Els Jocs Olímpics d’Hivern són una caricatura quasi obscena de la realitat que en aquests moments travessa la política catalana (independentista!). Què són, sinó una manifestació de pur provincianisme, les negociacions entre les comunitats autònomes d’Aragó i de Catalunya, sobre quines proves es realitzaran al territori de cada comunitat? I subratllo comunitats autònomes, és a dir, regions espanyoles.

És com aquell provincianisme que definia Enric Prat de la Riba a “La nacionalitat catalana” (1906), en què la província “lluita desesperadament, com a la Corunya anys enrere, perquè no li prenguin una capitania general, perquè no li toquin una audiència, o no la deixin sense tal o tal comandància, escola militar o fàbrica de tabacs”. Ara canvieu-ho per proves d’esquí alpí o de patinatge sobre gel, i ja ho tindríeu.

La projecció internacional de Catalunya és el que està en joc, diuen. Més aviat sembla la segona pedra amb què s’entrebancarà l’independentisme oficialista (aquella pedra en la qual diuen que els humans sempre caiem per segona vegada): un strike 2 en tota regla. No cal acudir a l’oracle de Delfos per saber que més enllà d’estanqueres, castellà i himne espanyol a tort i a dret, el que podran arribar a copsar els pocs que s’interessin per la realitat catalana serà la imatge d’un poble domesticat, sotmès i patèticament entregat a la projecció internacional del Regne d’Espanya.

Preguntin, sinó, als independentistes que ja ho eren abans que vostès decidissin fer honorablement el pas, sobre què representen uns Jocs Olímpics per a la projecció internacional de la nostra causa. L’Estat és exactament el mateix que era llavors, i sembla mentida que no recordin com es va curar en salut per evitar que l’independentisme hi fos present: detencions, tortures… Res de nou. De fet, hi tenen la mà trencada, tal com ens han demostrat permanentment des d’aquell funest 1992. I si aquesta vegada es mostressin menys previsors, seria únicament perquè, en realitat, uns Jocs d’Olímpics d’Hivern tenen un impacte internacional més aviat residual.

A més, el problema afegit és que engalanen de patriotisme un veritable atemptat contra els nostres interessos nacionals, tractant-se doncs d’un projecte que només podria ser concebut estratègicament per aquell que vulgui debilitar encara més l’economia catalana i, de passada, arrasar el nostre territori natural. Sembla que no hàgim après res de res: si una cosa ens ha demostrat la pandèmia és que una economia basada en el turisme i els serveis engendra dependència i pobresa. Perquè aquesta és la gran fita econòmica que vol assolir la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern, en la línia d’altres projectes com el Hard Rock o l’Eurovegas: un foc dels encenalls que creï uns pocs milers de llocs de treball precaris o, si ho preferiu, un bon grapat de contractes fixos discontinus.

Quan es desmantella l’economia productiva es desmantella la nació catalana. Als Pirineus, això es fa del tot palès: la tendència a desballestar el sector agrari i ramader –a part del sector industrial– per afavorir la dependència envers el turisme, no només ha tingut un impacte en la qualitat de vida de la població, sinó també en la desolació i despoblació de les zones rurals i de muntanya. Una transformació que és una deformació, tant per l’impacte mediambiental que comporta, com per l’empobriment general que implica. Els Jocs Olímpics d’Hivern remen, sens dubte, cap a aquesta direcció.

És inqüestionable que el Pirineu català requereix grans inversions. Però han de ser per salvaguardar el patrimoni, per fer viable el sector agrari i ramader, per preservar el medi natural i la fauna, així com per millorar les condicions de vida de la població que hi resideix. Cap ampliació d’una pista d’esquí substituirà un bosc ni un camp de pastura, així com tampoc cap urbanització de xalets de segona residència revertirà la tendència a la despoblació dels pobles. Una política econòmica veritablement patriòtica, nacionalment autocentrada, no malvendria el seu territori ni la seva gent a l’economia especulativa i de casino en la qual ens volen subsumir. Per això, l’independentisme popular ha d’oposar-se frontalment a la candidatura catalana als Jocs Olímpics d’Hivern.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]