El gran Marcel Casellas va adaptar el “Plany”, una antiga cançó popular catalanista, i a parer meu la va millorar:

“Catalunya, en altre temps / ella sola es governava / i es feien les seves lleis / en sa llengua i no en cap altra.

Des de ja fa massa temps / Espanya i França la manen / i en llengua estranya es fan lleis / que a la terra són contràries”.

Ho he recordat a propòsit de la cimera hispanofrancesa que aquesta setmana se celebrarà a Barcelona. El missatge que ha volgut associar-hi el Govern espanyol, la mort del procés, respon a l’actualitat més immediata de fer-se perdonar els acords amb ERC. Però és un missatge que també ressona en la nostra història: un acord entre França i Espanya acostuma a ser mal averany per a la nació catalana.

Deia una altra de les grans, l’Eva Serra, en una entrevista a El Temps, que el nostre problema històric fou estar enmig de dues poderoses monarquies militars. La monarquia hispànica va decidir esdevenir imperi amb Carles V. Un cop derrotada la revolta comunera a Castella, va convertir aquest regne en el centre de l’imperi, aprofitant l’espoli colonial de les Amèriques, i iniciant unes llargues i costoses guerres amb l’altra monarquia, la francesa, que van significar més patiment per als territoris de frontera com era, llavors, l’actual Catalunya del Nord.

Espanya i França, en aquella època, marcaven la tendència a seguir dels antics regnes medievals: exèrcits més grans i, per a sostenir-los, més impostos i més centralització. Vet aquí la causa d’una de les nostres grans revolucions, la dels Segadors de 1640, que volia fer respectar les lleis i institucions de la terra, i que va portar Pau Claris a buscar l’aliança amb França.

La pau entre Espanya i França, el tractat dels Pirineus, va suposar la partició entre el nostre sud i el nostre nord, incloent-hi Perpinyà, que llavors era, després de Barcelona, la segona ciutat de Catalunya. I va suposar també un fet pioner que vindria a quedar-se ja com a característica dels estats moderns: la fixació d’una frontera acurada, milla a milla, sobre un mapa.

Després vindrà una altra gran confrontació europea, la guerra de Successió, en la qual els Països Catalans van ser derrotats pels exèrcits borbònics francesos i castellans.

Aquests fets es troben en l’origen de l’actual conflicte polític entre el poble català i l’Estat espanyol. Al nord, tot i la pressió assimilacionista, la catalanitat persisteix, i la xarxa activista va ser determinant en l’operació Urnes del referèndum. Al sud, la resistència ha pogut tenir més massa crítica i endegar un procés que el 2017 va sacsejar, sense arribar a triomfar, aquest sistema de fronteres.

Els estats europeus han anat cedint poder al poble a partir de llargues lluites populars que van tenir un primer salt històric precisament pel col·lapse de la monarquia francesa: la Revolució que comença el 1789 es troba a la base dels combats democràtics que arriben als nostres dies.

Però, tot i la democratització, hi ha quelcom encara tabú com són les fronteres de la sobirania. Reeixirà la Revolució Catalana a canviar-ho?

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]