Novament, s’han fet públiques les xifres que certifiquen la discriminació econòmica del poble valencià. El País Valencià és l’autonomia que menys recursos va rebre el 2021 del sistema de finançament estatal. Només 2.247 euros per habitant, 178 euros menys que la mitjana estatal. Cantàbria va ser, amb 3.278,9 euros, la regió que més diners va rebre per cada habitant dels fons estatals, seguida de La Rioja 3.238,6 i Astúries 3.077,7. Les diferències són abismals i van creixent exponencialment per l’efecte acumulatiu d’anys i anys mantenint la mateixa dinàmica. De fet, com expliquen Josep Sorribes i Nèstor Novell al seu llibre Notícia del País Valencià, fa quinze anys que de les inversions estatals aprovades per al País Valencià només s’executen el 30%. I cal recordar que les inversions aprovades sempre estan per davall del que ens pertoca.

La resposta de Ximo Puig ha estat una nova lamentació: «No pot ser que mai siga el moment per reformar el finançament». Una lamentació que fa uns anys hauríem abraçat amb l’alegria que podia donar el fet que el president de la Generalitat es posara al capdavant de la reivindicació, però que hui sembla més bé, una estratègia per arribar al menys «tocat» possible a les pròximes eleccions autonòmiques. Ja no és suficient, si és que alguna vegada ho ha sigut. Tornar a creure ara en la bondat política d’eixa lamentació, ens converteix en còmplices passius del nostre empobriment.

A més a més, Ximo Puig ha aportat un altre aclariment aparentment positiu o neutre en el pitjor dels casos, però que dissortadament no ho és tant: «la Generalitat ha continuat treballant en la convergència real de despesa per habitant amb la resta d’Espanya, tot i que això siga a costa de l’augment del deute». El doble problema d’aquest plantejament del president (i de la resta del Botànic que no hi diu res) està, primer, que el servei del deute ja és, des de fa temps, la segona despesa més important de la generalitat. De fet, la previsió per al 2023 és que haurem de gastar en el deute més de 6.607 milions d’euros, quantitat només superada per la despesa en la Conselleria de Sanitat. La segona part de la qüestió és el preu dels diners, perquè, tot i que la major part del deute el tenim amb el mateix Estat, no és menys cert que hem d’amortitzar-lo i amb interessos. I eixos interessos sempre estan en relació amb el preu dels diners. I, si bé en els darrers anys el preu dels diners no incrementava la factura, o ho feia molt lleugerament, ara, amb la inflació disparada, també apuja el preu dels diners.

El resultat també té una doble variant. La primera és el nostre empobriment absolut, ja que preveiem que hem de dedicar més del 25% dels nostres recursos al deute. Això suposa no dedicar-los ni a la sanitat ni a l’ensenyament ni a les despeses socials… La segona és el nostre empobriment relatiu, perquè el que paguem amortitzant el deute va a parar a les arques de l’Estat que ja hem vist com fa el repartiment territorial. Per si no n’hi hagués prou, també sabem que en el repartiment social, l’Estat paga més als que més tenen (el 20% dels més rics va rebre més del 30% dels ajuts, mentre que el 20% dels més pobres només van rebre el 12%, segons dades de l’OCDE). El resultat és que l’Estat ens empobreix per una doble via.

Després d’aprovar els vuitens pressupostos de la Generalitat governada pels partits del Botànic, tenim com a resultat l’empobriment econòmic col·lectiu del País Valencià i el d’amples sectors de la població. I ara a més, amb la gestió política de la Generalitat basada en les lamentacions, i amb la por que arribe l’extrema dreta, desarmats políticament. Alguna persona pot pensar que aquesta crítica és exagerada quan el govern espanyol acaba d’aprovar un nou paquet de mesures anticrisi. El problema és que aquestes mesures, sense cap dubte millors socialment que les que hauria pres la dreta, no canvien estructuralment la nostra situació col·lectiva, ni les expectatives per a les noves generacions. Ans al contrari, la suma de les polítiques anticrisi del govern espanyol i les polítiques estructurals d’espoli del País Valencià, ens deixa cada vegada més indefensos, més dependents de les polítiques estatals, més empobrits.

Davant d’aquesta situació, la majoria de persones progressistes o d’esquerres del País Valencià formulen, més o menys explícitament, el dilema electoral al qual estem sotmesos. Tal dilema es converteix en mans dels partits que no volen confrontar amb l’Estat en una trampa mortal que ens immobilitza: si no es vota al Botànic, arriba la dreta!

Però, i si traiem les eleccions de l’equació? Perquè no es tracta ara de votar a uns o a altres. Ja ens agradaria que l’elecció fora tan senzilla. Quan no hi veiem cap alternativa electoral possible, es tracta de mobilitzar-nos i d’augmentar la fortalesa organitzada de la societat civil. Governe qui governe la Generalitat, només serem capaços de confrontar exitosament amb l’Estat per posar fi a l’espoli que patim i amb la pobresa que ens generen si elevem el grau d’organització social i de mobilització.

Deixem-nos d’excuses, igual que les persones pensionistes que com a lema utilitzen el «Governe qui governe les pensions es defensen», nosaltres, tota la ciutadania del País Valencià hauríem d’estar disposades a incrementar la participació en tota mena d’actes i de mobilitzacions si de debò volem canviar la situació del finançament públic i la gestió dels nostres recursos.

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]