En la primera part d’aquest article publicat el 30 d’abril vam parlar sobre la situació de pobresa, d’atur i de desigualtats que ja existien en l’Estat espanyol abans de la pandèmia.

És important assenyalar que al País Valencià la gran part d’aquestes dades empitjoren a causa de l’infrafinançament que patim des de fa anys com s’assenyala a l’Informe l’Empobriment del País Valencià de la Plataforma pel Dret a Decidir PV.

Hem vist que les persones més afectades per la pèrdua de l’ocupació durant la pandèmia són les que tenen contractes temporals i més precaritzats, és a dir, les persones joves i les dones, sobretot de sectors com l’hostaleria i el comerç. Les dones són majoria entre les persones que tenen ocupacions a temps parcial (73%) i contractes temporals (50%). En sectors molt feminitzats com ara les empleades de la llar i cuidadores de persones dependents, el 98% són dones. Són sectors que durant el confinament hagueren de tancar i es quedaren sense feina, moltes d’elles sense poder accedir a ERTO ni a subsidis per desocupació, per estar treballant sense contracte.

Segons l’Informe Anàlisi de les necessitats socials de dones i homes de l’Observatori Social La Caixa 2020, les dones amb salaris baixos són el doble que els homes, tant en el salari per hora com el salari mensual. No podem oblidar que la bretxa salarial de gènere a la UE se situava en el 14% el 2019. Això és així per diversos motius: perquè les dones assumeixen la major part de la cura de nens i nenes i persones majors, motiu pel qual solen reduir la seua jornada laboral per obligació; de fet un terç de les dones de la Unió Europea treballa a temps parcial, i això fa impossible que puguen ascendir en les seues carreres i obtenir millors salaris; perquè són les dones les que ocupen els llocs de treball pitjor pagats. A la UE només el 10% de les direccions generals de grans empreses estan ocupades per dones. Tot això provoca que finalment per cada euro que guanya un home una dona guanya 86 cèntims d’euro.

Un altre element més que discrimina i empobreix les dones al llarg de la seua vida és l’arribada de la jubilació donada la bretxa de les pensions existent entre homes i dones, que és de 32,5 punts. En arribar l’edat de jubilació moltes no tenen les cotitzacions necessàries per a tindre una prestació per jubilació pels motius que hem esmentat abans. Per això les dones grans es veuen obligades a sobreviure amb les pensions no contributives que són més baixes (392 euros/mes aproximadament). Entre les persones que perceben pensions no contributives per jubilació el 75% són dones, i entre les que perceben pensions no contributives per invalidesa el 51% són dones segons l’IMSERSO (2019).

Moltes vegades amb aquests diners ajuden a mantenir fills i filles, nets i netes sense ocupació. La gran majoria d’homes en canvi perceben pensions contributives que sí que són més elevades i els permeten major autonomia i qualitat de vida. Podem assegurar que a casa nostra la vida de les dones es troba més empobrida, fins i tot en arribar a la jubilació.

Un altre element a tenir en compte quan parlem de la situació econòmica és el nombre de persones ateses pels Serveis Socials. Cal tenir en compte que el Sistema de Serveis Socials ja atenia en l’àmbit estatal a 6 milions de persones abans de la pandèmia (febrer de 2020), i en tot aquest temps no han deixat la seua activitat diària habitual, a més de la sobrevinguda per la crisi sanitària. És previsible que, amb la situació que estem veient, aquesta demanda es veja augmentada amb les persones que ja es trobaven en situació d’exclusió i que ara ho estaran encara més, així com aquelles que es trobaran en situació de vulnerabilitat a partir d’ara per la pèrdua de treball.

En el cas dels i les joves a Espanya, projectes com el de Cabasés fet al (2021), assenyalen que el model d’ocupació juvenil de la reforma laboral de 2012 és precari, i situa les persones joves en pitjors condicions que les generacions anteriors. Els i les joves d’avui perceben, en general, salaris més baixos que els seus antecessors i afronten una major temporalitat. Aporten les següents evidències:

-El salari del 50% dels i les joves menors de trenta anys no arriba, en còmput anual, al salari mínim interprofessional.

-El salari del 50% de les persones titulades universitàries amb ocupació no arribava a ser ni de mileurista (2018)

-A més, les dones menors de trenta anys continuen ocupant llocs de treball pitjor remunerats i amb major taxa de temporalitat que els homes, cosa que perpetua les desigualtats de gènere. El 2018, la diferència salarial es va situar en el 17%.

-La situació s’agreuja encara més per a les persones joves treballadores d’origen migrant, que afronten una situació més precària que les de nacionalitat espanyola.

Les dones al front de la pandèmia

La pandèmia ha amplificat la desigualtat de gènere, cosa que afecta particularment les dones. Segons l’Estudi de Seroprevalença del Ministeri de Sanitat (2020) els col·lectius amb una prevalença més gran que la mitjana nacional (situada al 9,9%) han estat el personal sanitari (16,8%), les dones que treballen en la cura de persones dependents en el domicili (16,3%), les dones que realitzen tasques de neteja (13,9%), i les que treballen en residències de gent gran (13,1%). Aquests sectors estan altament feminitzats, són serveis considerats essencials que han patit una sobrecàrrega de treball considerable durant aquests mesos, la qual cosa les situa entre les de major risc de contagi, sobretot si es té en compte que moltes no comptaven amb els recursos de protecció adients.

Gràfic: Professions sanitàries per sexe.

Font: Institut de la Dona (2020)

Si tenim en compte sectors com els serveis socials que també han estat declarats essencials, podem trobar que també estan molt feminitzats, tant els serveis socials generals com els especialitzats, com és el cas del personal dels centres residencials on el 84% són dones.

A més del complicat i desigual àmbit laboral, cal assenyalar que les dones han assumit la centralitat de les tasques de cures també durant les situacions de confinament: estudis dels fills i filles, tasques domèstiques, cura de persones grans que es queden a casa pel tancament dels recursos especialitzats, compra, alimentació, entreteniment, atenció mèdica i suport emocional de la família.

A escala mundial, sense excepció, les dones realitzen les tres quartes parts de la feina de cures no remunerat, és a dir, el 76,2% el total d’hores dedicades a aquest. Cap país del món registra una prestació de cures no remunerada igualitària entre homes i dones. Les dones dediquen de mitjana 3,2 vegades més temps que els homes a la prestació de cures no remunerada, és a dir, 4 hores i 25 minuts al dia enfront d’1 hora i 23 minuts en el cas dels homes segons dades de l’OIT (2018).

Algunes han hagut de deixar la seua feina per poder cuidar dels fills i filles o persones majors, davant la impossibilitat de teletreballar, qüestió que s’agreuja encara més quan parlem de dones de famílies monomarentals. En 2019 les unitats de convivència sustentades en exclusiva per dones són 1.530.600 (el 81,1% del total), enfront de les sustentades per homes que sumen 356.900 unitats (INE, 2020).

Les dones que sí que han pogut treballar a distància, com ara les del sector de l’educació, (75% són dones) s’han vist saturades, ja que el fet d’estar a casa els ha suposat tenir un 29% més de responsabilitats que els homes en la mateixa situació, segons un estudi del IESE, Dona i treball en remot durant la Covid-19.

Aguado i Benlloch, investigadores de la Universitat de València, conclouen que durant el confinament les dones han hagut de teletreballar i, a més, organitzar i gestionar la jornada educativa de les seues filles i fills, tenir cura dels més petits, compartir moments de joc, ajudar-los amb les classes, organitzar l’alimentació… Totes les tasques en el mateix espai i lloc, sense diferenciar tasques de producció i reproducció, treballant i cuidant. Moltes han hagut de dedicar-se al seu treball a les nits, restant hores de descans i veient augmentar el seu nivell d’estrés. El confinament ha afectat de manera diferent a dones i homes segons les investigadores.

Recursos com els centres educatius i els centres de dia per a gent gran han estat tancats, les dones han hagut d’assumir aquestes tasques de cura, més les tasques domèstiques ja habituals, al mateix temps que han hagut de teletreballar o treballar presencialment als serveis essencials, i repercuteix tot això en la seua salut mental. Aquelles que no tenien qui es fes càrrec de les seues filles i fills han hagut de deixar la feina per no poder conciliar. D’altres han estat acomiadades de les seues ocupacions en hostaleria, comerç no essencial, llocs de treball sense contracte, treballadores domèstiques. Moltes sense dret a ERTO ni a cap altra indemnització.

En definitiva, podem dir que la crisi provocada per la Covid-19 està tenint un seriós impacte en l’economia i en la salut de les dones, ja que elles parteixen de llocs de treball més precaris, pitjors salaris i pitjors pensions. Es fan càrrec de les cures i han tingut molt difícil la conciliació. Ocupen els treballs en sectors essencials i no han pogut teletreballar. Les que sí que ho han fet s’han vist sobrecarregades. Estan assumint un major cost físic i emocional, es troben amb més risc de contagi pels seus llocs de treball i perquè pateixen les pitjors conseqüències econòmiques de la crisi.

Els condicionants de gènere determinen la diferència de l’impacte de la crisi en dones i homes. El paper tradicional de cuidadores imposat a les dones, els atorga un grau de presència en la resposta a la malaltia que s’ha de tenir en compte en l’abordatge de la crisi. Si els governs ignoren l’impacte de gènere i de classe en les mesures que pretenen encetar per a pal·liar les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia, si obliden revisar tot açò amb mirada feminista, estaran agreujant més encara les desigualtats existents.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]