Els darrers mesos estem escoltant molt allò de la reconstrucció social i econòmica per encarar les conseqüències de la pandèmia. Des d’ONU Women es va recomanar fa temps incloure l’anàlisi de gènere per a corregir les desigualtats estructurals que pateixen les dones en totes les polítiques, incloses aquelles d’emergència sanitària, donats els riscos i les vulnerabilitats específiques existents de manera quasi endèmica.

Aquesta recomanació no és casual, sinó el resultat visible que arreu del món són elles qui pateixen les situacions més desavantatjoses a tots els nivells: econòmic, laboral, sanitari, educatiu, polític, religiós… En totes les crisis —com ara la provocada per la COVID-19— veiem que aquestes sembla que no entenen de fronteres ni nacionalitats, però sí que entenen clarament de classes socials i vulnerabilitats. Les dones d’arreu del món son les més colpejades per les crisis, i el seu treball tant el productiu com el reproductiu, sol estar invisibilitzat malgrat ser essencial.

Si realment els nostres governs pretenen la recuperació social i econòmica de la crisi esdevinguda per la pandèmia sanitària, i agreujada per la crisi que ja patien anteriorment amples capes de la població, caldrà que apliquen mesures radicals per garantir l’equitat i la justícia social a tots els nivells. Eixa suposada reconstrucció ha de contenir necessàriament la mirada de classe i de gènere que moltes vegades s’oblida.

És clar que superar la crisi sanitària no suposarà ni de bon tros superar la pandèmia econòmica, social i mediambiental que patim des de fa anys, i si es vol donar una resposta integral a aquestes greus conseqüències, cal tindre present que gran part de la població, i sobretot les dones, ja partíem d’una situació socioeconòmica molt desavantatjosa, amb situacions de precarietat i violència que són estructurals i endèmiques.

La crisi provocada per la COVID-19 va arribar a l’estat espanyol quan ja era una societat amb greus problemes de desigualtat econòmica i social que arrossegava des de l’anterior crisi del 2008, i que es veia accentuada per les mesures d’austeritat i austericidis imposades des de Europa. Segons dades d’Oxfam abans de la pandèmia, l’estat espanyol ja era un dels països més desiguals de la UE, el cinqué país més desigual per darrere de Romania, Letònia, Lituània i Bulgària, el cinqué país d’Europa en els pitjors nivells de pobresa relativa (20,7%), i el quart amb la taxa de pobresa severa més elevada (9,2%) (Oxfam Intermón, 2021).

En les últimes dècades s’han anat implementant polítiques públiques que han provocat un augment de les desigualtats socials, a causa de la baixa despesa pública social i les reformes laborals, que han perjudicat el nivell de vida de la classe treballadora.

Segons l’Informe L’empobriment del País Valencià de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, les treballadores i treballadors hem perdut un 20% del poder adquisitiu des de 2008 i a més patim un retrocés en els drets socials (habitatge, sanitat, educació, serveis socials…) per les retallades. Com tantes altres vegades, la població treballadora és la més castigada.

Si aquest era el paisatge abans de la crisi sanitària, és evident que l’impacte d’aquesta sobre la població dependrà de la situació socioeconòmica en què viuen les persones: la possibilitat d’aïllar-se del virus, la dimensió dels seus habitatges, les condicions d’habitabilitat, la necessitat d’utilitzar el transport públic, la possibilitat de treballar a distància o no, les condicions laborals, i el barri en el qual es resideix, són alguns dels determinants. La incidència acumulada ha estat més elevada als barris amb rendes més baixes i tampoc no és casualitat, que els països més desiguals siguen els que presenten taxes més altes de mortalitat per coronavirus.

A més a més, la crisi sanitària s’ha traduït en una caiguda del PIB de l’11,4% el 2020 i un augment de l’atur fins al 17%. Així, 10,9 milions de persones es troben en pobresa relativa a l’Estat espanyol i 5,1 milions en pobresa severa (persones que viuen amb menys de 16 euros al dia) (Oxfam Intermón, 2021)

Gràfic 1. La pobresa a la Unió Europea 2019

A més, el 55,3% de la població tenen dificultats per arribar a final de mes, inclosa la gent amb treball remunerat (EAPN, 2020).

A les dades de pobresa cal afegir les dades d’atur, que el febrer del 2021 ja superaven els 4 milions de persones. Si hi afegim les persones afectades per ERTO —que són 900.000— i els autònoms en cessament d’activitat —500.000 persones—, trobem 5,5 milions de persones sense feina a Espanya, sent major el nombre de dones aturades (57,5%) que el dels homes (42,5%) (SEPE, 2021)

Gràfic 2: Atur a Espanya Febrer 2021

Durant el mes de març de 2021 només al País Valencià es van registrar 81.000 ERTO que afecten unes 530.000 persones, el 43% són dones (CCOO-PV, 2020). Segons dades d’Intersindical (2021) centrades en Catalunya, el 53% de les persones acomiadades amb motiu de la pandèmia de la Covid-19 han estat dones, i també el 52,2% dels ERTO han afectat les dones.

No és una sorpresa, estàvem avisades

Com hem vist, abans de la pandèmia ja partíem d’un mapa desolador en què hi havia sectors amplis de població que vivien en la pobresa, sota el llindar de la pobresa, i amb risc d’exclusió social. Açò no és un tema nou perquè des dels Serveis Socials i les diverses plataformes com la Marea Taronja, la Marea Blanca, Pobresa Zero, l’Aliança per la Defensa d’un sistema públic de Serveis Socials, Plataforma pel Dret a Decidir, etc,, ja ho denunciaven des de feia anys.

A principi de 2020 el relator de l’ONU sobre pobresa extrema, Alston, alertava dels índexs de pobresa existents a l’estat espanyol i de les disfuncions que té el sistema per atendre els col·lectius més vulnerables. En roda de premsa va manifestar que «España debe mirarse al espejo»i va situar-la a la cua d’Europa en redistribució de la riquesa.

I a més, segons els resultats d’EAPN, a l’Estat Espanyol hi ha dues meitats territorials quant a pobresa es refereix: les comunitats que es troben de Madrid cap al nord tenen més baixa taxa de pobresa i/o exclusió social, mentre que les que se situen de Madrid cap al sud tenen taxes elevades entre 4 i 18 punts percentuals per damunt de la mitjana de l’estat i l’europea.

Un altre element a tenir en compte a l’hora de parlar de la situació econòmica és el nombre de persones ateses pels serveis socials, les grans oblidades. Cal destacar que el Sistema de Serveis Socials ja atenia 6 milions de persones a l’àmbit de l’estat (febrer del 2020) abans de la pandèmia, i en tot aquest temps s’han hagut de fer càrrec de totes aquestes persones amb les quals intervenien en la seua activitat diària, i sumar a més totes les persones necessitades a conseqüència de la crisi. És previsible que, amb la situació que estem veient, i segons l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, aquesta demanda s’incremente molt amb la suma de les persones que es troben en situació d’exclusió, i que ara ho seran encara més, així com les que es trobaran en situació de vulnerabilitat a partir d’ara per la pèrdua del treball. Aquest increment de població atesa pels Serveis Socials no s’ha vist acompanyat d’increment de personal ni de recursos, i les treballadores socials denuncien que es troben saturades i que la seua intervenció s’està reduint a cobrir les emergències de forma assistencial, com en l’època de la més pura beneficència.

En articles posteriors continuarem repassant dades per a fer veure la necessitat de tindre en compte a les persones més perjudicades per les crisis, si realment aquest és l’objectiu.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]