El Baròmetre del CEO publicat fa uns dies deixava algunes dades per a la preocupació del conjunt de l’independentisme. D’entrada, es manté la majoria contrària a la independència: el 50% s’hi posiciona en contra mentre que els partidaris som el 42%. Es confirma una tendència que va arrencar a mitjans del 2019, amb el capgirament de les majories, i que en el penúltim Baròmetre, publicat al juliol, va batre el rècord de contraris amb el 52%.

A cinc anys de l’1-O, l’independentisme perd terreny. La desorientació i la divisió allunyen la factibilitat de la República Catalana i això es troba a l’arrel d’aquests percentatges minvants. ERC ha esdevingut el partit més votat de l’independentisme amb tesis que s’estan demostrant falses: la gestió autonòmica i els acords amb el PSOE no estan eixamplant la base sinó al contrari. A ERC li han servit per a guanyar la batalla amb Junts, però al preu de desdibuixar un horitzó independentista factible. Per això, entre el seu electorat, tan sols el 57,1% declara que la seva preferència és un estat independent i, fins i tot, el 20,5% que votaria “no” a la independència (a les mateixes preguntes, l’electorat de Junts respon el 85,5% i el 7%; i el de la CUP, el 76,2% i el 9,8%).

Com a resum: hi ha gent que no és independentista i que pot votar ERC, perquè, no cal patir, no faran pas la independència. I és clar que es tracta d’eixamplar la base, ho defenso sempre contra tot intent de menystenir la qüestió de la correlació de forces. Però l’objectiu ha de ser polititzar aquesta base en un sentit independentista. Si no, quin sentit té?

Tenir els diferents governs en mans de forces independentistes ha de servir per fer política independentista. No penso que l’acció institucional, tota sola, pugui servir-nos per eixamplar la base com si fóssim l’SNP. Entre altres qüestions, per l’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans, que afecta greument les polítiques públiques autonòmiques, i per la vigilància d’un Tribunal Constitucional que reprimeix qualsevol ambició catalana de legislar sobre les emergències climàtiques i socials. En cap cas això pot ser una excusa per no aprofitar el marge que es té per fer polítiques substancialment diferents. I fer-ho, també, en aliança amb els moviments populars. De tal manera que es construeixi una “agenda catalana” que vinculi clarament l’autodeterminació amb la justícia social i climàtica.

Malament rai, si pensem, nosaltres mateixos, que ara les prioritats de la gent han canviat. El mateix Baròmetre assenyala que les principals preocupacions de la societat catalana són el funcionament de l’economia i la insatisfacció amb la política. Però això bé pot lligar amb l’horitzó de més sobirania. Una República Catalana en oposició a l’Espanya de l’Ibex. I un procés constituent en oposició a l’ofensiva capitalista que ha buidat de poder les institucions democràtiques, ofegant la possibilitat de donar resposta a l’atur juvenil, la precarietat laboral, la bretxa salarial, la reducció d’emissions, l’accés a l’habitatge, la crisi ecològica, l’infrafinançament de la sanitat i l’educació, i la pobresa.

I això no és una qüestió de pura propaganda sinó d’acció clara, dins i fora de les institucions, per implicar l’independentisme a donar resposta a aquests problemes. Si no hi ha respostes, el que disminueix no és tan sols l’independentisme, sinó la confiança mateixa en la política. I això, unit a la por, és el caldo de cultiu del feixisme.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]