Sembla que des de fa uns dies, per fi, els partits del Botànic s’han decidit a convocar de manera activa a la manifestació pel tema del finançament valencià. Dic que per fi perquè, d’ençà que la Crida pel Finançament va fer públic que modificava la data de la primera convocatòria feta i se sumava a aquesta del dia 20N, els partits i sindicats que formen part de Finançament Just havien entrat en un silenci molt evident, extern i, pel que m’arriba, també intern. Ni comunicats, ni vídeos ni rodes de premsa. Tampoc cap informació, cap document de treball, cap argumentari havien fet arribar a les seues bases en relació amb la que hauria de ser una gran manifestació que superara aquella del 18 de novembre del 2017. Fins fa ben pocs dies no s’havia fet res d’això. Dels partits de la dreta, no podíem esperar-ne gaire cosa. Ni han fet res ni faran res en relació amb aquest tema més enllà de participar en algun lloc preferent que els garantesca eixir en la foto. Només la patronal, ara que les institucions no són la màquina de repartir contractes a dit i altres prebendes similars, com ho van ser fins fa poc, aixeca de tant en tant la veu perquè les inversions no arriben com els agradaria.
Cal dir, però, que a poc més d’una setmana del 20N, les coses han començat a canviar i una part del que s’hauria d’haver fet durant els darrers quatre mesos comença a fer-se ara. En bona hora! Ara ja tenim debats (sense veus discordants, per altra banda) argumentaris, comunicats, vídeos, recollida de signatures, etc. Tot siga a fi de bé. Però acabarà bé? És una campanya d’una setmana el que es necessita per a garantir que el problema del finançament valencià no només estiga a l’agenda del debat polític de tant en tant sinó que es convertesca per a Madrid en un problema polític al qual hagen de respondre? Jo diria que no, que no ha estat aquesta la campanya necessària per a tal fi. I m’ho confirma el fet, molt greu, que els mateixos partits protagonistes de la convocatòria, quan s’han decidit a cridar a la manifestació, ho han fet amb una rebaixa evident de les reivindicacions, que no serien altres que aquelles que podrien acabar de manera estructural amb els nostres problemes del finançament.
Farem, doncs, un lleu repàs de quines són les veritables dimensions del problema que patim. Pel que fa a inversions, el País Valencià en rep en estoc de capital un 19% per davall de la mitjana de l’Estat, almenys des de l’any 1900. Són, doncs, 121 anys que som castigats i empobrits de manera sistemàtica i estructural. Que les nostres infraestructures de tota mena no hagen garantit una millor qualitat de vida per a la majoria social, ni estiguen en condicions de donar resposta a les successives crisis econòmiques, i els seus dramàtics efectes socials, no ha estat un castic diví, sinó una decisió de les elits de l’Estat. Però d’això els partits del nostre arc parlamentari no n’han dit ni pruna. Ni els partits, ni els sindicats, ni la patronal. No els afecta? No s’hi senten interpel·lats? No tenen res a dir-hi? Des de la Crida pel Finançament, a més d’intentar socialitzar el tema que van donar a conéixer en 2015 l’estudi de l’IVIE i la fundació del BBVA, pensem que les Corts Valencianes haurien de crear almenys una comissió d’estudi, amb persones expertes, per a avaluar com ens ha afectat durant aquests anys i com ens afecta hui en dia aquest problema, i informar la nostra societat dels resultats de tal avaluació. Som pobres perquè ens han empobrit!
Quant a l’infrafinançament, el càlcul varia segons les fonts. La Generalitat Valenciana i els partits del Botànic han assumit com a pròpia una xifra molt prudent calculada per la Comissió d’Experts nomenada per les Corts Valencianes i que se situava entorn dels 1.325 milions d’euros anuals. Segons els càlculs d’altres entitats i experts, l’infrafinançament podria xifrar-se en més de 2.000 milions d’euros l’any. Des de la Crida pel Finançament hem donat per bona la xifra de 1.600 milions d’euros anuals perquè coincideix amb la mitjana del creixement de l’endeutament autonòmic des de l’arribada del Botànic. Si haguérem de tindre en compte el necessari creixement de les despeses per a poder garantir mínimament les més imperioses necessitats socials, caldria parlar d’altres xifres molt més grosses. De fet, les quantitats “fictícies” contemplades en els pressupostos de la Generalitat per al 2022, sumen 2.336 milions d’euros de suposades transferències de l’Estat que el Govern espanyol no contempla ni ha inclòs en els pressupostos generals de l’Estat, als quals cal afegir altres 637 milions de cobrament més que dubtós. Aquest pressupost per al 2022 estan dient-nos que en la pràctica l’infrafinançament podria acostar-se al doble de la xifra reivindicada. Ja està bé de fer-nos trampes al solitari!
Centrem-nos ara en el deute, que al tancament del segon trimestre del 2021 és de 51.747 milions d’euros, quantitat que cal anar amortitzant any rere any, de manera que és la segona despesa més important del Consell, només per darrere de les generades per la Conselleria de sanitat i molt per davant de la resta de despeses. En concret l’any 2020, l’amortització ens ha costat 6.410 milions d’euros. Tot aquest deute cal que el considerem il·legítim, ja que ha estat contret per la manca del finançament a la qual estem sotmesos. L’argument de comptabilitzar només com a il·legítim aquell deute contret des del 2002 perquè va ser l’any en què es van homologar les competències assignades a totes les autonomies de règim comú no em sembla prou sòlid. Més aviat semblaria que des d’alguns partits prefereixen rebaixar les reivindicacions per així afavorir un previsible acord molt a la baixa amb el govern de l’Estat. Un error més, nascut d’una anàlisi insuficient de la naturalesa extractiva que constitueix històricament l’essència de l’Estat espanyol. Necessitem que el deute siga amortitzat i que ho siga ara!
Pel que fa al dèficit o espoli fiscal, ja fa molt de temps que almenys una part important de l’opinió pública i publicada és conscient que al País Valencià patim un important desajust fiscal entre el que paguem i el que rebem. De fet, d’ençà que es van publicar per primera vegada les balances fiscals per part del Ministeri d’Hisenda el 2008 hem tingut coneixement de com nosaltres pagàvem molt més que no rebíem. Potser no és sobrer recordar que una balança fiscal és la diferència entre la inversió del govern en un territori i els impostos que aquest territori aporta al conjunt de l’Estat i tot i que hi ha diversos mètodes d’anàlisi d’aquestes balances, en el nostre cas, emprant qualsevol mètode, sempre es confirma un dèficit fiscal que va des dels més de dos punts (uns dos mil milions d’euros anuals) fins als més dels sis mil milions anuals, xifra que ens legitima per a parlar d’un autèntic espoli fiscal sostingut des de les altes instàncies de l’Estat (o hem de dir metròpoli?) al País Valencià. Crida molt l’atenció que des dels convocants de la manifestació d’aquest dissabte per un finançament just s’hagen oblidat d’aquest extrem.
Comptat i debatut, la urgent reforma del model de finançament, encara que en cas de donar-se puga suposar una millora del finançament valencià, no garanteix la superació de la resta de problemes econòmics i financers si no va acompanyada d’una avaluació i correcció de les infrainversions històriques, de la condonació del deute i de l’eliminació de l’espoli fiscal.
Aquest és el veritable i verificable estat de la qüestió. I el primer pas per a resoldre els problemes sempre implica reconéixer-los en la seua autèntica dimensió.
Per descomptat que aniré a la manifestació del dissabte 20 de novembre. Hi aniré, però, en el bloc de la Crida pel finançament. I des d’ací faig una crida a assistir-hi malgrat les immenses limitacions dels partits i entitats oficials convocants. I a participar-hi exigint unes reivindicacions que per molt utòpiques que puguen semblar són les més bàsiques per ajudar-nos a eixir de l’atzucac: caminar cap a una hisenda pròpia des de la qual els valencians i valencianes tinguem una mínima possibilitat d’influir positivament en el nostre present i en el nostre futur.
[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]