El triple sistema de dominació que patim arreu: imperialisme en les seues diverses expressions, capitalisme i patriarcat, s’esmerça molt a educar-nos en el pessimisme polític. La llengua -i no només la nostra- està farcida de dites com ara “al final sempre guanyen els de sempre”, “sempre hi ha hagut rics i pobres”, “a les dones sempre ens toca escoltar i callar” i un llarguíssim etc. Com ens recorda Marx, en tota mena de societats la cultura dominant és la cultura de la classe dominant. Aquests valors assumits tenen tant una base ideològica, entesa com a falsa consciència dominant, com també una base empírica, ja que la història dels i les dominades està més plena de derrotes que de victòries. Tant és així que moltes vegades ens costa reconèixer quan guanyem, i normalment creiem que una victòria popular total o parcial en qualsevol lluita només es tracta d’un miratge.

És normal després de segles on la cultura dominant ens ha fet partícips de les seues victòries, que a la vegada han estat les nostres derrotes. Un dels exemples més paradigmàtics és l’èxit popular de l’elitista concert d’any nou a Viena -i que ara es reprodueix a tot arreu- que sempre acaba amb La Marxa Radetzky, de Johann Strauss, composta en honor del mariscal de camp austríac comte Joseph Radetzky, que va salvar el poder militar de l’imperi Austríac al nord d’Itàlia, durant l’onada revolucionària de 1848-49. Els i les oprimides de sempre, mirant i escoltant bocabadats, com l’elit mundial aplaudeix la música en honor als opressors.

Aquesta cultura que ens han imposat, però que en bona part assumim com a pròpia, té unes conseqüències de gran abast, ja que ens dificulta observar les contradiccions internes de qualsevol procés social de confrontació. Així, com que no veiem les potencialitats de tal o qual moviment, renunciem d’antuvi a la possibilitat de guanyar-lo i convertir-lo en eina de les majories oprimides, i, fins i tot, de donar la batalla per influir-ne. Igualment, aquesta manca de visió i confiança en el poble pla, ens fa assumir com imprescindibles, en tot temps i espais, determinats agents polítics, que només són fruit d’uns períodes històrics ben concrets i en uns espais geogràfics i polítics igualment concrets. Això pot ser el cas de la burgesia i més encara les seues expressions polítiques, com són els partits polítics de dretes o conservadors. En un recent article, el professor i periodista Francesc Viadel, parlant del llibre “Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya” de Miquel Macià i Pep Martí, comenta que, “Entre molts valencianistes perdura la creença segons la qual l’aparent hegemonia del nacionalisme a Catalunya ha estat gràcies a l’existència d’una burgesia del tot entregada al país”… Viadel continua: “El valencianisme oblida, però, que aquella burgesia va coexistir des del minut zero amb unes classes populars catalanistes i d’esquerres”.

Aquest anàlisi sobre la no necessitat de la burgesia per als processos d’alliberament, també serveixen en relació amb una part de les elits culturals, quan aquestes es deslliguen del poble pla i es tanquen a la seua torre d’ivori, per a dictaminar doctament el que és bo per al poble, sense valorar ni tindre en compte el que pensa i fa eixe mateix poble. Periòdicament, ens trobem davant de noves reedicions de “tot per al poble, però sense el poble”.

Aquestes reflexions venen al cas després de llegir i escoltar algunes valoracions, excessivament reduccionistes, del que va estar la Diada del 9 d’Octubre al País Valencià. Aquell dia va haver-hi a més de dues manifestacions a València -una antifeixista, l’altra sobiranista-, els actes oficials i l’entrega de premis i distincions de la Generalitat Valenciana, la processió cívica matutina d’homenatge a la Senyera del cap i casal i les infinitats de commemoracions amb tota mena d’expressions cíviques, festives i culturals, al llarg i ample de tot el País, acabant la mateixa vesprada/nit del dia 9 amb una espectacular entrada de moros i cristians a la ciutat de València, amb la participació de 36 esquadres mores, 27 cristianes i 36 bandes de música, juntament amb els seus “boatos”, la Nova Muixeranga d’Algemesí, etc. Com diu la cançó d’Obrint Pas: tot un poble en moviment!

Si en analitzar el contingut polític del 9 d’Octubre no reduïm la commemoració de la Diada, només a les manifestacions vespertines més clàssiques i reivindicatives i valorem totes les diverses manifestacions culturals, cíviques i polítiques com la suma de multitud d’expressions d’afirmació cultural/nacional (certament tova en algunes expressions, més decidida en altres) podríem dir que aquest 9 d’Octubre ha suposat un salt qualitatiu i quantitatiu important. Una importància que històricament dependrà de les habilitats polítiques que demostrem les forces que apostem decididament per una afirmació de la nostra singularitat nacional front a l’imperialisme i la coerció de l’estat espanyol.

En eixe sentit és summament interessant el rol que juguen i el que poden jugar en un futur immediat les entitats que van convocar les dues manifestacions. Així, la primera de les manifestacions, organitzada al voltant de la denúncia del feixisme, continua estirant el rèdit de la gran manifestació antifeixista del 2018, de resposta a les agressions feixistes que s’havien produït l’any anterior. Allò va estar molt bé, però, segurament haurà d’evolucionar en un doble sentit: la lluita antifeixista és una lluita diària i quotidiana que ha d’aspirar a que siga assumida pel conjunt de la ciutadania en defensa dels valors democràtics. Els sectors antifeixistes més compromesos podrien trobar el seu espai més militant en ajudar a garantir que eixa ciutadania puga exercir sempre la seua participació democràtica. Una missió veritablement d’avantguarda. D’altra banda, suggeriria una reflexió teòrica que, possiblement, ens portarà a acceptar que, si més no, la lluita per l’alliberament nacional és una fita més, però molt important, en la lluita contra el funest trio format per l’imperialisme, el capitalisme i el patriarcat i, per tant, contra el feixisme, què, en les seues diferents manifestacions, no deixa de ser un fill del trio, del que a vegades semblen avergonyir-se, però al que mai renuncien quan el necessiten.

La segona manifestació, convocada per la Comissió 9 d’Octubre, també ha de pensar el seu futur. Una manifestació sobiranista de més importància política per les entitats que hi participen, que per la capacitat de fer participar les seues pròpies bases i al poble en general. O tal vegada, pels pocs esforços que aquestes mateixes forces empren en multiplicar la participació popular. Segons sembla, per alguns partits polítics, els és més fàcil gestionar la contradicció de donar suport a una manifestació i a un manifest unitari sobiranista que contradiuen radicalment les polítiques que fan des de les diverses Conselleries, si aquesta manifestació és numèricament discreta.

Tanmateix, el pes polític de la manifestació i del manifest unitari que sí que connecta amb les reivindicacions de les masses populars, obliga, almenys, que els discursos oficials avancen un pas més del que ho farien sense la seua existència. D’ací venen els reiterats intents d’alguns agents polítics de rebaixar el perfil o d’apropiar-se políticament de les manifestacions sobiranistes des de la constitució del primer govern del Botànic. Pensar el futur d’aquestes manifestacions, ha de passar per superar eixes contradiccions dels partits que se sumen a unes reivindicacions sobiranistes mentre en el dia a dia practiquen polítiques regionalistes espanyoles. La resta, però, no podem esperar com a simples espectadors a que resolguen la contradicció, ans al contrari hem d’espentar i ajudar políticament que majoritàriament la ciutadania arribe a la conclusió que bona part dels nostres problemes són derivats de la falta de sobirania i de patir polítiques colonials des de la metròpoli madrilenya. Si som capaços de fer-ho, ajudarem poderosament a donar-li la volta a la situació d’estancament polític en el qual han caigut els partits que venien a canviar-ho tot.

Un 9 d’Octubre per a l’esperança, a condició de repensar la nostra actitud envers el nostre poble. Una actitud que ha d’estar de més autoestima i comprensió i acceptació de la nostra realitat. D’acceptar que ha estat el nostre poble pla, el qui, amb totes les contradiccions i amb tot un aparell d’estat completament en contra de la nostra singularitat nacional i la nostra pertinència a un espai cultural que compartim amb Catalunya i Balears, ha mantingut durant més de tres segles la nostra identitat col·lectiva, tot incorporant diverses onades de persones nouvingudes amb el seu propi bagatge cultural.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]