Al cap de poc temps de començar la pandèmia de la COVID19 cridava l’atenció com, des de molts mitjans de comunicació dels que sempre reprodueixen i construeixen els discursos del poder, es feia un excessiu ressò de les proclames negacionistes. De seguida es va poder comprovar que això responia a l’estratègia de polaritzar el debat del tal manera que qualsevol crítica al poder sobre la gestió de la crisi fos anatematitzada com a negacionista i per tant anul·lada o, si més no, marginada del debat polític. Aquesta estratègia és semblant a la que utilitzen des dels poders reals amb l’extrema dreta, polaritzant el debat i anul·lant o condicionant molt la resta de les posicions, especialment aquelles que tenen una voluntat més transformadora, per acabar aplicant polítiques des dels governs cada dia més i més de dretes i centralistes. A l’estat francés ja fa unes quantes legislatures que ho estan assajant amb un evident èxit electoral i a l’estat espanyol els ha eixit un deixeble molt avantatjat en aquesta estratègia en la figura de Pedro Sánchez.

Aquests dies era l’Agència Europea pels Drets Fonamentals la que alertava sobre els dèficits de control parlamentari durant l’estat d’alarma: «Els governs han de retre comptes». Sembla que en fa una eternitat, però ara fa justament un any que els militars i policies d’alt rang eren introduïts pel govern espanyol en les nostres llars, i amb el seu caspós llenguatge casernari ens comminaven a disciplinar-nos no només a compte de la COVID-19 sinó també amb menyscabament de la resta dels nostres drets civils i polítics. Com que militars i policies no reparen gaire en subtileses, van aprofitar l’estat d’alarma per a campar lliurement pels nostres pobles i ciutats. Havien descobert que hi havia altres formes de fer el 23F. Un any més tard, el resultat més visible de tot allò ha estat l’intent de criminalització del feminisme i la prohibició de la manifestació del 8M a Madrid, però més discretament se n’han ressentit el conjunt de les llibertats fonamentals, i el gran mag de l’equilibrisme polític es consolida com a president del govern espanyol i com a gran guardià de la centralitat política, obviant que ell mateix, en els temes més importants, ha ajudat a escorar tot el mapa polític cap a la dreta.

S’hi podrà objectar, no sense una certa raó, que la dinàmica aplicada ací a compte de la pandèmia ha estat molt semblant a la de la resta d’estats del nostre entorn europeu i fins i tot de la resta del món. Sense entrar ara en les diferents estratègies dissenyades per fer front a la COVID-19 en les diverses zones geopolítiques, com ja vaig fer en un anterior article, sí crec que convé mirar d’explicar la raó de fons que ha portat els estats europeus i nord-americans i d’altres dins el seu espai d’influència a utilitzar la crisi pandèmica per atacar el marc general de les llibertats públiques. La raó de fons no és altra que intentar trobar una eixida a la continuada crisi del capital, que no ha superat la crisi del 2008 i que continua (i continuarà) sent incapaç de restablir la taxa de guanys (a no confondre amb les xifres de guanys) a les seues inversions i que imposa les seues condicions als estats, reduint-los cada dia més a la mera funció de mantenidors de l’ordre social i dels mecanismes fiscals i econòmics per a garantir els transvasaments d’ingents sumes de recursos econòmics del treball (el conjunt de la ciutadania en tant que treballadors/es, productors/es i aportadors/es d’impostos) al capital (la suma de les grans corporacions financeres/industrials).

De fet ja estem veient com, d’una banda, entre els diversos estats europeus (fonamentalment Alemanya), han destinat ja uns 3,1 bilions d’euros a ajudes directes a les empreses, mentre les grans inversions previstes per la UE amb els fons de recuperació (750.000 milions €) i el pla Biden, aprovat als EUA (1,9 bilions de dòlars) seran canalitzades també molt majoritàriament a través de les grans corporacions financeres/industrials, i com, d’altra banda, els mateixos estats miren d’introduir modificacions jurídiques per a retallar els ja febles sistemes de garanties laborals i cobertures socials. Són dues cares de la mateixa moneda: més ajudes per al capital i rebaixes de drets i prestacions per a la majoria dels treballadors i treballadores independentment de la seua forma jurídica (assalariats/des, precaritzades, autònoms o falsos autònoms, cooperatives i xicotetes empreses, etc.). És evident que per a poder assolir aquests objectius, la pandèmia ha sigut una bona oportunitat a l’hora de justificar unes mesures que sense una crisi d’aquestes dimensions haurien provocat una major resistència social, sindical i política.

Tenim un panorama certament preocupant davant nostre, però també molt encobert per l’allau de notícies i pseudonotícies sobre la pandèmia. La crisi quasi permanent del sistema capitalista, reflex de la seua despietada naturalesa, que anteposa sempre els interessos privats de la minoria privilegiada; els papers dels estats, que enforteixen el seu rol com a repressors/disciplinadors del conjunt de la ciutadania per desarmar les lluites populars i democràtiques i assegurar un transvasament permanent de capital públic als grans conglomerats financers-empresarials; una gestió de la pandèmia realment existent que segueix de manera acrítica les directrius de les grans companyes farmacèutiques i que passarà a la història dels horrors, amb milers i milers de persones mortes, quan en molts altres estats d’Àsia i Centreamèrica ja havien demostrat quin era el camí més efectiu (l’aïllament complet durant un curt període de temps). Ací s’ha imposat des d’un començament la lògica de salvar primer l’economia i després el que es puga, cosa que ens ha llançat per un tobogan de restriccions i obertures parcials cap a successives onades pandèmiques que, a més de les afeccions i les persones mortes, genera un estat de por, angoixa i manca de perspectives. I a més, amb la contradicció d’un resultat molt dolent pel que fa als resultats econòmics, quan precisament s’havia sacrificat tot en funció de l’economia.

Amb tot i això no ens hi hem de resignar, ans al contrari, perquè l’única opció humanament raonable és oposar-se a aquesta bogeria que volen presentar-nos com l’única racionalitat possible, però que només observant-ne les xifres, se’ns revela com la irracionalitat palmària que és, injusta, abocada a un fracàs que tan sols pot produir més dolor i desigualtats.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]