Escric aquestes ratlles havent tornat de Cadis, on he anat a mostrar el suport de la CUP-PR a la vaga del metall que ja fa deu dies que dura. CCOO i UGT han arribat a un preacord sobre el nou conveni i quan llegiu aquestes ratlles no sé si encara durarà la vaga o s’haurà desconvocat. La resistència sol donar fruits però també té costos: com va explicar un treballador per les càmeres de TVE, cada dia de vaga li suposa uns 90 € que deixa d’ingressar. En qualsevol cas, no serà l’últim conflicte del metall gadità. El conveni ha estat el detonant de la vaga: la patronal vol retallar els plusos de perillositat i no vol augmentar els salaris en relació amb l’augment del cost de la vida. Però els problemes van més enllà. I el que passa a Cadis és idèntic al que passa en altres indústries als països capitalistes, també als Països Catalans, i en aquest article us ho intentaré resumir.

En perspectiva històrica, el sector del metall de Cadis ha afrontat successives reconversions. A la província, la indústria encara hi té un cert pes: ocupa un 10% de les persones treballadores, a mig camí entre les xifres de Barcelona i València (entre el 17% i el 19%) i la de les Illes (un 6%). Però precisament un dels motius de fons, que se sent en les protestes i es llegeix pintat a les parets, és que no es vol acabar de rematar aquest sector industrial per a passar a ser una economia eminentment turística. Les feines del sector turístic són, sempre i arreu, més mal pagades i més precàries que les de la indústria.

La lluita de les drassanes de Cadis es remunta als anys de la transició, i la reconversió dels Astilleros Españoles és paral·lela a la dels Altos Hornos del Mediterráneo de Sagunt. Eren anys de crisi econòmica internacional i dels ajustaments que la Comunitat Econòmica Europea exigia a l’Estat espanyol per a integrar-s’hi. Les vagues i llargues mobilitzacions van aconseguir mitigar alguns dels efectes, però el desmantellament es va anar obrint pas de la mà primer de la UCD i després del PSOE.

L’explicació dominant sobre aquestes reconversions apunta a raons macroeconòmiques. Però n’hi ha de socials i polítiques: desarticular una classe treballadora concentrada, sindicada i empoderada és un efecte que segur que també van tenir en compte els empresaris i els polítics al seu servei. La classe obrera que havia estat columna vertebral de l’antifranquisme i que havia anat guanyant batalles fins als pactes de la Moncloa era un contrapoder massa perillós per als beneficis capitalistes.

Tornem a Cadis per veure-ho concretament. Ho explicava José Gallardo, president del comitè d’empresa de Navantia: “Als 80 érem 6.000 persones; ara 130, entre les quals no s’hi compta cap soldador o pintor sinó tan sols els directius, els administratius de les oficines i alguns de manteniment”. El gruix de la feina metal·lúrgica la fan empreses auxiliars, dependents totalment de la matriu sense la qual no sobreviurien. La majoria dels treballadors del metall ho són d’aquestes empreses auxiliars i, clar, aquestes condicions faciliten molt més l’explotació i els incompliments que no pas tenir tots els treballadors en plantilla. Si no t’agrada, ja no et tornaran a cridar quan hi hagi un nou encàrrec.

El futur de la indústria, a Cadis i arreu, passa per una transformació profunda que afronti la crisi ecològica: la necessària reducció d’emissions i l’escassetat de combustibles fòssils i de minerals que ja comença a notar-se. Aquest no és el problema per als treballadors d’indústria que el que volen és treball digne. Com apuntaven ja a l’abril els sindicats CGT i CTM en un comunicat, volen encàrrecs, però que estiguin d’acord amb la transició ecològica i que vagin deixant enrere la indústria militar.

I tanmateix no descartem que l’ecologia sigui una coartada per a un nou desmantellament. Però una reconversió industrial no té per què implicar la destrucció de llocs de treball ni la precarització. La qüestió, com sempre, és qui dirigeix aquest procés de transformació, perquè això determinarà qui hi guanya i qui hi perd. Els governs hi tenen molta responsabilitat, especialment en el cas d’empreses públiques o participades, que són majoria a la badia de Cadis (Navantia, Airbus, Alestis).

Els conflictes del metall gadità ressonen en el sector de l’automòbil, de gran pes als Països Catalans. I aquí també convé tenir un futur per al sector que passi per la transició ecològica i el treball de qualitat, i que reverteixi la divisió obrera entre les condicions de l’empresa matriu i les auxiliars. El paper dels governs no es pot limitar a posar diners cada vegada que les empreses amenacen de marxar. Cal la direcció pública de l’economia i transformar-la de la mà dels treballadors i treballadores.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]