Els pressupostos del Govern espanyol que es comencen a debatre aquesta setmana inclouen una partida de 8.797.800 € per a reformes a la Comissaria de Via Laietana. Una quantitat molt alta que fa pensar que hi ha algun projecte gros al darrere i que desconeixem.

Sigui el que sigui, estarà pensat des del Govern espanyol i serà contrari al que reclama una majoria política a la ciutat de Barcelona i a Catalunya: que la Comissaria es traspassi a les institucions catalanes. Ho va tornar a aprovar la setmana passada l’Ajuntament de Barcelona, amb els vots a favor d’ERC, Barcelona en Comú i Junts. El PSC es va abstenir. El 2017, el Congrés espanyol va aprovar una proposició no de llei d’ERC que reclamava aquest traspàs. En aquella ocasió sí que comptar amb els vots del PSOE i fins i tot de Ciutadans. Només s’hi va oposar el PP, llavors al govern.

Ja sabem que el PSOE diu unes coses quan és a l’oposició i altres quan és al govern. Sense anar més lluny, aquell 2017 també defensava la derogació de la reforma laboral que ara està mirant d’evitar. Però també és cert que en aquests quatre anys l’espanyolisme s’ha reforçat. El PSC ja va votar el 155 aliat amb la dreta espanyolista, ha sorgit VOX i, sobretot, estem vivint una llarga onada repressiva contra l’independentisme. I la repressió ha tingut un doble efecte: ha enfortit les tesis independentistes i ha allunyat encara més una part de la societat catalana respecte de l’Estat espanyol; però també ha reforçat la prepotència i el desvergonyiment espanyolista (“a por ellos”), que té la seva millor expressió en VOX i en com aquesta formació ultradretana condiciona el discurs del PP. Tot això explica que ells també hagin fet de la Comissaria un símbol. En totes les manifestacions espanyolistes que passen per davant s’hi dediquen aplaudiments i els seus partits han tancat files contra el traspàs. Seria improbable que avui Ciutadans votés el que va votar en la PNL del 2017 de la mateixa manera que això també condiciona el PSOE.

És un símbol per a nosaltres i és un símbol per a ells. Però no perdem de vista què hi ha darrere de les reivindicacions de cada banda. La Comissaria de Via Laietana no és només la comissaria de la policia espanyola al centre de la ciutat. És un símbol perquè allà han estat detingudes centenars de persones durant el franquisme, maltractades i torturades. Era l’epicentre de la repressió de la Brigada Político-Social, l’encarregada d’espiar i perseguir el moviment obrer i popular, les organitzacions polítiques i tota expressió d’oposició al règim. És tot això el que reclamem quan volem convertir la Comissaria en un centre de memòria.

Però més encara. La Transició no va significar una ruptura amb la majoria d’estructures de poder que havia erigit el franquisme i els cossos policials en són un bon exemple. És així com molts policies que havien estat perseguint l’oposició política i practicant tortures van passar, sense solució de continuïtat, a ser els policies del postfranquisme, de l’Espanya monàrquica i constitucional. I moviments com l’independentisme van veure com aquesta continuïtat era plena als calabossos de Via Laietana. Ho han explicat aquestes últimes setmanes alguns veterans de l’independentisme com Blanca Serra i Carles Castellanos.

I la continuïtat és encara més allargada. Fa uns dies David Fernàndez recordava en un article que la Comissaria havia estat l’epicentre del Grup 6, tristament famós per ser l’encarregat, dins la Brigada d’Informació, d’infiltrar-se, intoxicar i perseguir els moviments socials de la ciutat en l’època de l’emergència okupa i antiglobalització, l’era de la Delegada Valdecasas. I encara més: en les protestes contra la sentència del Suprem, a la tardor del 2019, per la comissaria hi van passar molts manifestants detinguts i el SIRECOVI (Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional, adscrit a la Universitat de Barcelona) en va fer un informe esfereïdor, amb testimonis anònims, tot i que després hem anat posant cara a alguns d’ells, com la Xènia o el fotoperiodista Albert Garcia. Cops, maltractaments i unes paraules i un to de pura força d’ocupació. En són més conscients ells que nosaltres.

Dècades de tortures, de maltractaments i d’abusos policials són el que representa aquest edifici que ha de ser convertit en un memorial, tal com es va fer a l’Argentina amb l’ESMA, el sinistre centre de detenció de la dictadura. La reforma que vol pressupostar el Govern espanyol no anirà en cap cas en aquesta direcció. O bé esborrarà rastres per esborrar memòria o bé voldrà memorializar-ho edulcorant totes aquestes continuïtats. No podem acceptar res que no sigui l’entrega de la Comissaria.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]