La setmana passada, el president francès Emmanuel Macron advertia la ciutadania de “la fi de l’abundància”, donant a entendre que la crisi que vivim no és pas conjuntural sinó un canvi civilitzatori. És força insòlit que un governant doni aquesta profunditat als esdeveniments. Fins ara, la tendència dominant és atribuir-ho tot a la guerra d’Ucraïna i, per tant, pensar que algun dia passarà.
Tanmateix, que hàgim tingut un estiu excepcionalment calorós, alhora que pugen els preus de les matèries primeres, especialment el combustible, ens ofereix una pista per a mirar de pensar més enllà perquè, efectivament, està relacionat. El que vivim és una crisi ecològica i econòmica perquè estem portant el planeta cap als seus límits biofísics. Això és un procés que va arrencar amb les primeres industrialitzacions, fa al voltant de cent cinquanta anys, i que s’ha anat accelerant amb el creixement capitalista i de les societats de consum.
En aquesta part del planeta que és el centre capitalista, el que també s’ha anomenat el Primer Món, l’abundància material i l’adquisició de béns de consum és una qüestió definitòria de les nostres societats. Ha estat, de fet, un mecanisme per apaivagar la lluita de classes, ja que és a través del consum (encara que sigui a crèdit i amb un fort endeutament per a benefici de la banca) que es transmet la sensació d’ascens social. L’oci també ha estat travessat per una disponibilitat abundant de combustible, i és així com la mobilitat té molt a veure amb el nostre ideal de felicitat, tot i que no deixa de seeminoritari a nivell planetari: una xifra que em va sorprendre dde llegir va ser que només un 10% de la població mundial hem agafat alguna vegada l’avió.
Està fora de la nostra capacitat de comprensió, per tant, un futur com el que plantegen alguns divulgadors científics, en el qual la disponibilitat de matèries primeres transformarà d’arrel la nostra civilització? És la sensació que tinc quan en parlo amb la gent. Rebem moltes dades i notícies i acostumem a quedar-nos amb les que encaixen ja amb la nostra manera de concebre el món.
Aquesta tensió entre la cruesa de les dades i les nostres expectatives pot acabar portant el debat a polaritzar-se en aquelles categories que Umberto Eco, parlant en el seu cas de la irrupció de la cultura de masses, va anomenar “apocalíptics i integrats”. Això seria, en el cas de la crisi ecològica, pensar en la inevitabilitat d’un col·lapse social o, en oposició, tenir confiança en la capacitat humana de superar els reptes, especialment a través de la tecnologia.
Són dos extrems abstractes, és clar, però em serveixen per al que vull explicar en aquest article. D’una banda, els “integrats” tenen en contra nombroses evidències científiques que assenyalen que, com més s’innova tecnològicament, això es converteix en més consum energètic. La cursa cap a l’escalfament global no faria altra cosa que accelerar, per tant. També tenen en contra alguns estudis que assenyalen la impossibilitat de produir tota l’energia que ara consumim amb sistemes renovables. Entre altres motius, perquè no hi ha prou minerals al planeta per a fer tots els generadors que caldrien, tal com va publicar la setmana passada el Servei Geològic Finès a través del seu investigador Simon Michaux.
Pel que fa la tendència “apocalíptica”, penso que si ens preguntem íntimament pel futur, és probable que ens inclinem més per imaginar un col·lapse caòtic que una transició redistributiva. Perquè vivim en el que Marina Garcés anomena, en la seva obra Nova il·lustració radical, una època pòstuma, és a dir, una època de manca d’horitzons. Explica Garcés que s’ha invertit “la concepció moderna de la història, que es caracteritzava per la irreversibilitat del progrés i de la revolució”, i que ara el futur el vivim no com “la realització de la història” sinó com “la seva implosió”. Conclou: “la linealitat de la història ha tornat, però no assenyala cap a una llum al final del túnel, sinó que tenyeix amb les ombres els nostres aparadors d’incansable llum artificial”.
Però deixar-nos endur pel pensament apocalíptic pot tenir conseqüències polítiques d’allò més nocives, des de l’individualisme extrem fins al darwinisme social o nacional: que se salvin els que puguin. Com a opció virtuosa i constructiva només se m’acut una combinació d’elements: el rigor de les dades científiques, la voluntat pedagògica i el compromís amb les sortides col·lectives, basades en les abundants tradicions de lluita i emancipació. Sabem que no hi ha linealitat que valgui cap al progrés. Que tot ha estat fruit de lluites. I que en aquesta cruïlla històrica del col·lapse, es tracta de dirigir el descens energètic cap a la justícia social i climàtica.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]