L’any 1978 les Corts espanyoles van aprovar la constitució del Regne d’Espanya per l’extorsió dels sabres de l’exèrcit franquista. Un referèndum de dubtosa participació i qualitat democràtica va ratificar la constitució, i finalment, un monarca corrupte posat a dit pel dictador Francisco Franco va sancionar l’immoral text.
Aquest document va segellar la continuïtat del règim feixista més enllà de la mort del dictador. També cal recordar que tres anys més tard, un intent de cop d’estat organitzat pel mateix rei d’Espanya, recordava a tothom qui manava i la seva voluntat de no permetre la democràcia més enllà de la gestualitat i l’estètica.
Dins aquest context demofòbic podem llegir que l’article 3 de la constitució espanyola diu, i cito literalment: “1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. “2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. “3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
El primer punt proclama que el castellà és una llengua d’obligació (deure) per a tothom, en canvi la resta d’idiomes espanyols no ho són, ni tant sols als territoris on tenen també l’oficialitat. El supremacisme de la llengua castellana vulnera tots els drets lingüístics de milions de persones, amb la voluntat expressa d’anihilar les llengües diferents de la que es parla a la meseta. Aquesta arma genocida utilitzada durant més de 3 segles per les oligarquies espanyoles, per hegemonitzar la llengua i cultura castellana a tot el territori del Regne d’Espanya, cerca l’objectiu de facilitar a aquestes elits espanyoles el domini i la submissió de la població empresonada dins les seves artificials fronteres.
Bastíssim exemples ens il·lustren, dia a dia, sobre el seu objectiu. Solament aquest any passat (2020) es van promulgar una trentena de lleis on s’obligava l’ús del castellà mentre se suspenien lleis per la promoció de la llengua catalana i occitana. Les webs de l’administració espanyoles o bé es fan únicament en llengua castellana o bé, quan es posa el català, s’inclou el valencià com a llengua diferenciada de la catalana. Les mateixes corts espanyoles prohibeixen o limiten les intervencions dels diputats o senadors en català, les agressions constants dels tribunals espanyols contra les llengües catalana i occitana com a llengües vehiculars a l’escola. I podríem seguir i omplir tot aquest article i encara ens faltaria espai, però aprofitant que ha aparegut la justícia espanyola em centraré amb ella.
Si, els tribunals espanyols són un dels tres pilars que sostenen la suposada democràcia espanyola, un pilar que no exigeix el coneixement del català ni a Jutges, ni els lletrats de l’administració de justícia ni a cap altre funcionari dels cossos de l’administració de justícia a Catalunya, País Valencià, Illes Balears o a la Franja de Ponent. Com a resultat d’aquesta imposició colonial ens trobem que l’ús del català a l’any 2020 solament representa un 7,4% de totes les sentències fetes a Catalunya, d’acord amb l’informe de balanç realitzat pels Serveis lingüístics de l’àmbit judicial del Departament de Justícia i les mateixes manifestacions fetes per en Rogeli Montoliu, president de la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana, durant el decurs de la XII Jornada sobre l’ús del català a la Justícia. Aquesta bomba institucionalitzada del Règim Monàrquic Espanyol, llançada per l’extermini de la llengua catalana, fa les seves primeres víctimes entre els i les treballadores de justícia de Catalunya, que són competents en el coneixement de les dues llengües oficials, el català i el Castellà, però han de competir en els processos d’oposició contra un allau d’opositors que provenen de l’estat espanyol, que no parlen ni entenen la llengua catalana. Gent que quan ocupin les seves places a Catalunya vulneraran els drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya perquè ni tant sols els entendran. Uns funcionaris que un cop es treguin les oposicions a Catalunya hi estaran dos, quatre o cinc anys, fins que un concurs de trasllat favorable els retorni a la seva pàtria. Aquest procés no solament és un greuge contra els treballadors de justícia de Catalunya i de la resta dels Països Catalans, perquè persones que no estan capacitades per atendre a la ciutadania d’aquest país en les dues llengües oficials estan ocupant llocs de treball a l’administració pública, sinó que a més, i repeteixo, vulneren els drets lingüístics dels usuaris de la justícia, drets fonamentals recollits a la mateixa carta de drets humans de l’ONU, que el Regne d’Espanya va ratificar en la seva parodia de constitució.
Aquesta situació anormal de la llengua que viu la justícia a la major part de la nació catalana condemna el seus funcionariat a un interinatge estructural al voltant d’un 40 %, d’acord amb Banc de Dades d’Ocupació de la Generalitat de Catalunya, amb els perjudicis que suposa això per la provisionalitat dels llocs de treball, canvis constants, retards en els procediments degut a la saturació dels òrgans judicials pel gran moviment de personal que es viu en aquesta administració i que afecta a la seva eficàcia i qualitat en valors absolut, des de donar resposta als problemes del dia a dia a la ciutadania catalana fins a ser una de les garants de la democràcia. Com sempre qui paga els plats trencats per la intolerància del Règim Monàrquic Espanyol i el seu supremacisme castellà són el poble de Catalunya i les seves treballadores.
Davant aquesta situació molts advocats opten per usar el castellà per als seus tràmits amb els jutjats per no ser víctimes de la catalanofòbia de magistrats, jutges o lletrats de l’administració de justícia, agreujant involuntàriament l’asfixiant situació de la llengua als tribunals.
La única solució sobre aquest greuge a la llengua, a les treballadores funcionàries i a la ciutadania de Catalunya és el ple reconeixement del català com a requisit per accedir a qualsevol lloc de treball públic, però després de 46 anys de la mort del dictador pensar que això es pot assolir dins el règim de continuïtat d’odi i intolerància que ens ha portat fins a les portes del genocidi lingüístic és, pel cap baix, d’una innocència sospitosa.
Si una cosa ens ha ensenyat i ens ensenya explícitament, cada dia, el monstruós Regne d’Espanya és que la única normalitat possible per Catalunya i tots els Països Catalans està, amb tots els seus defectes i virtuts, dins una República Catalana Independent.
[Aquest article es publicà originalment a Nació Manresa]