A qui caldrà responsabilitzar de les gravíssimes pèrdues humanes i materials que s’han produït, com a conseqüència de la pandèmia? Aquesta qüestió, formulada així d’explícita, comporta el risc de confondre la responsabilitat amb la culpabilitat; és a dir, de buscar algun cap de turc, en comptes d’explorar la complexitat d’una crisi sanitària que, en bona mesura, ha demostrat la fragilitat de l’existència humana. Com que em temo que no és cap bajanada dir que aquesta serà una de les principals qüestions dels nostres temps, més val preguntar-nos-ho ara que la històrica encara és viva.

De culpables se n’han buscat a tord i a dret, des de bon inici. Que si la devastació dels ecosistemes, que si els devoradors de ratpenats, que si les teories de la conspiració sobre els laboratoris estatunidencs o xinesos. En qualsevol dels casos –no tinc prou elements com per pronunciar-m’hi–, el cert és que la COVID-19 ha aparegut i que seria superflu culpar un virus, pel fet de tenir una naturalesa expansionista. Assumida com a inevitable la seva existència, doncs, llavors és quan comencem a cercar els culpables de la seva propagació precipitada.

En aquest sentit, sovint s’ha dit (i penso que amb raó) que els governs no van saber respondre amb suficient previsió, rapidesa i contundència, a l’hora d’emprendre les mesures necessàries per contenir la transmissió del virus. Ara bé, podem culpar els gestors polítics de no haver sabut respondre exitosament, de bones a primeres, a una situació nova, inaudita? Potser us semblarà naïf la resposta, però diria que no, ja que els nostres polítics –per nefastos que siguin– són això: simples mortals que fan de polítics, no pas oracles de Delfos.

Altra cosa és que, un cop declarada la pandèmia, actuessin tard i malament; o que desoïssin reiteradament els consells i advertències de la comunitat científica; o que no disposessin tots els mitjans i recursos necessaris per enfortir el sistema sanitari públic. Aquí sí que hi ha responsabilitats polítiques clares. I, així i tot, alguns diran que al capdavall l’únic veritable culpable segueix essent un virus invisible a ull nu. Perquè, certament, malgrat els tancaments i confinaments, es fa molt difícil evitar la mobilitat i el contacte entre la població. Així és com, tot seguit, es comencen a atribuir les responsabilitats als ciutadans.

No seria de rebut culpar aquell costum tan noble a través del qual ens relacionàvem abans de l’era pandèmica: sense mascareta, sense distància de seguretat, sense gel hidroalcohòlic. Us en recordeu? Perquè la propagació del virus fou més ràpida que la nostra presa de consciència sobre el fet que calia protegir-nos. I malgrat que la tragèdia humana que tots, qui més qui menys, vam sentir a flor de pell, l’individualisme ha seguit minant els esforços col·lectius per a la implementació de les mesures de protecció necessàries. Tanmateix, aquest fet no és suficient com per responsabilitzar els ciutadans de la gravetat d’aquesta crisi.

Les coses, pel que fa a la responsabilitat, comencen a clarificar-se en el moment en què arriben les vacunes. I és que ara ja no parlem tan sols de contenció, sinó fins i tot d’una possible solució: la immunitat col·lectiva. Però, com amb el paper higiènic, ara ens trobem amb una escassetat que no ens permet vacunar a tota la població. Perquè quan s’ha de prioritzar un col·lectiu, a l’hora de vacunar-se, és com en l’enfonsament del Titànic quan faltaven bots salvavides. A qui hem de responsabilitzar, doncs, de totes les pèrdues humanes i materials que serien evitables, ara que ja tenim un remei a l’abast?

El cor em diria que la responsabilitat és de la indústria farmacèutica privada, a qui la major part dels governs han encomanat la missió de fabricar la panacea; i és que allà on uns parlem de salut pública, altres hi veuen un negoci suculent. Però, com dèiem al principi, això ens condueix a confondre la culpabilitat amb la responsabilitat: no és tan senzill com culpar les empreses privades de voler fer negoci; el problema és que, justament, les hem responsabilitzat durant anys, d’allò que no s’hauria d’haver deslligat mai de la voluntat col·lectiva. En altres paraules, hem posat la salut de tots en mans d’interessos particulars.

Això, no és res més que cedir i renunciar als fonaments més bàsics de la sobirania: el dret de decidir sobre la nostra pròpia vida. Per això, a l’hora d’atribuir responsabilitats sobre totes les pèrdues humanes i materials que, des del moment en què existeixen vacunes, podrien ser perfectament evitables, ens trobem amb una contradicció: no podem culpar aquells que són responsables de la seva producció, quan són els nostres propis governs els culpables d’haver-los donat aquesta responsabilitzat. En aquest sentit, em sembla del tot adient el nom del projecte de vacuna que ha fabricat la República de Cuba, a partir de la seva pròpia indústria farmacèutica pública: la Soberana.

[Aquest article es publicà originalmenta El Món]