Ja hem celebrat un altre aniversari de la Constitució espanyola, el quaranta-tresè, i a diferència del licor dolç que també porta aquest número, empassar-se tants litres de règim del 78 provoca una forta cremor. Especialment per a l’esquerra espanyola, que ha tingut un discurs erràtic en relació amb la Carta Magna. Històricament, el PSOE n’ha defensat la reforma, però d’una manera totalment superficial i oportunista, i sense arribar a concretar-ho en cap ocasió de les que ha estat al poder. De fet, l’única reforma constitucional de fons és la de l’article 135 que van pactar, en ple agost del 2011, el PP amb el PSOE al dictat de la UE. Una reforma regressiva perquè prioritza el pagament del deute a les polítiques socials. Trobareu algunes declaracions de Pedro Sánchez, on es posiciona contra aquesta reforma (també en trobareu algunes a favor, és el que té el personatge). Unides Podem, per la seva banda, porta la derogació d’aquest article en el programa electoral.

En aquest aniversari, les declaracions dels dirigents d’UP han estat dissonants, però força tèbies. Queda molt lluny del discurs més rupturista amb el qual va emergir Podem el 2014, que portava el procés constituent per bandera. Aquesta impugnació d’arrel ha anat modulant-se fins a una certa defensa de la Constitució en els seus aspectes socials. L’article amb el qual Pablo Iglesias ha estrenat la seva fase postsecretari general precisament ha estat una defensa de l’article 128 de la Constitució com a element de confrontació amb el neoliberalisme. Un discurs que recorda el que havia fet en alguns moments el PCE i particularment, Julio Anguita. Que en el seu cas era comprensible, perquè havia d’encaixar amb la història de les renúncies que el partit havia fet en la Transició. Però Podem, en canvi, va sorgir com una nova esquerra, criticant totes aquelles renúncies i encaixant-les en un marc que ells mateixos van consolidar mediàticament: l’anomenat règim del 78. Però passats els anys, a efectes de relat constitucional, Podem ja és IU: el text té aspectes bons i ens hem de concentrar en això.

És així com l’esquerra espanyola cau en la trampa constitucional. En cap cas podem comparar la Constitució espanyola amb les democràcies sorgides de la derrota del feixisme el 1945 com la italiana o l’alemanya. Allà la correlació era molt més favorable a la classe treballadora. La Constitució espanyola neix d’una “correlació de febleses”, en la qual l’esquerra va renunciar a la ruptura i els franquistes van poder mantenir moltes continuïtats en el nou règim monàrquic. És significatiu que, dels set pares de la Constitució, quatre acabessin al PP. I a la seva dreta, Vox no té problemes per fer un discurs feixistitzant mentre defensa a ultrança la Carta Magna.

Aquest és el marc de fons. Si anem a les qüestions concretes, veurem que tota la part de drets socials va quedar en una posició subordinada. És el capítol segon el que fixa els drets i llibertats dins els quals hi ha el dret a l’educació i al treball (i aquest segon ja veiem que no es compleix). En aquest apartat és on també hi ha el dret a la propietat privada. La resta de drets socials queden relegats al capítol tercer, el dels “Principis rectors”: redistribució de la renda, salut, medi ambient o habitatge.

L’aspecte central de la Constitució, tanmateix, és que ofega qualsevol poder constituent nou. Pel que fa a referèndums i processos revocatoris, el text final va patir clares retallades respecte a l’avantprojecte, quedant escarransit l’actual article 92. Si repasseu el debat sobre aquest punt, us sorprendrà descobrir que el principal assot de la democràcia directa va ser el ponent del PSUC/PCE, Jordi Solé Tura. El procés de reforma també és extremadament conservador. I pel que fa als drets dels pobles, que van reivindicar Letamendia i Xirinacs com a veus en el desert, la Constitució consagra un nacionalisme espanyol per tancar amb doble clau la voluntat constituent de nacions com la catalana. També entre l’avantprojecte i el resultat final aquests aspectes van anar encara més enrere: com va explicar el mateix Solé Tura, la redacció de l’article 2 (“indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”) i del 8 (l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya) va venir en un sobre tancat directament des de l’Estat Major de l’exèrcit.

La unitat d’Espanya és el fortí de les classes dominants per evitar canvis de fons. Per això en aquest aniversari de la Constitució hem tornat a ser les forces sobiranistes i independentistes de les nacions sense estat, les signants de l’acord de la Llotja, les que hem assenyalat l’arrel del problema. L’autodeterminació és la palanca necessària per a qualsevol procés constituent de consolidació de drets socials.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]