“Pactar és perdre, sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals”. Aquesta és l’última frase d’un article del nostre filòsof centenari, de qui sempre està bé recuperar els seus textos frescos, mordaços, bregadors i alhora plens de coneixement. Joan Fuster signava “Aprensions a propòsit del pactisme”. Era 1979, la Transició tardana, una època en la que els pactes havien estat la part constituent i el mite perdurable: el pacte entre franquistes reformistes i antifranquistes reformistes; els Pactes de la Moncloa entre Govern, partits, sindicats i empresaris; i la culminació, la Constitució que va emmarcar el Règim del 78. Fuster enfilava la seva fase més crítica amb la política, decebut precisament amb aquest procés que sabem com va acabar al País Valencià: aquí la Transició no es pot dir que fos un pacte, la violència es va allargar fins ben entrats els vuitanta, amb atemptats de l’extrema dreta com els que va patir ell mateix, i la “Batalla de València” va permetre als franquistes imposar-se en pràcticament tots els símbols constituents de la nova autonomia: el nom, la bandera, l’himne… i així estroncar tot el potencial alliberador del valencianisme i l’esquerra, que miraven fraternalment cap a Catalunya i les Illes, talment com Fuster havia raonat. Al País Valencià, els franquistes no van voler pactar, van imposar-se amb violència i amb el suport de l’Estat espanyol. I en aquest cas la derrota sí que va ser clara.

La passada setmana es va aprovar la reforma laboral i la filòsofa Jule Goikoetxea ens feia notar aquesta continuïtat amb la Transició: hi estaven a favor els que havien pactat per fer néixer el Règim del 78: els hereus del PCE, UCD que vindria a ser Cs, el PSOE i la dreta catalana que ara representa el PDECAT. En contra hi van votar els que en aquell moment van quedar més o menys fora del Règim: per la dreta, AP que és el PP i Fuerza Nueva que ara seria VOX. Per l’esquerra, els independentismes i sobiranismes catalans, bascos i gallecs. És una observació a grans trets però que conté moltes veritats perquè el marc polític del 78, malgrat tot el desgast que ha patit, continua vigent. El mateix es pot dir en l’àmbit sindical, on les dues principals centrals espanyoles, CCOO i UGT, han fet una gran defensa de l’esperit pactista del “diàleg social”, que ha perfilat els límits d’aquesta reforma laboral: no es pot anar més enllà, ens diuen, perquè això és el que s’ha pactat amb els empresaris.

Tanmateix, la paradoxa és que la reforma laboral del 2012, la que volem derogar, no va ser pactada. En aquell moment el PP i els empresaris la van imposar. Hi ha haver lluita i resistència, principalment dues grans vagues generals en aquell any. Però ara, quan s’ha plantejat la seva derogació, s’ha volgut fer del diàleg social un fi en si mateix, no un mètode, i per això la patronal ha tornat a seure a la taula i a posar vetos i límits. I CCOO, UGT, els hereus del PCE i el PSOE ens han dit això, que calia acceptar aquesta no-derogació perquè venia del diàleg social.

Quin sentit té, doncs, en un conflicte, que una part sempre apel·li al pacte mentre l’altra es pot permetre anar alternant l’acord i la imposició? La contundent sentència de Fuster amb la que he començat l’article anava precisament a posar el dit en aquesta nafra. “Consti que no estic en contra dels pactes” ens deia en un altre passatge de l’article. Del que estava en contra Fuster era de dues coses. Primer, d’oblidar que els pactes venen precedits de la lluita, que el pacte és el final d’un procés en el qual cap de les dues parts es pot imposar. I que la visió idealitzada del poble català com a poble pactista no pot obviar que als pactes s’hi arriba després d’un cúmul de revoltes i lluites. L’altra qüestió contra la que Fuster escrivia era la de dissimular com a virtuts el que són febleses.

Guanyar no és mai només una qüestió només de voluntat, si bé també compta. És fonamentalment una qüestió de forces en la qual sempre els de baix partim amb desavantatge. Llavors la contraposició amb el “diàleg social” no és cap possible “monòleg” dels de baix perquè normalment la força per a imposar-se la tenen els de dalt. Ha de ser una combinació de lluita, resistència, diàleg i, en última instància, acceptació o no del pacte resultant, en funció de si et deixa en millors o pitjors condicions per seguir lluitant. Hi ha un model diferent de sindicalisme, més present a Galícia i Euskal Herria, en el qual els conflictes no es canalitzen d’entrada cap a la concertació, sinó que es plantegen llargues vagues amb caixes de resistència.

Hem parlat de la reforma laboral però totes aquestes perspectives sobre la lluita bé es poden aplicar a l’independentisme. Així que en parlarem més endavant que l’Any Fuster tot just comença.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]