Una de les conseqüències de la democràcia formalment representativa, però poc o gens participativa, és que té una baixa qualitat. El resultat és la desafecció política i la poca participació de la ciutadania, més enllà de votar cada cert temps i amb graus d’abstenció creixents. Els partits, com a eines del sistema de representació, són molt hàbils a l’hora d’adormir la participació durant la major part del temps i despertar-la puntualment en cada convocatòria electoral. En cada nou exercici, desempolsen les velles reivindicacions que ells mateixos tornen a oblidar quan passen les eleccions. No funcionen de manera massa diferent els sindicats i les altres entitats socials que depenen majoritàriament de les subvencions públiques. A les que no hi depenen, se les margina tot el que poden. El resultat de tot plegat és una societat civilment amorfa incapacitada per a procurar canvis estructurals i fàcilment manipulable per la demagògia neofeixista. Els exemples són tants que no paga la pena relacionar-los. Els grans mitjans de comunicació, com va dir Manel Castell, no són ja el quart poder que controla a la resta, sinó l’espai on es construeix eixe poder. No podem esperar gaire d’aquests actors. Cal pensar en altres alternatives.

La commemoració de dates tan significatives al País Valencià com la del 9 d’Octubre, hauria de servir-nos per a pensar i debatre sobre aquestes qüestions i, sobretot, de com canalitzar-les socialment si, de debò, tenim voluntat de treballar per una alternativa. Considere que a hores d’ara hi ha dues qüestions bàsiques, si volem fer un pas important en la construcció d’un subjecte nacional autocentrat en el País Valencià i que aquest s’acoste el màxim possible a un sistema de major qualitat democràtica: d’una banda, una mirada més reivindicativa del nostre present i més polièdrica i generosa de com va estar la nostra incorporació històrica a la catalanitat i la cristiandat. D’altra, la necessitat de dotar-nos d’una proposta de futur que puga ser compartida, almenys en potència, per la majoria de la nostra població.

Pel que fa al primer tema, caldria una millor memòria del que va estar el nostre naixement com a poble. Un fet que cal contextualitzar històricament, però, que va estar prenyat de violència i negació de la població que ja habitava aquest territori i a la qual se li va expropiar la seua terra, els habitatges i la seua forma de viure. Ací, abans de la conquesta i repoblació catalana-aragonesa, existien unes poblacions i una cultura andalusina resultants de la fusió durant segles de poblacions que havien anat hibridant-se a partir d’ibers, romans, visigots, jueus, àrabs i amazics. Una societat més avançada socialment, que no era feudal i, segons historiadors com Pierre Guichard, amb l’absència de senyors extractors de renda.

La propietat de la terra i dels mitjans de producció eren en la seua quasi totalitat del poble. El valencianisme del present ha de saber pouar en aquesta prehistòria més igualitària i comunal del PV, per a dotar de més legitimitat al projecte nacional de caràcter social que la nostra societat actual tan desigual necessita. Segles després de la conquesta cristiana, les terres valencianes encara van estar, fins a la seua expulsió el 1609, el territori de major concentració de població morisca de tota la península Ibèrica. Tot i la conquesta cristiana i la feudalització, la cultura preexistent va sobreviure; primer en la macrotoponímia de pobles, viles, alqueries, etc. I, encara més, en la microtoponímia de barrancs, torrents, serres, penya-segats, etc., també va sobreviure en expressions que van incorporar-se al valencià-català i, molt especialment en la forma de treballar la terra.

Com ens recorda el periodista i documentalista David Segarra, el rei Jaume I va deixar escrit en els Furs que la gestió del regadiu dels llauradors del regne de València es mantindria «com en temps dels sarraïns». Tampoc podem obviar que, molt possiblement, en els anys que van del 1238 al 1609, alguna part de les dues comunitats humanes acabarien hibridant-se, aportant importants peculiaritats a la nostra personalitat col·lectiva. Una lectura menys lineal i més honesta del passat, ens pot servir de potent antídot contra la xenofòbia i el racisme existent que està servint de base social per a les proclames del neofeixisme. Un neofeixisme (expressió actualitzada a casa nostra de la deriva dels corrents ideològics i les crisis del capitalisme en la seua fase neoliberal i d’imperialisme castellà-espanyol) que és alimentat, ara sí i ara també, per tots els partits, entitats i institucions fidels i hereves del Règim del 78.

Un neofeixisme que, en cas de continuar així, ens governarà i que a hores d’ara ja va campant lliurement per les institucions, els mitjans de comunicació i els carrers. Futur indesitjable, però, que ja albirem que es farà més present si no tenim la capacitat de dotar-nos, com a poble valencià, d’un projecte polític i social que englobe en un mateix moviment la defensa i l’aprofundiment de la democràcia, les llibertats individuals i col·lectives, el sotmetiment del capitalisme a la política, l’avançament cap a formes econòmiques més justes i igualitàries i la construcció del País Valencià com a subjecte polític de dret, amb capacitat per a poder decidir totes les qüestions cabdals del seu present i del seu futur.

Un projecte d’aquesta dimensió no pot ser obra d’alguns partits, i menys encara si aquests limiten la seua acció política a la gestió d’una autonomia regionalista, ni de la societat civil en solitari. Un projecte d’aquestes dimensions necessitaria un acord d’ampla base, en la qual, actors de tota mena com ara partits (grans o menuts, amb representació o sense), sindicats de classe, entitats de la societat civil, organitzacions sectorials, veïnals, de persones nouvingudes i un ample etc., que pogueren anar convergint, a partir d’unes línies d’intervenció prou amples com perquè moltes hi tingueren cabuda i prou concretes com perquè tingueren capacitat rupturista amb la dinàmica del present.

A tall de proposta, oberta a totes les modificacions i matisos que es puguen fer, m’atreviria a plantejar els següents mínims:

a) Defensa i aprofundiment de la democràcia i les llibertats individuals i col·lectives: reforma de la llei electoral, modificació dels requisits per a les ILP (Iniciatives legislatives populars), utilització de la figura dels referèndums populars, no aplicació al nostre territori de la Llei Mordassa o altres de semblant tarannà, nou marc jurídic per a la normalització lingüística que supere les bases jurídiques de qualsevol discriminació lingüística…

b) Sotmetiment del capitalisme: es tractaria de capgirar el sistema actual on les institucions i de rebot la ciutadania, sempre queden supeditades als interessos del capital, ja siga la banca (rescats bancaris, comissions desorbitades, control monopolista dels habitatges, etc.), les empreses (subvencions directes, ajudes fiscals, col·laboració publicoprivades -que signifiquen inversions públiques, guanys privats-, legislacions laborals i mediambientals ad hoc, etc.) o les grans fortunes (rebaixes fiscals, sistemes d’inversió que no tributen, exempcions d’impostos, ajudes públiques al manteniment de patrimonis arquitectònics privats, etc.). L’objectiu seria promoure un canvi legislatiu on les institucions i el marc jurídic determinen que les necessitats socials i col·lectives estiguen per damunt dels interessos del capital en totes les seues formes, amb la nacionalització i la creació d’empreses estratègiques i un marc de relacions laborals d’àmbit valencià que garantisca la justícia social. En resum, buscar un nou model econòmic a favor de les persones.

c) Construcció del País Valencià com a subjecte polític de dret: La finalitat global d’aquest tercer eix d’intervenció política i social, estaria a aconseguir un procés constituent valencià. Un procés d’ampla base i participació, on la mateixa dinàmica poguera esdevenir una meta i un mitjà de l’empoderament del conjunt de la ciutadania directament i mitjançant les seues entitats.

És evident que aquests tres macroespais, que caldria articular, no esgoten les infinitats de reivindicacions que sorgeixen en una societat complexa com la nostra. El plantejament no implicaria anul·lar-les, ans al contrari, amplificar-les tot el possible. La clau de volta estaria en el fet que cadascuna enfocara la seua reivindicació concreta dins un projecte més ample, com pot ser el Pacte Nacional Valencià.

Un projecte d’aquesta mena pot semblar absolutament utòpic, però és molt més realista que la majoria de proclames a les quals estem acostumades a llegir i escoltar en cada commemoració del 9 d’octubre. Té, a més a més, l’avantatge que si alguna/es entitats, decideixen posar-lo en marxa, el mateix procés pot anar autoalimentant-se constantment a partir de la incorporació de més entitats o persones individuals.

Com va dir Joan Fuster: ara o mai!  És l’hora de fer el pas, que poden ser múltiples i diversos, però a la vegada paral·lels, complementaris i convergents: PER UN PACTE NACIONAL VALENCIÀ. Ara és l’hora. Visca el 9 d’Octubre!

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]