Una de les paraules màgiques, en qualsevol parlament que pugui fer al Congrés dels Diputats, és Països Catalans. La seva sola pronúncia assegura reaccions, fins i tot en les hores més somortes i en els debats més descafeïnats. Independència, república o fins i tot presos polítics s’han arribat a naturalitzar. Però Països Catalans, no. I passa exactament el contrari del que passava, deien, quan treies els donettes: si dic Països Catalans em surten enemics per tot arreu.

També és cert que sovint són els seus enemics els que més en parlen. Sense anar més lluny, Casado s’hi va tornar a referir en la clausura del congrés del PP, celebrada a València a principis d’aquest octubre. Unes paraules molt similars a les que va pronunciar en el congrés del PP de les Illes, aquest estiu. Fent una cerca ràpida trobo que gairebé cada vegada que trepitja el País Valencià o les Illes, el líder del PP té un record per als Països Catalans. Examinant les seves paraules hi trobem una contradicció ben divertida. Sempre adjectiva els Països Catalans com a irreals, impossibles o inexistents. Llavors, per què té la necessitat de parlar-ne tan sovint?

I és que això de dir-nos que els Països Catalans són producte de la nostra fantasia és un recurs habitual de l’espanyolisme. És una manera que tenen de voler-ho ridiculitzar. Insisteixo: si són una qüestió fictícia, no estan contribuint a materialitzar-la cada vegada que en parlen? Vaig més enllà: no tenen totes les nacions, també l’espanyola, una bona dosi de “comunitats imaginades”, com va explicar Benedict Anderson en el seu llibre, esdevingut clàssic, de 1983? Un llibre, val a dir, del qual se sol citar només el títol només i de manera errònia. Assenyalant que les nacions tenien molt d’imaginació, Anderson no volia menysprear-les com a barroeres manipulacions o falsificacions. En una entrevista que el 2016 va traduir la revista valenciana Debats, l’historiador afirmava “dec ser l’únic que escriu sobre el nacionalisme que no el troba lleig” i encara hi afegia: “m’agraden els seus elements utòpics”.

La imaginació, en política, és clau. Prefigura projectes que després connecten amb les aspiracions i necessitats de la gent. O no recordem les primeres paraules del Manifest Comunista? Quan Marx i Engels volien assenyalar les potencialitats del moviment comunista s’hi van referir així: un fantasma recorre Europa. En aquell 1848 era poca cosa més que això, un espectre, que tanmateix prendria forma en les següents dècades a través de la Internacional, els partits i sindicats obrers i fins arribar a la Revolució russa de 1917.

En literatura, la fantasia no sempre és un recurs per fugir de la realitat, sinó per veure-la des d’un altre punt de vista. Pensem, si no, en l’enorme capacitat de suggestió que té un gènere de masses com la ciència-ficció, que alguns autors han sabut emprar com a vehicle de crítica social i política, plantejant escenaris de futur utòpics o distòpics que ens assenyalen les contradiccions de les nostres societats presents.

El que ha sigut ben real, res d’imaginari, ha estat el procés conscient dels Estats espanyol i francès contra els Països Catalans. La persecució de la llengua, la prohibició de la federació entre els nostres territoris o la protecció i foment del blaverisme violent, per posar tres exemples no gens remots. Ens neguen fins i tot el nom i per això la seva sola menció els sembla subversiva. Com explicava Fuster a Nosaltres els valencians, sense un nom, aquesta nació compartida que és la nostra s’anirà afeblint. I per això concloïa que “a falta de terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països Catalans”. Els defensors de l’Espanya imposada volen convertir el nostre nom en tabú, com fan igualment amb el nom País Valencià, i ho hem d’impedir.

Ara bé, no per molt repetir aquests sintagmes el nostre somni s’acabarà materialitzant. La famosa qüestió de noms, encara oberta com veiem, ha d’anar acompanyada d’accions concretes de construcció nacional compartida, ha d’anar lligada a un moviment real, articulat en base a les necessitats i condicions de la gent. És tan evident que la unitat dels diferents territoris ens donaria més força que sembla mentida que no s’estiguin fent més accions. Començant per les més senzilles, com la reciprocitat entre les nostres televisions i ràdios públiques. Continuant per la incorporació del Govern valencià a l’Institut Ramon Llull. O per donar una visió nacional dels problemes que té la nostra llengua, com per exemple l’amenaça de la Llei espanyola de l’Audiovisual.

Els enemics dels Països Catalans ens diuen que són imaginaris i tanmateix necessiten invocar aquest fantasma tot sovint perquè saben de la potencialitat del nostre somni. Perquè el podem fer realitat amb la condició de creure-hi i confrontar-lo amb la realitat.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]