Les dones no som un col·lectiu, som més de la meitat de la població mundial. Igualment, les persones majors no són tampoc un grup a banda, formen part de la nostra societat i són subjectes de drets. Les seues necessitats han d’estar incloses en les agendes polítiques.

Cal tenir en compte que vivim en una societat cada vegada més envellida i amb major proporció de dones. Les persones de més de seixanta-cinc anys són un 19,77% de la població a l’estat espanyol, 8.905.738 persones segons INE 2020.

Però qui són les dones que anomenem majors? Les que avui tenen al voltant de setanta anys van néixer el 1950 i les que tenen al voltant de vuitanta anys van néixer el 1940. Van viure i patir la dictadura franquista, on la dona va quedar relegada a ser mare i mestressa de casa, catòlica, abnegada, cuidadora, patidora i, tot plegat, amb resignació. Són dones amb molta experiència acumulada, autentiques resilients i no som ningú per a parlar-los d’empoderament. Són dones que han patit un sistema masclista i misogin que, a més, ha esdevingut capacitista, capitalista i edatista on una persona té menys valor si és dona i sobretot si no està en el zenit de la seua productivitat, ni del consumisme, ni tampoc és jove.

Les dones majors experimenten la discriminació de sexe més que les dones joves, i la discriminació per edat més que els homes grans. És una mostra més del que s’anomena violència estructural, una violència invisibilitzada i cronificada, però que forma part del nostre dia a dia. Moltes han patit violència masclista al llarg de la seua vida i s’enfronten a diverses situacions de vulnerabilitat que interseccionen amb la primera.

En primer lloc, la violència que han patit que té unes conseqüències físiques i psicològiques però també econòmiques, d’habitatge, i socials. Es troben en situacions més vulnerables des del punt de vista econòmic i en alguns casos són cuidadores de l’agressor o són «cuidades» per ells. En segon lloc, malgrat la violència estructural que ha format part de les seues vides, no s’han pogut reconèixer com a víctimes (ni tan sols existia el delicte) i han estat nugades de mans i peus, donada la imposició de la socialització masclista, sempre subjugades als homes en cada faceta de la seua vida.

En tercer lloc, en l’edat madura moltes es troben sobreexplotades per les tasques de la llar i cures de familiars, nets i netes, són víctimes de la síndrome de «la iaia esclava», no tenen temps ni per a l’autocura i la seua pròpia vida sempre està en un segon pla a la qual cosa cal sumar-li la menor vitalitat física associada a l’envelliment. També pateixen major soledat per la pèrdua de la xarxa social i familiar per l’edat.

A més, han de viure en la invisibilitat: per què ens fem invisibles a partir dels seixanta anys? I els mitjans de comunicació? On estan les dones majors en la publicitat? És fàcil d’esbrinar: en anuncis de compreses de pèrdues d’orina i del «putxero de la iaia».

No les han deixat mai accedir a la presa de decisions, però són el pilar fonamental de la reproducció social. Han estalviat a l’estat quantitats immenses de diners en serveis de cures i reproducció. I com els paga ara l’estat? Passem a veure.

Gran part de les dones majors han patit la pobresa al llarg de la seua vida i també en la jubilació, una mostra més de la violència estructural classista i patriarcal en forma de feminització de la pobresa. Això ha estat així perquè durant l’etapa laboral les dones ocupem els pitjors llocs de treball i tenim salaris inferiors als homes, no podem oblidar que la bretxa salarial a l’estat espanyol és del 21,41% (amb dades de 2018).

A més, cal sumar la càrrega més gran amb les feines de cura: les dones dediquen 4 hores i 25 minuts al dia a les tasques de cura no remunerades, enfront d’1 hora i 23 minuts dels homes (OIT, 2018). I això un dia darrere de l’altre, inclosa l’etapa de la jubilació.

Arribada l’etapa de la jubilació un gran percentatge de dones no poden accedir a les pensions contributives per jubilació, malgrat tindre l’edat, per no haver cotitzat prou. Les que si poden accedir a la jubilació, cobren menys que els homes donada la bretxa de les pensions: la pensió de les dones és un 30% inferior a la dels homes.

Per aquest motiu, les dones grans es veuen obligades a sobreviure amb les pensions de jubilació més baixes, les pensions no contributives -al voltant de 400 euros/mes aproximadament- de les quals elles són beneficiàries en un 74% per jubilació i en un 51% per invalidesa, segons l’IMSERSO (2020). Moltes vegades amb aquests diners ajuden a fills i filles, nets i netes sense feina.

En eixe sentit la COESPE (coordinadora en defensa del sistema públic de pensions) manifesta que augmentar el període de càlcul de les noves pensions a trenta-cinc anys suposa rebaixar les pensions dels futurs pensionistes, i a qui més perjudicarà és a les dones.

A l’estat espanyol ja tenim 4,5 milions de persones en pobresa extrema (9,5% de la població total). Al País Valencià aquest percentatge és major, el 13,4% de la població valenciana (674.289 persones), la xifra més alta després de Ceuta, Melilla i Canàries (EAPN 2021). El 5% de les persones en pobresa extrema són majors de seixanta-cinc anys i el 9% són persones jubilades.

Es calcula que de les 9.811.124 persones pensionistes (de totes les pensions) que hi ha a l’estat, el 16% es troben baix el llindar de la pobresa (1.579.297 de pensions). Al País Valencià també batem el rècord i aquest percentatge de pensions de misèria és del 17,9% de les pensions totals. Si prenem com a exemple les pensions de viduïtat trobem que el nombre total de persones vídues a l’estat espanyol ascendeix a 2.917.800 persones i el 80% són dones (INE 2020).

Per tots aquests elements podem dir que la violència cap a les dones s’exerceix de manera estructural en totes les etapes de la seua vida agreujant-se en l’edat madura disfressada a més d’edatisme. El sistema neoliberal (fase actual del capitalisme) no sols és patriarcal i masclista sinó que únicament té en compte a les persones si estan en la plenitud de producció i consum, excloent-nos i discriminant-nos en les etapes que som més vulnerables. Eixe és el pagament que els hi donem a les dones grans per tota una vida de dedicació. No eliminar aquestes violències estructurals suposa condemnar a moltes dones a tota una vida de condicions miserables que les polítiques socials actuals no poden superar. I suposa una greu violació dels drets humans de les dones.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]