Entre les propostes suscitades pel Debat Constituent, crec que la qüestió de la democràcia ocupa un espai central en la gestió dels afers públics. Per aquesta raó hi voldria aportar unes breus reflexions.

Quin és el sentit concret i actual d’aquest mot que, com és sabut, vol dir ‘govern del poble’? Volia dir això a l’origen, però és important de saber que es presenta de maneres molt diverses en la realitat: sabem, per exemple, que la democràcia grega es basava en l’elecció dels representants, però el dret de vot era negat als esclaus. I la democràcia moderna, que es va començar a instaurar després de l’Antic Règim, durant molt de temps en molts països va tenir formes molt limitades de representació en què només votaven els homes (i encara amb limitacions: només els caps de casa, o en funció del seu nivell econòmic).

Si, continuant aquesta visió general, examinem com funcionen els sistemes polítics actuals anomenats democràtics podrem observar que, entre els sistemes representatius moderns (en els quals s’escullen uns representants cada quatre anys, per exemple) la majoria no ofereixen garanties per a fer que els representants escollits compleixin les promeses per les quals havien estat votats.

Abans de considerar algunes pràctiques concretes per tal de superar aquestes limitacions, crec que és oportú rumiar sobre què és el poder, per a mirar d’entendre més bé la raó de fons de les mancances i dificultats en què es troben les societats d’avui. El poder polític o, anomenat amb més precisió, l’Estat neix i es desenvolupa com una força de coacció sobre les persones. La teoria política tendeix a diferenciar entre poder legislatiu, executiu i judicial. Però més important que aquesta divisió ideal, ho és el monopoli de la violència que exerceix l’Estat, sense excepció.

El monopoli de la violència es va establir principalment amb la Monarquia Absoluta, un poder que controla l’excedent econòmic col·lectiu i la distribució de la riquesa; gestiona la guerra i la pau, la vida i la mort; i administra la justícia i reprimeix tota dissidència. Les diferents formes d’Estat que han succeït la Monarquia arreu del món mantenen molts dels aspectes d’aquest caràcter absolut. L’adveniment de la democràcia parlamentària no ha representat el bandejament de tots els aspectes de l’absolutisme.

La continuïtat de la dominació d’una minoria damunt la majoria de la població té com a conseqüència una perversió de la democràcia parlamentària com la coneixem per mitjà de diferents mecanismes com:

• La permanència prolongada dels polítics electes en el poder i amb sous sovint extraordinaris, facilita la freqüentació amb les elits de la societat i, al capdavall, la identificació amb els interessos de les minories privilegiades.
• La filosofia de la recerca del benefici individual, que el sistema polític i ideològic actual difon, no fa altra cosa que ajudar a aquesta tendència elitista i d’allunyament envers el poble i el votant.
• El control progressiu de la informació i de la producció intel·lectual per minories econòmiques i polítiques, accentua les tendències que hem descrit.

Si aspirem a construir una República catalana independent que sigui justa i equitativa hem de crear, d’entrada, les condicions perquè aquestes derives puguin ser evitades.

Participació popular i gestió democràtica integral

El foment de la participació popular ajuda a compensar les mancances que hem descrit però no en pot corregir els defectes de fons. Caldria establir principalment una gestió democràtica integral per mitjà d’iniciatives més de fons:

• Mantenir un seguit de garanties i reserves que evitin la professionalització del polítics (limitació de sous i de mandats, possibilitat de revocació de càrrecs, etc.).
• Fer tot el possible (mentre es mantingui el sistema d’exclusió social i elitisme, propi del sistema capitalista) perquè els òrgans de difusió ideològica i les estructures de control social (judicial, policíac etc.) evitin tot tipus de continuisme i es mantinguin allunyats de qualsevol tendència a l’elitisme.
• Cal, en general, un esperit crític i una atenció permanents si aspirem a fer de la democràcia un instrument per a la gestió solidària del bé comú.

No es tracta de mantenir una vigilància fonamentada en prejudicis i desconfiances hipòcrites entorn d’una suposada maldat de l’espècie humana. La nostra espècie (com totes les altres que habiten el nostre món) té com a objectiu principal la seva supervivència, una supervivència que no s’ha d’entendre com el ‘campi qui pugui` adreçada al salvament individual, ans al contrari: és la supervivència col·lectiva el que cal preservar per mitjà d’un esforç col·lectiu permanent, tot posant en un primer pla la cooperació que ha permès, a la nostra espècie, arribar fins al temps present i aspirar a un futur més just i igualitari.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]