D’ençà que governa el pacte del Botànic al País Valencià, malgrat la millor gestió i governança en la gestió diària, hi ha hagut poques decisions polítiques amb prou rellevància com per a poder capgirar el model preexistent i la gestió dels governs del PP durant 20/25 anys, basats en la corrupció sistèmica i en el capitalisme extractiu. Així, després de vora quaranta anys d’autonomia, no tenim una llei d’igualtat lingüística, ni s’aplica la reciprocitat entre els mitjans de comunicació públics en valencià/català, no gestionem la xarxa ferroviària de rodalia, ni ens hem dotat d’un model econòmic alternatiu al basat en el totxo i el turisme massiu, terriblement depredador socialment i mediambientalment. Tampoc hem avançat cap a una hisenda pròpia, ni modificat la llei per a rebaixar la barrera electoral del 5% per accedir a les Corts.

Es governa millor i sense la corrupció organitzada des de les institucions, que en els temps que vivim no és poca cosa, però continuem patint l’espoli sistemàtic dels nostres recursos i no hem avançat en clau rupturista amb el marc jurídic espanyol que el perpetua, un marc totalment encotillat pel pacte de les elits i la constitució del 78 i la interpretació reaccionària del Tribunal Constitucional. Dissortadament, bona part de la nostra ciutadania, pel fet de patir-ne les conseqüències des de fa massa anys, la viu de manera normalitzada tot i que suposa per als sectors més dinàmics del País Valencià un veritable fre, ja que impedeix pensar el present i el futur des d’unes altres coordenades polítiques. L’aparent contradicció queda molt ben reflectida en la dita “si no et mous, no sents les cadenes”.

Tot i això en els sis anys de l’actual govern han anat apareixent ací i allà declaracions i propostes, que, com si es tractés de pluja fina, podríem valorar com a xicotetes finestres d’oportunitat per poder qüestionar el marc jurídic vigent que fins ara no sempre hem sabut aprofitar en tota la seua potencialitat. És com si, en contra de la seua voluntat, amb un caràcter negatiu, i empés per la tossuda realitat dels fets, el govern del Botànic estiguera escrivint una mena d’esborrany de programa sobiranista per al País Valencià.

Una primera finestra d’oportunitat va ser quan la vicepresidenta del Consell Mónica Oltra, en referir-se al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat de 2017, que tornaven a preveure un infrafinançament del País Valencià, va dir que si no es modificaven muntaria un “pollastre”. Ni la Vicepresidenta ni el Govern mateix no van muntar res, però el guant va ser recollit per la Crida pel Finançament, que ha sabut mantenir al centre del debat polític tots els problemes referits al finançament valencià.

Un altre tema aparentment menor es va plantejar quan el president Ximo Puig va respondre a les canviants directrius sobre la pandèmia del Govern espanyol amb la frase “Lleialtat no és submissió”. Tot i ser només una declaració en roda de premsa, una bona part de la ciutadania valenciana va sentir un cert orgull i una pujada de l’autoestima col·lectiva. El temps i les persones expertes en sociologia ho confirmaran o no, però crec que aquella simple frase i el que significava va fer més a favor d’un concepte madur de la societat valenciana allunyat del folklorisme infantiloide que moltes altres campanyes de màrqueting. L’ús d’unes paraules o altres no és innocent i, acompanyades de fets, poden fer molta pedagogia.

Però sense cap dubte les dues finestres més importants obertes pel Botànic han estat generades pel mateix President i desaprofitades fins ara per la resta. La primera va ser quan Ximo Puig va parlar de la Commonwealth mediterrània. Jo mateix vaig escriure un article valoratiu sobre el tema: Catalunya i el País Valencià amb el pas canviat? Ara, però, la proposta ha estat la de reclamar el concert fiscal per a totes les autonomies si Catalunya ho negocia.

Supose que, des de Catalunya, el ventall de valoració i critica a aquesta proposta del president valencià (i membre del PSPV-PSOE) pot anar-hi des del rebuig de moltes persones independentistes per molt allunyada de l’objectiu d’un estat propi, fins a aquelles altres que ho vegen com la resposta a la mobilització independentista i un “globus sonda” de fins on està en condicions d’arribar el govern espanyol (i l’Estat?) en les negociacions aparaulades amb el govern català. Tanmateix entenc perfectament que a Catalunya una proposta d’aquesta mena, en el fragor de les mil batalles dialèctiques entre tots els actors del conflicte Catalunya-Espanya, haja passat totalment desapercebuda, però, i al País Valencià?

Al País Valencià no és gens comprensible, que una proposta d’aquesta mena no siga agafada pels partits i entitats sobiranistes o simplement democràtics com a una veritable palanca d’apoderament col·lectiu. El fet que Ximo Puig embolcalle la proposta en un “per a totes les autonomies” i a més a més, condicionada en una mena de xantatge a “si Catalunya ho negocia”, no lleva valor a una proposta de fons que el conjunt de les forces de fidelitat valenciana haurien de fer seua: el País Valencià exigeix el concert econòmic. Clar i ras, estaríem parlant de superar bona part dels nostres problemes de finançament i de tenir per fi “les claus de la caixa”.

A hores d’ara, només la Crida pel Finançament Valencià i les entitats que hi donen suport, coincideixen amb la proposta. També s’hi ha referit el diputat per Compromís Josep Nadal a través de les xarxes socials. Els altres, un silenci massa espés dels partits i entitats que haurien de sentir-se emplaçats, acompanyat, això sí, pel soroll a les xarxes de les mateixes persones que fa anys i panys segueixen debatent sobre el nom de les coses, oblidant que, com ens va recordar Immanuel Wallerstein, el fetitxe de la terminologia molt sovint no ens deixa veure l’evolució dels fenòmens que se suposa que expressa.

Crec que seria molt més útil, si, des del País Valencià, agafem la proposta de concert econòmic, la depurem de l’embolcall superflu, la fem nostra i la convertim en un objectiu estratègic per al nostre país.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]