Antoni Infante (Guadix, Granada, 1958) ha estat reconegut per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim, entitat que ell mateix va fundar, pel seu llarg recorregut com a militant. Diumenge passat va rebre al Teatre El Micalet el premi Toni Terrones, que també va ser atorgat a la Comissió Ciutat-Port. Parlem amb Infante del significat d’aquest reconeixement i de l’actualitat.

-Vostè no sabia que rebria el premi Toni Terrones. Era una sorpresa que li tenien guardada. És així?

-No m’ho esperava, no. A més, no sabia si podria anar a l’acte per un problema familiar. Finalment vaig fer l’esforç d’anar-hi per fer la cloenda de la III Assemblea de Decidim i va ser una sorpresa. Molt agradable, això sí. Que els teus companys i companyes et reconeguen així va ser molt agradable.

-Què es el que més valora del premi?

-El reconeixement de la gent. El reconeixement que, d’alguna manera, hem sigut capaços de muntar del no-res una entitat a contracorrent del que estava ocorrent al país. Una entitat que ha sabut situar-se entre el corrent crític i la crítica constructiva. Entenem que hem sigut incòmodes per al poder, perquè hem mantingut una actitud molt reivindicativa, apegada a les necessitats del conjunt del país. Treballar per una entitat adreçada a reforçar la societat civil deslligada dels partits, autònoma, capaç d’interactuar i de donar suport a les qüestions que pensem que cal recolzar, així com les crítiques pertinents, sempre és un èxit. Des d’aquest punt de vista, que la gent reconega que he tingut un cert paper, m’ompli de satisfacció.

-Decidim ha influït tant en els partits com pretenia?

-Indubtablement, no. Però ha tingut un rol molt important en qüestions fonamentals, com ara a l’hora d’acabar amb els peatges de l’AP7, perquè era una discriminació cap a la nostra ciutadania. Decidim també ha sigut molt important a l’hora de situar el tema de l’infrafinançament, les infrainversions i del deute il·legítim al centre del debat. Decidim ha jugat un paper molt important a l’hora de reivindicar la reciprocitat dels mitjans de comunicació en la nostra llengua. I també, sobretot, durant els primers mesos de la pandèmia, va exercir el seu paper exigint als governants una actitud més valenta i autònoma perquè el Govern de la Generalitat anteposara els interessos de la ciutadania en un moment en què els carrers estaven controlats per militars i policies i semblàvem viure una situació d’estat de guerra. També, crec, Decidim ha sigut important a l’hora de conscienciar el país que pot funcionar des de la plena autonomia. És un missatge que la societat crec que ha entès molt bé. També hi ha hagut coses en què potser no se’ns ha escoltat tant. Quan vam llançar la proposta d’un pacte valencià per la reconstrucció plantejàvem una sèrie de mesures per garantir els drets socials en un context de canvi i, dissortadament, el contingut d’aquella proposta no va tindre tanta acceptació com pensem que mereixia. Des d’aquest punt de vista, Decidim és una entitat modesta de la societat civil que ha intentat influir en totes les àrees i que no ho ha aconseguit del tot.

-Com pensa que cal actuar perquè la influència de l’entitat siga més determinant?

-Hem treballat en propostes unitàries per fer-les coincidir amb reivindicacions d’altres entitats, i això sempre és important. Però això implica sumar voluntats i diferències, cosa que no sempre som capaços de fer. Hi ha un problema fonamental al País Valencià que s’ha vist tant quan va governar el PSPV amb Joan Lerma (1982-1995) com ara, que governa el Botànic des del 2015: l’esquerra té dubtes a l’hora d’aplicar els seus programes. I això amb la dreta no ocorre, perquè quan manen ells no tenen cap problema d’aplicar el seu full de ruta i de defensar els seus interessos. En canvi, quan ha governat l’esquerra ha passat –està passant– el contrari. Hi ha governants que s’entesten a buscar consensos amb la dreta i se sotmeten a un marc conceptual en el qual les polítiques de la dreta tenen preeminència sobre les altres. Això vol dir que sempre anem a la contra, i si des dels partits s’accepta aquest marc conceptual, la societat civil moltes vegades també l’accepta. Clar, això genera dificultats. Aleshores, per a créixer s’ha de fer consciència, pedagogia i elevar la capacitat de mobilització, cosa que en aquest país no és fàcil. Sense mobilització, difícilment es podrà avançar a l’hora de fer polítiques a favor dels interessos de la majoria.

-Diu que la dreta imposa el seu marc mental i que l’esquerra l’accepta. Em podria posar algun exemple concret?

–Aquest dimecres es va celebrar l’acte de commemoració del 40 aniversari de l’Estatut. El consens que hi havia a l’Estatut de Benicàssim era favorable a la denominació «País Valencià», que va ser eliminada quan l’Estatut va passar per Madrid. L’esquerra ha estat reivindicant el consens com a fórmula, però l’exemple que he posat demostra que buscar el consens no sempre és bo. Estar segrestats per les necessitats del consens quan una part, la dreta, en aquest cas, no treballa pels interessos de la majoria, ens deixa en situació de debilitat. I això es tradueix en el tema de la llengua, de la reciprocitat, dels mitjans públics… Per què no tenim una llei veritable d’igualtat lingüística? Encara estem amb la llei del 1983, que va suposar un gran avanç, però que va servir fonamentalment per despenalitzar l’ús del valencià, i a hores d’ara és impossible avançar cap a un marc de normalitat només amb aquesta llei. El consens no el trobarem mai amb la dreta en aquest país. I quan l’esquerra governa ha d’apostar pels interessos de la majoria. Si opta pel consens, queda desarmada.

-A l’acte que citava, el president Ximo Puig va insistir en el seu discurs federalista. Té confiança que aquestes intencions es facen realitat?

-No en tinc massa confiança. Jo mateix he reconegut positivament algunes declaracions del president Puig, per exemple quan va parlar de la «Commonwealth mediterrània» o de federalitzar l’Estat. Però quan això s’utilitza per intentar tapar realitats com que el País Valencià és el territori més maltractat de l’Estat, és ací on es devalua la proposta. Perquè el federalisme, en aquest cas, s’utilitza més per a tapar una realitat que per a reivindicar un model d’Estat. Segurament Puig és el polític que fa una proposta més federalitzant a dins del PSOE, però no podem caure en el simplisme de les paraules, cal alguna cosa més. I el Govern valencià té les claus per plantar-se davant l’Estat. Hi ha coses que no són de rebut. Jo estic venint, per qüestions personals, a l’hospital d’Alzira, i no és cert que tinguem la millor sanitat del món. Això no es deu a una manca de qualitat dels recursos humans, sinó a les polítiques espoliadores estructurals de l’Estat, que existeixen des de fa molts anys. Tornar, en aquest context, a reivindicar propostes federalitzants a nivell estètic i no qüestionar l’arrel de les polítiques que patim em sembla insuficient.

-El cert és que el País Valencià continua sent el territori més castigat econòmicament per l’Estat i sembla com si la societat no fora capaç de pressionar amb èxit la classe política per provocar un canvi.

-Això respon a una correlació de forces que està condicionada per l’acceptació del marc conceptual i ideològic de la dreta per parts del partits d’esquerra i del sindicalisme majoritari. Des d’aquest punt de vista, una escola política que només envia missatges de consens no és, precisament, el millor exemple per demanar la gent que es mobilitze. L’acceptació d’eixe marc ideològic per part de l’esquerra en què dominen els marcs de la dreta provoca que, en aquest context, la mobilització ciutadana es contemple, en part, com una eina criminalitzada. Tot això, per tant, no naix del no-res. No s’ha educat la ciutadania en l’exigència dels seus drets, i no hi ha hagut cap exemple als nostres partits. En el tema econòmic que comentava vostè, que després condiciona qüestions tan vitals com l’educació, la sanitat, habitatge, etc., si el nostre Govern no es posa al capdavant, exigir la ciutadania que protestes no és fàcil.

-Això es pot traduir desmobilització electoral?

-Els nivells d’abstenció són molt elevats des de fa temps. Hem arribat a fer eleccions amb nivells de 40% d’abstenció, i s’ha celebrat fins i tot que hi haja un 60% de participació, cosa que indica el nivell de qualitat de la nostra democràcia, que és molt relatiu. Evidentment, eixa inhibició de sectors importants es tradueix a l’hora de respondre a convocatòries i a actes reivindicatius.

-Pensa que els partits del Botànic poden perdre les eleccions l’any que ve precisament per això?

-Hi ha una qüestió important: la dreta avança quan l’esquerra no respon els interessos de la majoria. I si alguna cosa posa en quarantena la possibilitat d’un tomb al País Valencià és la no aplicació, amb la determinació necessària, de polítiques favorables a la majoria. Això és un deute pendent del Govern valencià. Ho estan fent pitjor que el PP? En absolut. Però moltes vegades no s’ha actuat suficientment a favor dels interessos de la majoria com per garantir una fidelitat de vot que faria evitar fer càlculs ara.

-Què espera, de les eleccions de l’any que ve?

-Abans de les eleccions del 2015 vam fer un document, «Proposta pel País valencià», que consistia en una sèrie de reivindicacions per als partits polítics. Al 2019 vam actualitzar el document i vam demanar una candidatura unitària de les forces valencianes de cara a les eleccions estatals, perquè si no som capaços de plantejar de manera unitària unes reivindicacions bàsiques, difícilment podrem fer coses. Cal tornar a plantejar les reivindicacions bàsiques als partits. Però hi ha una qüestió: dissortadament, hi ha massa costum d’acceptar una reivindicació determinada i que els polítics se n’obliden a l’hora de portar-la a la pràctica. En això té molta experiència el Govern de l’Estat, i ho hem vist aquests dies amb els pressupostos executats, que són molt menors als aprovats. Continuem discriminats, empobrits i espoliats. I eixa manera de fer política fa escola i es reprodueix al País Valencià en moltes coses. Per exemple, quan es debatia la llei de funció pública es va arribar a un acord sobre el fet que el funcionariat havia d’estar capacitat per atendre en les dues llengües oficials del País Valencià, i es va dir que en un any es faria el reglament pertinent. Ara hem vist que s’ha menystingut la voluntat de la societat civil. Estem en una situació en la qual els partits, també els nostres, han après unes formes de baixa política que no il·lusionen la ciutadania. I estem veient que hi ha una sèrie de necessitats per mantenir una qualitat de vida digna que no s’estan atenent amb polítiques necessàries. Sabem que la dreta està genèticament impossibilitada per fer-ho, i veiem com l’esquerra queda incapacitada quan accepta els marcs mental de la dreta.

-Amb tot, vostè va començar a militar a inicis dels setanta. Cinquanta anys després, pensa que el país, malgrat tot, ha seguit una evolució favorable?

-Tinc una sensació contradictòria. La societat ha anat avançant. Formem part d’un espai geoestratègic en el qual les relacions comercials ens afavoreixen, però si mirem com s’ha repartit allò que generem amb el treball de tots a nivell intern, als anys setanta el 65% de PIB es repartia entre les forces del treball –salaris, pensions, cobertures socials…– i el 35% se’l quedava el capital. Avui la fórmula s’ha invertit. La societat en conjunt està millor, però podríem estar millor si repartírem millor la riquesa i anàrem cap a una societat més democràtica i socialment més justa. Des d’aquest punt de vista, la situació que tinc és agredolça. D’altra banda, cal dir que formem part d’un espai geopolític molt concret i que no deixem d’aprofitar-nos de les relacions amb altres països del món, i això es nota en les necessitats d’altres persones d’arribar als nostres països, que fugen dels seus perquè les polítiques que practiquem són injustes i espoliadores. La immensa majoria de la societat gaudeix d’unes condicions de vida millors que fa cinquanta anys, però això no s’ha produït a base de democratitzar, sinó que la societat s’ha verticalitzat molt i participem d’aquesta espoliació de recursos a nivell mundial.

[Aquesta entrevista de Manuel Lillo i Usechi es publicà originalment al Diari La Veu]