Aquesta setmana passada als cupaires ens han caigut sengles articles de Toni Soler i Francesc-Marc Álvaro. D’entrada, dues plomes vinculades amb espais ideològics diferents, però en aquest cas amb recomanacions mútues i una feliç coincidència, tant pel que fa a l’objectiu com a l’enfocament: volen celebrar que ERC es distanciï de la CUP i ho fan amb un to psicologista, estirant la metàfora de la segona com a organització immadura, la que voten els fills, la que no vol créixer, “quitxalla” ens deia Álvaro. També psicològica era la mirada cap a ERC, que, segons Soler, ha fet bé “d’espolsar-se els complexos”.

No em faré l’ofès ni la víctima, al cap i a la fi aquí hem vingut a jugar, tot i que ara dubto de fer servir aquesta expressió per no reincidir en coses infantils. Vaja, que s’accepten les crítiques, al final hi tornaré. Però deixeu-me que abans intenti capgirar aquest relat sobre els complexos, perquè potser els que assenyalen els articles no són els que realment condicionen.

Penso que, si algun complex arrossega ERC seria el d’haver viscut a l’ombra de CiU, que era el partit dels que “sabien manar”, ben vist pels burgesos barcelonins, mentre que ells passaven per ser una mena de trinxeraires de comarques. Potser això es remunta ja als anys de la República, quan les elits intel·lectuals del catalanisme, atrofiada la Lliga, van preferir Acció Catalana que aquell experiment que ajuntava classes mitjanes i populars.

Aquesta imatge és la que van explotar certs sectors d’ordre, per exemple el diari La Vanguardia, per desgastar ERC quan el Govern tripartit (2003-2010): no podia ser que un partit de Govern mantingués ressorts assemblearis com els que van permetre que la militància optés pel “no” a l’Estatut. De tot aquell període en van sortir escaldats, amb un Congrés dividit en quatre sectors, la sortida de militància cap a Reagrupament i Solidaritat i uns mals resultats el 2010. Precisament en una entrevista de fa pocs dies, Joan Puigcercós -que llavors era al capdavant- reflectia aquesta actitud contrafòbica tot definint ERC com a “moderats i confiables” i criticant un “tic antiempresarial terrible” en l’independentisme.

El procés, que és una cosa real i que ve de baix cap a dalt, va alterar el mapa: el 2012 ERC va tornar a fer bons resultats, però el 2015 va haver d’acceptar, de mala gana, una llista conjunta amb els convergents. L’emergència de la CUP va afegir complexitat a aquest joc d’aliances i competències. Ara que el procés està estancat, la temptació a ERC pot ser gran: respecte els rivals, tenen més vots i un partit més unit, i tenen la presidència. Fins i tot alguns cenacles burgesos que abans se’ls resistien els miren amb bons ulls. Els semàfors del comte de Godó es posen verds i El Periódico celebra que hem “sortit del laberint”.

Soler vol segellar el distanciament ERC-CUP amb una cançó de Maria del Mar Bonet al desamor. I és que les aliances que implica el procés independentista no són, és clar, fàcils. Em quedo amb una de les grans d’en Llach: “Si véns amb mi / no demanis un camí planer”. És un camí que passa per la mobilització i pel qüestionament dels poders vigents, talment com a l’octubre del 2017. I això és tot el que no agrada als repartidors de semàfors.

L’alternativa se’ns ven com la política de debò, però no té res d’extraordinari: els partits com a repartidores de poder i diners. En els últims dies hem vist clarament exemples d’aquesta disjuntiva. D’una banda, la maduresa seria arribar a un acord amb Junts i el PSC per repartir-se la direcció dels mitjans de comunicació públics, que és justament el que ha criticat ERC durant els últims deu anys. De l’altra, la infantilitat seria una proposta de la CUP prenyada de sentit comú: que els Mossos deixin de participar en desnonaments; un acord ja signat en la investidura i que tindria una base jurídica a partir de l’absolució de Trapero.

Això segon s’acosta més al tipus de polítiques que li calen a l’independentisme: un projecte al servei de la majoria, amb mesures transformadores contra la pobresa. No és un camí planer: vol dir enfrontar-se als interessos immobiliaris (tan connectats amb els bancs i, per extensió, amb els grans mitjans de comunicació privats), als opinadors d’ordre, als jutges i probablement al corporativisme dels sindicats policials.

A la CUP ens toca reflexionar com som més útils per a aquests ambiciosos objectius. Tenim, com tothom, els propis complexos i convé identificar-los i superar-los. No voldria fer un article cofoi ni a la defensiva. Però no em refio un pèl dels que celebren l’exclusió cupaire. Perquè, si vols fer la independència, et calen aliances amb els independentistes.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]