Ve l’època dels pressupostos a les institucions i enguany la qüestió fiscal encara serà més protagonista. Alguns dirigents, arreu d’Europa, s’adonen de l’enorme inversió pública que serà necessària per afrontar la crisi que ja vivim i per això es proposen recaptar una mica més de les grans fortunes. Però no resulta fàcil capgirar idees que fa quatre dècades que hegemonitzen les polítiques econòmiques. El neoliberalisme, tot i patir un qüestionament fort durant la pandèmia, continua dominant, i com ens recorda en Moisès Pérez sovint des d’aquestes mateixes pàgines, els rics són cada dia més rics i els pobres, més pobres.

És per això que la tendència a la fiscalitat progressiva no és homogènia, ans al contrari, i a l’Estat espanyol tenim grans exemples amb els casos de les comunitats governades pel PP que han eliminat l’impost de patrimoni. El president andalús, Moreno Bonilla, encara hi va afegir una invitació als empresaris catalans a abandonar la nostra terra i dirigir-se a la seva atès aquest nou règim fiscal. Burxar Catalunya sempre fa punts entre els espanyolistes.

Hi ha en l’independentisme català alguns sectors que voldrien seguir aquest camí tributari. Penso per exemple en l’Institut Ostrom, que va sorgir del col·lectiu independentista Catalans Lliures. Tanmateix, la dificultat per consolidar un espai independentista i alhora neoliberal els ha fet concentrar-se més en aquest segon aspecte i per això, entre altres coses, els d’Ostrom han acabat contractats per una anticatalanista d’aúpa com Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid i de Tabàrnia. Més enllà d’això, també el darrer Congrés de Junts, al juliol, va posicionar el partit contra l’impost de successions, per “analitzar” la supressió del de patrimoni i per rebaixar els de societats i l’IRPF. Tot això s’acompanya, sempre, de la retòrica de beneficiar les classes mitjanes. Però com bé va explicar Roger Tugas: només un 1,3% de catalans paga l’impost de patrimoni perquè tenen acumulades fortunes de més d’un milió. I només un 20% paga més d’un euro per successions. Això no té res a veure amb les classes mitjanes.

Són impostos que afecten als sectors més rics de la societat i, per tant, la base popular de l’independentisme no hauria de tenir cap interès a suprimir-los. Això ja és, de fet, així. Thomas Picketty va fer una observació molt superficial sobre el procés independentista català i el va qualificar de “revolta dels rics”. En un article més ben documentat, Jordi Muñoz va desmuntar aquesta fal·làcia: “(…) els enquestats independentistes expressen opinions lleugerament més favorables sobre les transferències fiscals” que no pas els unionistes. I afegia que si bé l’independentisme gaudeix de suport entre sectors de rendes altes, és igualment cert que l’elit, aquell sector que veritablement es veuria beneficiat de suprimir aquests impostos, és un dels segments de la societat amb menys suport a la independència.

Si a algú beneficia, doncs, el neoliberalisme, és precisament al sector social que mai ha estat independentista, l’elit de Foment i el “Pont Aeri”, els amics catalans de l’IBEX. Però hi ha encara una raó més per a fer impossible un independentisme neoliberal. Si algunes comunitats, en particular Madrid, poden actuar com a paradís fiscal, és perquè els diners de les inversions els treuen d’una altra banda: precisament de les transferències de l’Estat fruit de l’espoli fiscal dels territoris dels Països Catalans. Vet aquí una contradicció d’arrel dels ayusistes catalans: aplaudeixen unes retallades que, indirectament, estem sufragant nosaltres.

Una causa com la nostra no hauria de tenir cap vincle amb el neoliberalisme. Ja sabem què vol dir aquesta doctrina: desprotegir el més feble per tal que el més fort ho sigui més. Això, aplicat a la nostra llengua i cultura, no ho defensaria cap independentista amb dos dits de front. I tampoc té cap sentit aplicat a l’economia.

El nostre projecte és republicà i això significa prou més que separar-se de la Monarquia espanyola. És una idea de com organitzar la societat i vol dir, entre altres coses, que tothom ha de tenir l’existència material assegurada perquè només així algú pot anomenar-se “ciutadà” i tenir temps i llibertat per a participar políticament. Vol dir també que un excés de riquesa en mans de certes persones és un perill per a la democràcia: utilitzen el seu poder econòmic per influir en els partits i en els mitjans de comunicació. Una República ha de procurar, per tant, per una renda mínima i una renda màxima. Aspiro a una República Catalana que acabi amb la pobresa de tants i sé que per a aconseguir-ho cal acabar amb l’extrema riquesa d’alguns. Això fa impossible un independentisme neoliberal.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]