Fa ja uns cinc mesos que vaig fer pública la meva dimissió com a regidora de l’Ajuntament de Berga. Des del 2015 (per posar una data) han plegat, de manera voluntària, un total de 8 càrrecs electes del consistori, dels quals només tres en són homes. Aquest any diverses dones de la política catalana han fet un pas similar. Per exemple podem pensar en l’Elsa Artadi, una de les dones més rellevants del món post convergent, que abandonava la política tot al·legant motius personals o bé l’Àngels Chacon, qui també va anunciar enguany que marxava de la política pública per motius personals. O també som coneixedors de casos com el de la Mireia Boya, que també abandonà la primera línia política com a figura pública de la CUP (i finalment va acabar donant-se de baixa de manera definitiva de la Candidatura d’Unitat Popular), explicant els motius que l’havien portat a aquesta decisió.

Les dones marxem més sovint del món de la política. Una reflexió conjunta i serena al voltant del perquè comença a ser quelcom necessari. Alguns ho atribueixen a la “fragilitat”. Jo dic que sí, a la fragilitat d’un sistema polític i social ben corcat. En un tuit, el polític valencià Josep Barberà expressava que algun dia caldria parlar de com la política és una màquina de trinxar persones psicològicament. I aquest és el tema. En com allò personal és sempre polític però és que allò polític també és, indestriablement, personal. En un sistema heteropatriacal, normatiu i en el que no es permet l’error aliè sota cap de les circumstàncies, el que és normal és no ser capaç d’aguantar la pressió constant a la qual et sotmet el sistema polític i l’actual funcionament de les xarxes socials.

Arran del meu comunicat, on expressava que ja no podia gestionar més aquesta pressió i on explicava que tot això s’havia convertit en un impediment per poder gaudir la feina, es van alçar alguns comentaris al voltant d’aquesta reflexió. Des del “ja et sabies on et ficaves” fins a “el desgavell que denota això”. Que hem de venir plorades de casa i que la política és un lloc seriós on no hi tenen cabuda les emocions. Que hem de deixar allò personal a l’ampit de la porta abans d’entrar. M’agradaria saber si aquesta valoració també es va fer quan els dimissionaris eren homes. L’hemeroteca és a l’abast de tothom.

És evident que sabem que la política és un espai hostil i que coneixem on entrem en el mateix instant en què anem a una llista electoral. Però això no ens inhabilita a rebentar en mil trossos quan ja no podem més. I encara ens inhabilita menys a expressar-ho sense por i amb el cap ben alt. En el meu cas, porto anys intentant gestionar els problemes d’angoixa i de salut agreujats pel meu pas per l’ajuntament. Quan ja no he sigut capaç de gestionar-los he decidit tornar a l’espai polític que em permet desenvolupar tot allò que crec important sense l’hostilitat afegida de la política institucional, sense continuar colpejant la meva salut mental. I això no és ser fràgil.

Jo no puc parlar per les meves companyes, però moltes vegades hem compartit (amb persones de diferents àmbits i colors polítics) situacions similars. Des de que et confonguin per la secretària de l’alcalde fins a que s’adrecin a tu com a “nena” o “maca” o fins i tot que et faltin el respecte en reunions o plens municipals. I la pressió constant que se’ns afegeix quan arribem a llocs de poder i de decisió i que els nostres companys homes no tenen. Aquest síndrome de la impostora que et fa tenir la certesa de que no serveixes per la feina que estàs fent, que ets un frau, en comparació als altres. O fins i tot el tracte diferenciat que notes que els altres tenen cap a tu.

Així doncs, com hem de poder sobreviure en aquest sistema polític? Comença a ser fonamental construir lideratges i espais polítics feministes que tinguin elements bàsics com l’empatia al fonament. Que cadascú jugui el seu rol i el debat sigui real, però des d’una pràctica humana i respectuosa. I és que al capdavall nosaltres ens hi posem per servei públic, amb il·lusió de poder tirar endavant allò que realment volem per la ciutat, pel país, pel món, com tothom (sigui del partit que sigui, per descomptat). Però és fàcil que aquesta il·lusió desaparegui davant d’un sistema podrit d’interessos personals, egos, necessitat de sortir a primera línia i de ser sempre a la foto. És fàcil el desencís quan davant teu només tens persones amb ganes de destruir l’oponent polític, el contrincant, sense miraments. Això sí que és fràgil i caòtic, un sistema que no permet construir sinó només derrotar, que premia el més fort per sobre del més constructiu o útil. Un sistema polític i institucional on la violència i la individualitat n’és part fonamental.

Avui, des de l’honestedat i la humilitat de no haver sigut més que una regidora de govern d’una capital de comarca i amb l’únic bagatge de la meva pròpia perspectiva i experiència, llenço la consigna que cal que la política sigui un espai de construcció i de diàleg real, un espai feminista. Que això vol dir feminisme, transformar el món partint de la base de la igualtat i l’empatia, i no només posar-se una polsera lila.

Cal un sistema polític i institucional on es puguin compartir diferents punts de vista des del respecte, que no vol dir manca de contundència o dissolució dels principis. Ser capaços de poder crear realment i avançar cap a una societat sana i sostenible (també emocionalment) en la que valgui la pena fer créixer als nostres fills i filles i on aquests valorin la política com un espai real de construcció de projectes i de treball per a la comunitat i no com un espai on fer aflorar els interessos propis i només treballar per un mateix. On les dones hi siguem i on allò personal sigui allò polític.

[Aquest article es publicà originalment a Nació Berguedà]