No ens referim ara a la substància líquida elaborada amb aigua, alcohol i essències de fruites o flors que s’utilitza com a perfum, no. Ens referim, en general, a la colònia com a territori i població fora de les fronteres d’un estat estranger i dominat per aquest culturalment, administrativament, militarment i econòmicament. Aquesta mena de colònia s’ha conegut des de la més remota antiguitat fins als nostres dies i té els seus antecedents en les incursions militars/rapinyaires d’uns pobles contra altres. De fet, la nostra cultura occidental i més específicament l’europea (al principi fou Homer), enfonsa les seues arrels vantant-se (la Ilíada i l’Odissea) d’aquelles incursions de saqueig de riqueses i segrest de persones. Amb el pas dels segles, el manteniment i increment de la pràctica colonial va tindre un paper determinant en la formació de la cultura europea, especialment de la cultura política. Tal vegada hui, l’exemple més paradigmàtic ho representa el Regne Unit, que té l'”honor” d’haver intervingut militarment en la major part dels països existents.

D’aquelles primeres incursions d’apropiació i bandidatge de tota mena d’Agamèmnon’s i Aquil·les, es va passar a la pràctica de l’ocupació i dominació permanent del territori i els seus habitants, institucionalitzant-se i conformant una de les polítiques fonamentals dels estats fins als nostres dies. D’aleshores ençà, també ha estat present la resistència i lluita dels pobles atacats contra les incursions rapinyaires i contra la dominació i colonització, per a garantir la seua vida i els seus mitjans materials i per a assolir el seu alliberament. Dissortadament, molts pobles conquerits i colonitzats han acabat desapareixent mitjançant els genocidis perpetrats pels colonitzadors o els etnocidis per imposició cultural. La diversitat de situacions intermèdies són tan amples com fàcils d’imaginar.

La confrontació militar i política entre potències colonitzadores i contra els pobles colonitzats ha generat els més diversos canvis de les fronteres dels imperis i dels estats fins a arribar al present, on no sempre és fàcil definir on comencen i acaben històricament eixes fronteres, i quins pobles o territoris són o no colònia, neocolònia, semicolònia, o si malgrat els processos d’independència, resten biaixos colonials en les relacions polítiques, les transicions econòmiques o la dominació cultural mitjançant la colonialitat. Encara apareixen més dubtes quan, entre la potència colonial i un territori determinat no n’hi ha aigua salada pel mig, o quan l’estat metropolità modern ha construït les seues fronteres incloent en el “seu” sí, territoris i poblacions absorbides manu militari, possibilitant que aquests territoris participen de l’arquitectura jurídica estatal, malgrat que no siga en un pla de veritable igualtat. Per a mirar de sintetitzar i seguint a Bonaventura de Sousa Santos, podem dir que “colonialisme és tota relació d’opressió basada en la inferioritat suposadament natural, racial o ètnic-cultural de l’oprimit“.

L’estat espanyol pot ser un exemple prototípic de la multiplicitat de situacions que estem intentant descriure. Pensem per un moment en la seua gestació com a estat a partir de la corona de Castella, i en la relació que intenta mantenir amb les que havien estat les seues colònies americanes, africanes o asiàtiques; en la realitat actual de les Illes Canàries (regió ultraperifèrica en el llenguatge de la Unió Europea) o de les ciutats de Ceuta i Melilla (ports francs fora de la unió duanera europea), totes elles en el continent africà; pensem en les diverses situacions que, políticament i sociològicament es donen en els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa. O els importantíssims matisos que romanen en la relació econòmiques i polítiques entre Espanya i Euskal Herria (concert econòmic i amejoramiento).

Els estats dominadors, anomenats també colonitzadors, imperials o imperialistes i antigament metròpoli, sempre s’han esforçat per aconseguir la colònia perfecta, aquella que com a resultat de la seua dominació, haja assumit la seua inferioritat en els més diversos aspectes o, aquelles altres que hagen oblidat que són una colònia i que la població colonitzada pense que s’ha convertit en part de l’estat o de l’imperi dominant. Que les seues classes dominants en el territori de la colònia, però esdevingudes submises al domini colonial, passen a formar part de les classes dominants de l’estat colonitzador i que les classes subalternes, assumisquen el rol de classes submises i fidels als governs imperials.

Si Homer, com a referent, va ser el principi i a la vegada, en paraules de Manuel Balasch, va estar el resultat d’una llarga tradició cultural, es fa evident que les tradicions militars i de conquesta també van anar deixant un poso de coneixements referits a la mateixa cultura de la dominació. Així, les classes dirigents dels estats colonitzadors han comptat des d’antuvi, amb el fet conegut que la cultura dominant en qualsevol societat sempre és la cultura de la classe dominant. Aquesta és la raó per la qual un dels primers objectius de qualsevol estat dominant és anul·lar les classes dirigents del territori conquerit i fer que els seus integrants passen a ser part integrant (subsidiària o no), de l’aparell de l’estat conqueridor. Els mecanismes emprats poden ser diversos i complementaris, i van des de la pura repressió a la compra o coaptació. Una vegada aconseguit això, seran els integrants d’aquestes elits locals qui s’encarregaran de difondre i garantir el domini cultural, ajudats sempre que ho necessiten pels aparells de domini dels colonitzadors. En el cas valencià, van estar les elits les que renunciant al paper dirigent i per por al poble, van anar acostant-se a la monarquia i la cultura castellana des de la centúria dels quatre-cents i molt especialment després de les Germanies. Podríem dir en aquest cas, que van estar colonitzats avant la lettre.

Però, per a arribar a ser la colònia perfecta, a més d’assumir el rol cultural, social i polític imposat pels colonitzadors i integrar-se com a part de l’Estat invasor en la mesura que aquell ho determine, ha de mantenir també i per temps indefinit el rol de territori i població espoliada. Eixe és l’objectiu fonamental de tota colònia! És a dir, ha de continuar generant guanys i entregar-los submisament a la metròpoli com a forma de tribut permanent als dominadors, reconeixent-les una superioritat en els més diversos ordres, malgrat que només l’hagen demostrat en la força militar i policial en un moment donat.

Els tributs que la colònia paga, poden ser de les més diverses ordres i van renovant-se constantment: impostos, dèficit de finançament propi, interessos lleonins, capacitats tècniques i humanes, supeditació territorial, estratègica, política, lingüística, cultural, econòmica, digital, simbòlica, i un llarg etc. de tributs materials però també d’altres en el terreny ideològic o cultural. Uns exemples d’aquests últims poden ser dues de les xacres que creixen cada dia al si de les nostres societats com són el racisme i el neofeixisme, que deriven de la confluència entre el colonialisme i el capitalisme. És a dir, els tributs converteixen un poble colonitzat en un poble que (mal) viu, treballa i va reconfigurant-se socialment i culturalment en funció d’uns interessos que no són els propis.

Arribats a aquest punt, la tasca anticolonial esdevé inajornable. La descolonització i l’alliberament nacional i, per tant, la independència no és només una opció política, és l’única opció que pot garantir la supervivència del poble en tal que col·lectivitat diferenciada, ja que és l’única possibilitat certa d’acabar amb els greuges polítics, econòmics, socials i culturals de la dominació colonial.

Ens cal fer un pensament i un pas endavant!

[Aquest article es publicà originalment a El Món]