Els darrers dos anys i mig hem assistit a un reguitzell de declaracions que tendien a devaluar tant el contingut com la significació política de la històrica diada del Primer d’Octubre del 2017, així com la ingent tasca col·lectiva que va permetre dur-la a terme. Afirmacions que tan sols s’expliquen en termes autojustificatius, per canvis d’estratègia política o per opcions personals que quan són públiques també són polítiques i, per tant, subjectes a crítica.

La realitat és tossuda i la història i les hemeroteques són les que són, i ens permeten reafirmar, cinc anys després, que el Primer d’Octubre (així, en majúscules) fou l’expressió democràtica més gran viscuda a Europa els darrers decennis, un exemple únic de mobilització social, d’empoderament popular i d’exercici de la sobirania política davant el xantatge econòmic, la repressió policial i mediàtica i la guerra psicològica desplegades des dels poders de l’Estat i les seves oligarquies.

El que fa cinc anys va fer el poble català (aleshores coordinat amb un govern autonòmic i un Parlament proclius a la independència) no va ser ni una performance, ni un simulacre; això ja ho havíem superat el 9 de novembre del 2014.

L’octubre del 2017 ens vam autodeterminar, vam dur a terme un Referèndum d’Autodeterminació que, malgrat els entrebancs i la repressió, assolí quotes altíssimes de participació i un resultat clarament favorable a la proclamació d’una República Catalana Independent.

La logística, l’autoorganització popular, la resistència civil exemplar davant la violència de les forces d’ocupació i, finalment, el fet mateix d’haver votat, haver fet el recompte i haver-lo fet públic a ulls de tot el món constitueixen una grandíssima victòria política i un qüestionament esclatant no ja de la legitimitat, sinó també de l’operativitat de l’aparell de dominació d’un estat hostil.

Dos dies després, gairebé dos milions de persones preníem els carrers a tot Catalunya en una altra mostra inigualable de mobilització popular (on heu vist que en un territori es mobilitzi gairebé un 30% de la població el mateix dia?) mentre el Borbó mostrava el seu tarannà feixista atiant la violència contra la ciutadania en defensa de l’statu quo i dels privilegis dels poders polítics i econòmics.

Si des d’una perspectiva independentista volem ser crítics amb el Primer d’Octubre i, per extensió, amb els darrers 10 anys, comencem per donar valor a allò que vam aconseguir, que és molt, i analitzem després què i per què no va funcionar.

Abaratir la memòria d’uns dies històrics només serveix als interessos de qui vol que les gallines tornin al corral de l’autonomisme, precisament quan l’autonomia és, ja del tot, una institució de fireta.

Des del nostre punt de vista, l’arrel dels problemes no cal buscar-la en termes maniqueus de bons i dolents, sinó en termes ideològics i estratègics: com tothom ja sap ara, és impossible fer una truita sense trencar els ous.

Això es va fer palès a ulls de la majoria la tardor del 2017; com la tardor del 2019, abans de la pandèmia, es va fer evident la capacitat del nostre poble de resistir la repressió i qüestionar l’autoritat de l’ocupant.

La independència és una ruptura democràtica respecte d’uns poders aliens, és el fruit d’un procés d’empoderament popular davant les estructures de dominació establertes, i, com a tal, ni pot tenir com a motor institucions sotmeses al règim (com ho és l’autonomia), ni pot reduir-se a una transferència “de la llei a la llei”, com ho va ser el transformisme del franquisme al règim monàrquic.

La independència requereix, sobretot, un poble organitzat i conscient, capaç d’erigir-se en poder constituent i de qüestionar el poder constituït.

Aquest és, al nostre entendre, el repte principal per als propers mesos i anys: crear les condicions que han de permetre defensar la viabilitat d’una República Catalana Independent davant dels seus oponents: un poble organitzat i mobilitzat en defensa dels seus drets, una institucionalitat pròpia i desconnectada dels règims espanyol i francès, i unes eines econòmiques, comunicatives, culturals, i de tota mena, sobiranes i potents.

[Aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]