Aquest estiu ens ha donat proves ben contundents dels efectes del canvi climàtic. A Catalunya hem viscut unes temperatures especialment altes que, com va destacar el company Joan Buades, han significat deu vegades més morts per efecte de la calor respecte de l’any passat. I comparant-nos amb 2018, que va ser un any amb una mortalitat rècord per aquesta causa, anem camí de duplicar-la. Orient enllà, les inundacions del Pakistan ens mostren també la devastació pròpia dels fenòmens climàtics extrems: un miler i mig de morts, 33 milions de desplaçats i afectacions catastròfiques per a l’agricultura i la ramaderia.

El compromís per a mitigar l’escalfament global és clar: ja hem augmentat 1,2ºC la temperatura mitjana del planeta d’ençà que va començar la industrialització i el capitalisme fòssil. Es tractaria de no superar els 1,5ºC i per això cal reduir les emissions de CO2 de manera dràstica: un 65% abans del 2030 (el compromís de la UE és menor i se situa en el 55%). No sembla que la tendència ens porti cap aquí, encara menys ara que, per la crisi del gas, les elits europees han decidit indultar el carbó.

La transició ecosocial no és una opció sinó que és ineludible. La lluita serà per quins sectors polítics i socials la dirigiran i, per tant, qui seran els guanyadors i els perdedors de la transició. El que no té cap mena de sentit és situar-se en posicions conservadores que neguen l’abast del problema. Que és el que va fer la setmana passada el Secretari General de la UGT, Camil Ros, quan va contraposar la transició ecològica amb els llocs de treball.

Ros també es referia als ecologistes en tercera persona i deia que tenen “poc en compte els treballadors”. Això no fa altra cosa que contribuir a la caricatura de l’ecologisme com a manifestació de l’esquerra woke, una colla d’urbanites desclassats i postmoderns.

Que existeix un conflicte entre la indústria i el transport actualment existents, d’una banda, i els objectius climàtics i els límits biofísics del planeta, de l’altra, és evident. Que això signifiqui haver de triar entre treball o clima ja és una altra cosa.

En primer lloc cal dir que el sindicalisme obrer ha tingut una connexió amb els les reivindicacions ecologistes més freqüent del que ens sembla. Un estudi recent de Grettel Navas, Giacomo D’Alisa i Joan Martínez Alier, a partir de 3.000 conflictes d’arreu del món, conclou que els sindicats obrers tenen una implicació alta quan els impactes sobre la salut són evidents. És a dir que podríem parlar d’un cert “ecologisme obrer” que es concreta en lluites per la salut pública i ambiental. “Avall el fum” era una de les consignes de la vaga minera del 1888 a Río Tinto, Andalusia. Es referia a la insalubritat en l’extracció del coure i es podria considerar el primer episodi d’aquesta consciència ecològica del moviment obrer.

Però més enllà d’això, el sindicalisme ja porta una llarga història superant les reivindicacions purament econòmiques i plantejant alternatives polítiques. Avui això passa per integrar l’escalfament global, el pic del petroli i altres derivades de la crisi ecològica. Acceptar que tot això anirà en detriment de la classe obrera industrial és acceptar que el capitalisme, els mercats i la lògica del lucre són el que continua decidint quins sectors econòmics pugen i quins baixen, quins llocs de treball es creen i quins es destrueixen.

Per contra, la transició ecosocial necessita aquesta perspectiva obrera i el sindicalisme s’hi ha de situar al capdavant. És una transformació que alhora que farà desaparèixer llocs de treball, per exemple en la construcció o el transport, en podrà crear molts d’altres, mentre que algunes activitats, com la indústria, canviaran de dalt a baix sense que això vulgui dir la desaparició.

Així ho han explicat Ecologistes en Acció en un informe que avança diferents escenaris. El primer que assenyala és que la major part de les hores treballades, avui dia, ho són en tasques de cura no remunerades que acostumen a recaure a les espatlles de les dones. Això ja ens dóna un punt de partida: és necessària una reducció de la jornada laboral per a repartir millor aquests treballs, i a més alguns d’aquests podrien passar a ser remunerats.

Altres àmbits que poden crear llocs de treball són l’agricultura i la indústria perquè hauran de canviar d’arrel. L’agroecologia i una indústria enfocada a la reparació i la reutilització (més semblant, diríem, a l’artesania) són activitats que volen de més mà d’obra que l’actual agroindústria i l’actual producció de béns per al consumisme. També sectors com la sanitat o l’educació podrien créixer molt més si els traiem de la lògica purament mercantil: mai sobraran mestres o sanitaris.

No acceptem la contraposició de treball i clima sinó que ens avancem proposant un repartiment dels treballs i la riquesa per a poder fer la transició ecosocial.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]