Fa temps que Espanya (com a projecte, fallit encara, de nació uniformista) i l’estat espanyol (com a forma de poder de caràcter despòtic, al servei d’una minoria) ens ha declarat la guerra. Una guerra que té com a objectiu destruir la nació catalana, convertint-la en un desert d’esclaus sense llengua i sense cap altra aspiració col·lectiva que treballar per a l’amo que és per a això que hem estat ocupats pels seus exèrcits.

Des de fa temps, ells han posat tots els seus efectius cap a aquest objectiu: forces repressives (armades: policia, guàrdia civil i exèrcit; sistema judicial; administració etc.), grups espanyolistes de dreta Ciudadanos, PP etc.), grups espanyolistes suposadament d’esquerra (PSOE, Podemos-Comuns, suposats intel·lectuals i periodistes etc.), i fins i tot s’han infiltrat dins els nostres rengles, colonitzant la policia, la política, els polítics i els mitjans de comunicació autonòmics etc.

Els uns practiquen la violència desfermada, d’altres apunten cap a desballestar la moral del poble català (diaris com el Periódico i l’Ara, les televisions – sense excloure les àrees infiltrades deTV3 etc. que s’esforcen a espanyolitzar l’àmbit de la informació); altres encara s’esforcen per a impedir la protesta cívica i la convivència constructiva, per mitjà de bandes de carrer i la promoció d’intrigues i embolics dins l’àrea de l’educació dels infants etc. sense excloure les maniobres de destrucció de la nostra imatge col·lectiva com la que estan perpetrant dins la ciutat de Barcelona amb actuacions capricioses i contràries als principis elementals de l’estètica, promogudes pel duet degenerat format pels Comuns i la sucursal local del PSOE.

Davant aquesta disposició agressiva del nostre enemic, mobilitzada fins a la crispació, no podem restar indiferents ni inactius, ni podem caure en lamentacions derrotistes (molt sovint incitades també per la propaganda enemiga). Ja no ens trobem davant un simple adversari polític al qual és possible de vèncer per mitjà de la simple propaganda i les bones paraules. Per part nostra ens hem de disposar en ordre de batalla.

Això costarà perquè com a poble que sempre ha aspirat a ser lliure, se’ns fa difícil l’actuació ordenada i disciplinada. Però ho hem de fer perquè és imprescindible que ens traguem de sobre aquest pes mort que és tot el que fa referència a Espanya i al crim social que és l’espanyolitat tal com l’han anat construint per mitjà de dictadures i monarquies de caràcter despòtic i pre-democràtic.

Els principis del nostre ordre de batalla són ben elementals: disciplina, compromís, constància, intel·ligència, moral de victòria i acció permanent. La disciplina, el compromís i la constància han de ser presents en tota la nostra activitat quotidiana. Restar articulats arreu del territori i en les diferents plataformes de lluita, de la manera més estable i regular possible. La intel·ligència ens ha de servir per a triar sempre l’opció més favorable en cada confrontació, escollint el terreny de lluita que ens permeti d’anar avançant i rebutjant les trampes i les provocacions incitadores de l’enemic. I necessitem mantenir de manera permanent la moral de victòria per afrontar la guerra psicològica que és la base central de la concepció militarista que té l’espanyolisme de la confrontació amb la nació catalana. No hem de permetre el derrotisme i la protesta infantil i desmanegada en els nostres rengles. Aquests han de ser els nostres primers passos per a disposar-nos, com un bloc massiu, en ordre de batalla. I hem de continuar en la nostra acció permanent i ininterrompuda: que res ni ningú ens pugui aturar.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]