Fa uns dies que seguim l’evolució de la cimera del clima a Glasgow destinada a acordar mesures per aturar la catàstrofe climàtica. Hem anat passant per diferents estats d’ànim, des de l’expectació fins a la resignació, passant pel cabreig, segons anaven diluint-se les expectatives i agreujant-se les urgències climàtiques. Tornant a evidenciar que la natura és un bé a privatitzar, mercantilitzar i explotar en beneficis dels grans capitals. I que aquestes cimeres són espais de propaganda geopolítica on els països que participen sols ho fan per netejar la seua imatge (green washing) i generar promeses futures incomplides sistemàticament. Cimeres on hi ha lobbies per defensar els beneficis de les empreses contaminants, per exemple petrolieres,

La COP26 realment ens deixa un missatge ben clar: hem de triar entre capitalisme o natura, són incompatibles, antagònics, o acabem amb el capitalisme o acabarem amb el planeta; la borsa o la vida. Per justificar aquesta dicotomia vital ens basem en una de les «contradiccions perilloses» que teoritza el marxista David Harvey a l’analitzar la relació entre capital i natura en el seu llibre Les 17 contradiccions i el fi del capitalisme.

El capital ha convertit els assumptes mediambientals en una gran àrea d’activitat empresarial. Les tecnologies ambientals cotitzen actualment a l’alça en les borses mundials, un bon exemple són els drets d’emissions, els drets per contaminar, o el capitalisme verd que busca engrandir el mercat buscant solucions «sostenibles» a problemes mediambientals que genera el mateix capital. La naturalesa es converteix, segons Neil Smith, en «una estratègia d’acumulació». Aquest model no dona solucions sinó que crea necessitats per a donar ús als productes mediambientals. Tots els projectes ecològics i mediambientals són projectes socioeconòmics (i viceversa). Fins al punt de traure beneficis de tragèdies mediambientals, el denominat «capitalisme del desastre» extrau beneficis de la mort de les persones i la degeneració dels ecosistemes, sense el més mínim penediment.

La privatització de la natura genera una classe rendista que controla els béns naturals i pot provocar escassetat amb l’objectiu d’especular amb el preu dels recursos que controla, una clara mutilació de la mà invisible del mercat que pregonava Adam Smith en el seu llibre La riquesa de les Nacions, pedra angular del capitalisme. Actualment ens trobem en una crisi de recursos que està disparant els preus. És una crisi de recursos que té una part real, relacionada amb el creixement exponencial del capital amb uns recursos naturals limitats que no creixen exponencialment, i un part provocat per parts dels tenedors que controlen els recursos naturals amb l’objectiu de disparar els preus i incrementar la taxa de guanys. Un exemple ben clar el trobem en com s’ha disparat els preus de la llum a causa de l’especulació de l’oligopoli elèctric, pujades desorbitades per mantenir els beneficis de les elèctriques que impedirà a moltes famílies vulnerables poder posar el radiador per escalfar-se aquest hivern.

Tota aquesta crisi en mig d’un creixement exponencial del capital, vinculat a la devastació de la natura, justificat per l’autoanomenat progrés que no és més que anar construint infraestructures per a poder seguir reproduint el capital i incrementant la taxa de guanys. A casa nostra tenim uns exemples ben clars de la contradicció entre taxa de guanys i natura, com el macrocàmping que es vol fer a la marjal de Gandia (espai natural de gran valor ecològic) per part d’un inversor privat, l’ampliació de la CV60 que destrossarà l’horta de la Safor o l’ampliació del port de València amb el deteriorament mediambiental i social que comporta. El mateix progrés que ha deixat polígons buits en cada poble, aeroports sense avions, milers de km d’alta velocitat per a uns pocs en detriment del rodalia o autovies d’innumerables carrils sense cotxes. Tot un progrés econòmic d’uns pocs a costa de la destrucció del territori que repercutirà negativament en el benestar de la majoria i condemnarà la vida de les futures generacions.

Els símptomes són més que evidents, sota el creixement exponencial del capital la degradació del medi natural s’accelera i inclús ens alerten amb episodis extrems d’aparença apocalíptica, com ara inundacions, incendis, climes extrems, inclús pandèmies mundials. Però el capitalisme és capaç d’assumir aquestes situacions i traure’n profit, trobar noves oportunitats de negoci i al mateix temps justificar les mesures neoliberals aplicades (la crisi econòmica serà dura a causa de la pandèmia, «doctrina del shock»). De fet, el capital prospera i evoluciona gràcies a la inestabilitat creada per una catàstrofe natural o una guerra, prospera amb la destrucció com a oportunitat de negoci i d’expansió empresarial, així de cruel i despietat.

La contradicció s’agreuja en convertir-se en global. Abans els problemes mediambientals es podien deslocalitzar i contaminar altres espais allunyats, per exemple, Àfrica s’ha convertit en un abocador dels països desenvolupats, actualment queden pocs espais buits per contaminar. L’explotació de la terra, l’erosió del sòl i l’extracció incontrolada dels recursos han deixat una empremta d’enormes proporcions en els paisatges de tot el món i en alguns casos han provocat la destrucció irreversible d’aquells valors d’ús necessaris per a la supervivència humana. És un problema a escala global en què s’han de trobar mesures pal·liatives en l’àmbit transnacional, mesures que es poden fàcilment bloquejar i desbaratar per faccions del capital en defensa d’incrementar la rendibilitat i mantenir el posicionament competitiu.

El moviment ecologista ha de ser anticapitalista, no li’n queda una altra. El capitalisme necessita explotar la natura per a reproduir-se i no cap la defensa de la natura dins del capitalisme. Sols aturant projectes específics no solucionarem el problema, encara que és important guanyar batalles locals, sinó que necessitem interconnectar lluites en una ofensiva global per acabar amb el capitalisme com a sistema devastador del territori. Hem de democratitzar els béns comuns per posar-los al servei de la població i del planeta, ens va la vida.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]