després de les eleccions al Parlament de Catalunya i les contínues atzagaiades dels jutges espanyols sembla que s’obri un panorama amb uns primers senyals clars d’esgotament del vell món monàrquic. A les darreres eleccions a Catalunya els defensors del règim, després d’esforços continuats dels diferents estaments per a afavorir els seus interessos, han perdut altre cop d’una manera clara; i això ha tingut un impacte indubtable en la moral d’unes mentalitats que només entenen la dominació.

Comprovar que restringint fins i tot la propaganda, i amb invencions electorals creades per al cas no ha servit de res, s’ha traduït en un nerviosisme creixent de la maquinària monàrquica que ha volgut prestigiar la institució d’una manera exagerada aprofitant un auto-cop d’estat del 23 de febrer de fa quaranta anys, o per mitjà de “donacions” estrafolàries, del rei estafador, a la Hisenda espanyola etc. Se’ls comença a acabar la corda i la inventiva. Les eines “noves”, creades pels seus laboratoris de la manipulació, seran segurament també d’una eficàcia ben baixa: el “robot” Illa (que s’ha hagut de menjar el full que volia girar), i el “Frankenstein” Vox (que probablement indignarà més que no pas espantarà), mancats com estan de veritables propostes polítiques més enllà de l‘adulació del règim que els aixopluga, són com paper mullat en un país emocionalment i ideològicament ja molt distant.

D’altra banda, les mobilitzacions entorn de l’empresonament de Pablo Hasél, tan relacionades amb el despotisme de la monarquia, estan esdevenint alhora contrapunt i símptoma en aquesta crisi. Expressen una revolta ascendent que es manifesta en forma d’una acció persistent com a resposta a un marc polític i social viscut, més i més, com a insostenible. I les formes que prenen algunes accions “incontrolades” i el “descontrol” mateix en l’actuació dels mossos, mostren un important desgavell entre les tropes infiltrades pel règim. Tampoc l’augment de la mobilització feminista no ajuda a apuntalar la barraqueta reial.

La monarquia espanyola des del seu mateix origen, les entranyes del franquisme és un veritable frau. Tal com ho he descrit en un llibre recent (Reviure els Fets. Edicions del 1979), la tan elogiada transició va ser una Gran Mentida per a afavorir les oligarquies de la dictadura. El règim transfranquista va combinar una repressió ferotge (centenars de morts) amb el col·laboracionisme d’uns partits que van permetre abusos en el camp social (com els Pactes de la Moncloa del 1977) i en el camp polític (acordant que no es poguessin presentar a les eleccions candidatures independentistes i que mai no es poguessin federar els Països Catalans etc.). La mal anomenada “democràcia espanyola” és, purament i simplement, un règim d’ocupació per a la nació catalana. És per això que cal distingir, primer de tot, entre qui es vol alliberar de l’ocupació; i qui l’accepta. Independentistes per una banda; i favorables al règim polític corrupte vigent – monàrquics – per una altra banda (dir-ne ‘unionistes’ no descriu bé les posicions en una situació d’ocupació). El PSOE és un partit monàrquic i també la sucursal PSC, perquè són defensors fanàtics d’aquest poder decadent.

Ara és oportú sobretot demanar-se “què n’hem de fer de les institucions autonòmiques?” (esperant que els partits independentistes les sàpiguen encarrilar). Com hem comentat sovint, aquestes institucions del sistema monàrquic espanyol, han de servir sobretot per a ajudar a l’alliberament del poble català: defensar els interessos populars en la greu situació de crisi que ens ofega; i preparar les condicions per al reforçament de les institucions republicanes. I no han de fer el joc, de cap de les maneres ni en cap circumstància, a la repressió de l’estat monàrquic espanyol. És per aquí que s’ha de ‘desescalar’.

Quan la monarquia baixa i la mobilització puja és l’hora de posar sobre la taula el dilema fonamental: o monarquia espanyola o república catalana independent (l’única república possible). Per tal que neixi la república catalana caldrà que s’enfonsi aquest règim monàrquic ocupant (si més no, al nostre país). Plantar cara i combatre l’abús. Fins que petin ells.

[Aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]