Cada cop que aflueix un nou escàndol des dels circuits més pestilents del clavegueram estatal –aquesta vegada, de nou, a la salut de Villarejo–, obtenim una nova evidència sobre quina és veritablement la naturalesa de l’Estat. Es tracta, sens dubte, d’un procés llarg i farragós de descobriment de la sopa d’all. Això no significa pas que sigui fàcil descobrir-la, sinó que el fet d’adonar-se que sempre hi ha sigut és el que en dificulta més la descoberta. I és que per més que l’abellim amb adjectius tals com “democràtic”, “liberal” o “de dret”, l’Estat és l’Estat i, sigui com sigui, sempre serà l’Estat: encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda.
Segurament fou Hobbes (el gran filòsof anglès del segle XVII) el primer que va advertir i descriure, de manera lúcida i sense complexos (i per tant desagradable), aquell monstre de poder il·limitat (o gairebé) que s’estava construint, el que ell anomenaria “Leviatan” i que, més endavant, coneixeríem com a Estat-Nació modern. Després de llargs processos de refinament liberal, aquest monstre es va anar engalanant amb les vestidures de la separació de poders, els frens i contrapesos, l’imperi de la llei, els drets civils i polítics, etc. I així no seria fins a principis del segle XX, amb Lenin, que de nou retrobaríem una definició lúcida (i igualment desagradable) de l’Estat que, per més democràtic que fos, s’entendria sempre com una “organització especial de repressió”.
Conceptes com la guerra bruta, les clavegueres, el deep state, el terrorisme d’Estat, etc., sovint s’han emprat per visualitzar una presumpta anomalia en allò que es concep com a “normalitat democràtica”; com si es tractés d’una falla interna, excepcional, que interrompés tot d’una el funcionament “normal” de les institucions d’un Estat de dret, els seus circuits legals i les garanties democràtiques que els emparen. Malgrat això, cada cop que prenen vigència –i encara més quan veiem que es deixen passar, sense més conseqüències–, ens adonem que no són merament contingències, sinó que tenen un caràcter eminentment estructural.
No és un cas aïllat ni puntual el terrorisme dels GAL, les detencions dels Jocs Olímpics del 1992 (la coneguda Operació Garzón), la repressió de l’1-O de 2017, els espionatges de Pegasus a polítics independentistes, l’Operació Catalunya, els escàndols de corrupció impunes de la Casa Reial, la manipulació sistemàtica dels mitjans de comunicació, etc.. Certament, són fruit de la podridura de l’Estat espanyol i de la seva herència franquista; però això només explica parcialment la realitat de tot Estat. Perquè això tan sols il·lustra el que qualsevol Estat (ja sigui l’espanyol, el francès o fins i tot el que us sembli més agradós) pot arribar a fer per tal d’assegurar la seva pròpia reproducció: tot el que estigui al seu abast. Ni més ni menys.
La capacitat il·limitada de l’Estat, anant més enllà del seu propi dret, si cal, justament és el que caracteritza i defineix la naturalesa d’aquesta màquina de poder. Les vestidures liberals serveixen mentre duri la pau social, però quan apareix algun element subversiu que posa en escac la supervivència de l’Estat, aleshores aquestes s’enretiren i es manifesta, de manera més o menys explícita, el monstre que mai no ha abandonat les regnes del poder sobirà. No és doncs un estat d’excepció ni un curtcircuit de l’estat de dret, sinó que és la veritable naturalesa de l’Estat el que apareix. Tot plegat ho hem de tenir present si volem esdevenir un Estat, sobretot si la nostra pròpia existència posa en qüestió l’existència d’un altre Estat i requereix el reconeixement d’altres Estats.
[Aquest article es publicà originalment a El Món]