Em sona el despertador a les 7:06 h. Obro el mòbil i aprofito per perdre 5 minuts mirant stories. Entre una foto d’un gatet i un vídeo d’un concert, apareix un anunci d’una marca de roba. La model deu pesar uns 40 quilos i penso que “que bé li queda el conjunt”. Em sento malament per no haver pogut anar al gimnàs ahir. Peso 56 quilos i “puta gorda” és una frase que em dic a mi mateixa uns tres o quatre cops al dia.

M’aixeco del llit força més tard del que voldria (ja són quarts de vuit!) i vaig a la dutxa. Engego la ràdio i sona el Basté dient que a partir d’avui les dones treballarem gratis tot el que queda d’any. La bretxa salarial, el treball de cures que nosaltres hem de suportar i la precarietat laboral que ens acompanya al llarg de la nostra vida com a dones. Una petita peça informativa que exemplifica el nostre dia a dia.

A l’armari hi tinc el conjunt de roba que vaig escollir el dia anterior. Me’l poso, em miro al mirall i em torno a canviar. La faldilla és massa curta i el darrer dia algú em va etzibar un “mira que curta que va!”. La faldilla m’agrada, però no m’agrada que la gent em jutgi per la roba que porto. Així que em canvio un parell de cops més fins que trobo la roba amb la qual em sento còmode.

Surto de casa i vaig caminant cap a l’ajuntament. Tot sovint em trobo amb grups d’adolescents que fan tard a l’institut. La majoria són nois i més d’un cop deixen anar comentaris on tot sovint cosifiquen les seves companyes de classe.

Arribo a l’ajuntament i passo la jornada contestant correus, alguna trucada i fent reunions. El meu dia a dia està molt ple de dones, ja que gestiono unes àrees molt feminitzades i la veritat és que treballar amb elles és molt productiu i gratificant. Hi ha una actitud molt cooperant i de suport mutu. Són àrees molt menystingudes, fins i tot en l’àmbit laboral, però són regidories fonamentals pel dia a dia a la ciutat. I la majoria són dones les que les lideren: dones que han fet de la necessitat de crear xarxa amb altres companyes el motor dels projectes que encapçalen.

Vaig cap a casa a les tres i després de dinar m’assec al sofà una estona. Em poso a fer mitja mentre de fons tinc posada una sitcom americana, How I met your mother. Penso que quina sort tenir unes ulleres liles per identificar tota la misogínia absoluta que envolta la sèrie i els seus personatges, però que quan la vaig veure per primer cop, amb 18-20 anys, aquesta visió crítica no la tenia. Socialment, m’he format amb productes audiovisuals molt similars a aquest que consumia sense massa consciència.

A mitja tarda em telefona la meva mare, indignada amb l’incident que li ha passat avui a casa de la meva àvia. La meva àvia té la sort immensa de poder viure sola i ser autosuficient, malgrat que no pot caminar massa estona. La meva àvia, la Rosa, té cinc fills: Quatre homes i una dona (la meva mare). No serà massa difícil endevinar qui és la persona que s’encarrega de cuidar-la diàriament: qui la visita cada dia, qui s’ocupa d’anar a comprar-li cada setmana, qui s’ocupa de portar-la al metge o qui l’acompanya a la sabateria a comprar unes noves sabatilles d’estar per casa.

La meva àvia de 95 anys té problemes de mobilitat i una sordesa evident que ella s’entesta a dissimular, però no és una nena petita i tot sovint els seus fills la tracten com a tal, fent gestions importants sense consultar-ho amb ella. Amb la meva mare parlem una estona d’un problema que ha tingut avui amb la caldera i comparteixo amb ella la indignació i la ràbia de viure envoltada de masclisme per tot arreu.

Penjo el telèfon i penso que tota aquesta violència estructural que he viscut o que he presenciat en menys de vint-i-quatre hores és tan invisible que és una feina ingent posar-la en relleu. Jo, Roser Valverde, soc víctima d’un pilot de violències masclistes quotidianes. Però no només jo, sinó que veig com les dones que m’envolten també la pateixen, la violència estructural i invisible.

Al llarg de la meva vida he patit infinites mostres de violència masclista: he tingut relacions plenes d’abús de poder. He patit en pròpia pell la violència sexual. He hagut d’aguantar la culpabilització pròpia i l’aliena. He viscut el silenci com a espai de seguretat fins i tot quan he participat (i participo) d’espais segurs amb companyes formades en feminisme. Tinc por cada nit que torno sola a casa malgrat portar l’esprai de pebre a la mà.

Però també he patit discriminació laboral pel fet de ser dona. He hagut d’esforçar-me molt més que els meus companys homes per a ser valorada. Pateixo cada dia la pressió estètica que em fa odiar el meu cos i la meva cara. Constantment he d’aguantar comentaris absolutament misògins sense energia per a rebatre’ls, perquè soc la histèrica de les targetes liles.

I és per això, per combatre tot el sistema de violència constant en el que vivim, que cal alçar la veu, organitzar-se i lluitar des del feminisme. Per teixir un futur on puguem viure de manera digna. On puguem viure de manera lliure. On puguem viure.

Perquè aquest teixit de violències quotidianes és el que empara als feminicidis, és el que permet que cada setmana hi hagi dones assassinades; és el que permet que es produeixin les violacions que tant condemnem. És el marc on desapareixem dia rere dia, on ens tornem invisibles, on deixem d’existir.

Educació, formació i compromís ferm des del feminisme. Només així serem capaces de teixir un futur digne per totes nosaltres. Només així farem que aquest compromís que tots i totes prenem avui, 25 de novembre, sigui un compromís quotidià i real.

[Aquest article es publicà originalment al Nació Digital]