És difícil de dir fins a quin punt era previsible la invasió que Putin ha llençat contra Ucraïna. Les informacions que emetien els nord-americans convenia posar-les en quarantena perquè són part implicada: de fa anys que incideixen en la política ucraïnesa, especialment a partir del 2014 amb la revolta del Maidan.

Tanmateix, la invasió s’ha acabat produint. Ara sí que podem dir que res del que passi és previsible. Guerra llarga o curta, guanyadors i perdedors o extensió a altres països són qüestions difícils d’anticipar. Cal tenir en compte que el futur no està escrit i que moltes de les properes passes dependran de factors en moviment. Hi ha qüestions accidentals que poden incidir, però també altres que impliquen l’acció conscient: penso especialment en les aliances i l’opinió pública.

Aquí és on pren més sentit el debat que vivim aquests dies al nostre país. De ben segur que l’estat d’ànim i els posicionaments polítics que expressem tenen influència a les cancelleries europees.

En aquests primers quinze dies de guerra hem vist un increment del fervor bèl·lic que ha deixat els posicionaments crítics molt minoritzats. Provaré d’expressar algunes d’aquestes idees crítiques perquè em semblen la millor contribució a l’objectiu que ens hauria d’unir: acabar amb aquesta guerra i posar les bases d’una pau justa i durable.

La primera crítica és a l’esquema Occident contra Orient que ha arrossegat el gruix dels partits polítics catalans i espanyols, no tan sols de dretes. Pedro Sánchez va defensar que s’enfronten “dues maneres de ser i d’estar al món”. Borrell va ressuscitar les “forces del mal”. Sectors de l’independentisme s’han enganxat a aquest discurs.

Això té unes derivades ben perilloses. Una és la russofòbia. L’altra és l’ocultació de les contradiccions de la UE. Perquè ja em direu quina és “la manera de ser i estar al món” del Govern polonès, un dels capdavanters de la resposta a Putin. O ja em direu quins valors representa la censura de mitjans de comunicació russos. Finalment, cal no perdre de vista que en la Ucraïna post Maidan hi ha una preocupant tolerància cap a l’extrema dreta, que està ben endins de les milícies armades amb batallons com Azov o Aydar.

L’entusiasme bel·licista també amaga una doble moral i un racisme inconscient. Ho hem vist amb l’expressió de certs periodistes anglosaxons que s’han referit a l’excepcionalitat de la guerra en un país que seria “dels nostres”. Donant a entendre que els centenars de milers de víctimes al Iemen, els refugiats de Mali o les violacions del dret internacional comeses contra Palestina o el Sàhara Occidental són, per alguna raó, coses més normals.

Aquesta no és una guerra contra la tirania, per molt que Putin sigui, efectivament, un tirà. Les causes de fons són unes altres. Els EUA i la UE han participat en una escalada de tensió i ara la resposta bel·licista els pot aportar beneficis, especialment als nord-americans, que alimentaran el seu lobby armamentístic (un veritable poder social i polític) i que donaran sentit a l’OTAN. Cal no perdre de vista que el principal imperi al món és el que encapçalen els EUA i que està fortament armat: els estats membres de l’OTAN acumulen més de la meitat de la despesa militar mundial, molt lluny del que hi destinen la Xina o Rússia.

El final de la Guerra Freda hauria d’haver suposat un desarmament i la consolidació de la indivisibilitat de la seguretat: és a dir, la idea que la seguretat d’uns països no pot anar en detriment de la d’altres. Amb aquest esperit es van signar els Acords de París i va néixer l’OSCE. Amb aquest esperit també se li va prometre a Gorbatxov que l’OTAN no s’expandiria cap a l’Est.

El que ha passat ha sigut el contrari: l’OTAN s’ha expandit i això ha provocat algunes tensions importants, com ara quan el 2008 el president georgià Saakashvili, engallit perquè li havien obert les portes de l’aliança militar, va decidir atacar Ossètia del Sud trencant els acords de pau signats amb Rússia a la dècada dels noranta. Un president, per cert, acusat de crims de guerra i que va acabar exiliat i amb un càrrec polític a Ucraïna.

L’escalada bèl·lica, per tant, no és la solució. Penso que cal escoltar el moviment per la pau, tan potent al nostre país, que feia temps que advertia d’aquestes tensions. Penso que cal recuperar l’esperit del 17A del 2017, que va combinar el dolor i la solidaritat amb un enfocament antiracista i contra el negoci de la guerra. Penso que cal defugir aquest “esperit de 1914” que porta a exaltar uns imperis contra uns altres i seguir l’exemple dels que es van oposar a aquella guerra, tot i ser assenyalats i reprimits: Jaurès, Luxemburg i Lenin, el qual, per cert, també va ser qui va obrir les portes de l’autodeterminació d’Ucraïna.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]