Qualsevol cosa solidària amb Andalusia que manifesti a les xarxes compta amb rèpliques antipàtiques. No falta mai la referència a l’ “a por ellos”, certament una de les imatges més icòniques de la catalanofòbia i que es va produir a Huelva en les vigílies de l’1-O.
Aquest odi al poble català ha estat fomentat des del poder i és anterior al procés independentista. Sense anar més lluny, durant la reforma de l’Estatut, el 2006, el PP va fer una campanya d’anuncis radiofònics que dibuixaven una sèrie d’amenaces sobre Andalusia per la reforma autonòmica catalana. Per exemple, que si un andalús anava a viure a Catalunya hauria d’estudiar en català. Les falques acabaven així: “El pacto de Zapatero con el nacionalismo catalán perjudica a los andaluces, y Chaves no hace nada por remediarlo”.
L’espanyolisme també ha volgut explotar les arrels i la identitat andalusa de molts conciutadans catalans. Ho va fer, per exemple, García Albiol al Parlament quan, en el debat sobre la declaració d’independència, va treure la bandera verd-i-blanca apel·lant als “andalusos que viuen a Catalunya”. Vaig tenir ocasió de respondre-li tot seguit recordant-li que aquella bandera havia estat adoptada pel nacionalisme andalús a partir de Blas Infante, qui més tard seria executat pels feixistes i va morir al crit de “Viva Andalucía libre!”.
Aquesta voluntat d’enfrontar Andalusia amb Catalunya és una estratègia del poder espanyol per mantenir la unitat estatal. I si bé la catalanofòbia és present en una part de la societat andalusa, no té cap sentit que des d’aquí ens fixem només en aquest segment i ignorem que, per exemple, el mateix dia 1-O o l’endemà es van produir manifestacions i concentracions, pràcticament espontànies, a Sevilla, Màlaga, Granada, Jerez, Córdoba i el Campo de Gibraltar. Que van reunir més gent, cal dir, que no pas els malparits que acomiadaven les forces d’ocupació represores del referèndum.
El 4 de desembre és el Dia Nacional d’Andalusia, reivindicat històricament per l’andalusisme més conseqüent. En aquesta data, el 1977, es van produir les grans manifestacions per l’autonomia a les principals ciutats andaluses. I a Màlaga va morir, assassinat per la policia, el jove Manuel José García Caparrós.
Doncs bé, les germanes de García Caparrós van ser signants d’honor d’un manifest de la intel·lectualitat andalusa que, en els dies àlgids de l’octubre català, començava defensant “la resolució de la crisi catalana per la via del diàleg i, si cal, per la via de la mediació, per acordar un referèndum amb totes les garanties democràtiques”. També el van signar, entre altres, Caballero Bonald, Juan Diego, Kiko Veneno, Pérez Royo, Joaquín Urías i Pastora Filigrana.
El que tem el poder espanyol és que Andalusia es relacioni amb Catalunya directament, sense passar per Madrid, i que puguin emergir aquestes veus que, des del sobiranisme i la fraternitat, defensin que cadascú té dret a fer el seu camí perquè, com va dir Teresa Rodríguez, ni en la política ni en la vida pots obligar ningú a una unió sense desig.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]