Escric aquestes ratlles al menjador de casa, amb les persianes abaixades i el ventilador en marxa, una escena pròpia de dies d’estiu. Som al mes de maig d’una primavera ben calorosa. S’imposa la sensació que cada vegada desapareix més el matís estacionari i que directament passem de l’hivern a l’estiu.

Però no parlo només de sensacions. La setmana passada es va presentar l’informe de l’Organització Meteorològica Mundial (WMO, per les seves sigles en anglès) i la valoració de Guterres, secretari general de les Nacions Unides, va ser lapidària: «La trista lletania del fracàs de la humanitat per abordar la disrupció climàtica». L’informe explica que quatre dels indicadors del canvi climàtic van batre rècords l’any passat: la concentració de gasos d’efecte hivernacle, el nivell del mar, l’acidificació dels oceans i la seva temperatura.

L’informe es va presentar enmig de l’onada de calor que escombra l’Índia: a Delhi la temperatura ha arribat als 49ºC. D’una mica més al sud, Sri Lanka, ens arriben notícies de la falta de carburants i subministraments bàsics. I també la setmana passada coneixíem l’informe Dangerous Delay 2: Somàlia va patir una gran fam el 2011 que va matar un quart de milió de persones i, durant aquesta dècada, no s’han pres les mesures per evitar-ne de noves. Ara, amb l’agreujament de la situació per la guerra d’Ucraïna i la pitjor sequera en dècades, a la banya d’Àfrica mor de gana una persona cada 48 segons.

Tot plegat, senyals d’un inevitable col·lapse civilitzatori. L’era del petroli barat i abundant, que ha definit els últims 150 anys, arriba a la seva fi. Haurem de viure sense això i pagant el rebut d’aquest segle i mig d’emissions.

Cal mirar als ulls d’aquesta realitat. El tecnooptimisme és un pensament màgic. Però, d’altra banda, estendre una sensació de catàstrofe, de desesperació, també és camp adobat al feixisme de l’escassetat, al neocolonialsme, al campi qui pugui.

Hi ha alternatives, tot i que l’estat de consciència no ens permet visualitzar-les. Preguntem-nos-ho íntimament: què us resulta més versemblant, apreciats lectors, si us poseu a imaginar? Un món que comença a revertir els efectes del canvi climàtic i que reparteix bé els recursos escassos? O un món que col·lapsa caòticament, amb més guerres, amb més diferències encara entre unes regions del planeta i unes altres, entre unes classes socials i unes altres? Malauradament ens sembla més versemblant el caos que un nou ordre més just. Per què? Perquè portem dècades de derrota ideològica infringida per unes elits capitalistes que ens diuen que no podem posar límits als seus negocis. Cal créixer sempre, cal que augmenti el consum i cal (tot i que això no ens ho diuen) que aquestes elits acumulin cada vegada un tros més gran del pastís.

Aquestes elits ja són coneixedores de la situació, però saben que, quan l’aigua puja, l’últim a ofegar-se és el que es troba al capdamunt, i que per a això encara falta prou temps. Per a la resta del món només un nou ordre pot salvar-nos: un decreixement just i planificat.

Parlar de planificació o de racionament espanta, però a mi m’espanta més veure com, a la que hi ha notícies de crisi, certes prestatgeries del supermercat es buiden i la gent acapara béns bàsics. Amb això no vull dir que hi hagi un únic instint en les persones, competitiu i acumulador. Ans al contrari: són igualment forts els valors de cooperació i solidaritat.

Precisament, amb això vull acabar aquest article. El nou ordre, que bé podríem anomenar socialista i democràtic, no ens hauria de ser tan difícil d’imaginar, perquè ja l’experimentem en alguns àmbits. Així ho explicava el californià Erik Olin Wright, en un llibre que a l’Estat espanyol ha difós, entre altres, Íñigo Errejón. La idea és que en les nostres societats el capitalisme és hegemònic, però, tanmateix, fruit de la lluita, la resistència i el teixit popular, també perviuen institucions socials que obeeixen a una lògica no mercantil sinó cooperativa o socialista, seguint normes i valors diferents, que res tenen a veure amb el benefici econòmic o la competició. És el cas del sistema de salut pública, al qual tothom aporta segons la seva capacitat i en rep segons la seva necessitat. O les biblioteques, el sector cooperatiu, l’associacionisme o les xarxes de suport mutu.

Aquests valors i lògiques ja són entre nosaltres, són com trossets de socialisme i ens donen les pistes del nou ordre, però, per tal que això sigui hegemònic, cal un trencament amb les elits capitalistes. En el nostre context, la independència és un detonant d’aquesta necessària revolució. L’Estat espanyol és una eina de les elits. L’Ibex sempre hi guanya. La República Catalana pot ser l’eina de les majories, per al decreixement just i planificat, per al nou ordre que necessitem aquí i arreu del món.

[Aquest article es publicà orginalment a El Temps]