Joan Fuster va escriure –el 1981 en forma d’articles i en 1982 en forma d’opuscle– País Valencià, per què? En aquell escrit, l’autor desmunta fil per randa els arguments, els pseudo-arguments o les simples ocurrències d’aquelles persones que defensaven la denominació de Reino o Regne, regió o Levante (feliç o desgraciat, empobrit i espoliat), o qualsevol altre caprici per a denominar el nostre País. Com ja sabeu, l’acudit sense gràcia de «Comunitat Valenciana» els va vindre com anell al dit als que, des de Madrid estant, esperaven amb el «raspall» de la majoria absoluta i el poder institucional tardo-franquista, per a limitar l’Estatut d’Autonomia a una mera descentralització administrativa.

De fet, el resultat més important de l’auto cop d’estat del 23F del 81, va estar la LOAPA, una llei orgànica nascuda per al control de les autonomies, especialment d’aquelles que estaven naixent per l’impuls popular, però amb el llast de no comptar amb una classe dirigent que pensés en clau de País. Això, dissortadament, no és cosa només del passat, tal com ens ho van recordar fa uns dies el PSOE i el PP (amb el significatiu silenci de les seues delegacions territorials) i el seu acord per a impedir que en la pròxima mínima modificació de la Constitució espanyola del 78, s’aprofite per a reconèixer el Dret Civil valencià.

Joan Fuster argumentava que: «Una qualsevol proposició de “refer” la unitat del poble valencià –en la mesura que aquesta unitat siga possible per damunt les divergències de classe, polítiques, lingüístiques– havia de començar per recuperar una fórmula factible, capaç de coagular les diverses i divergents actituds que els valencians adoptem davant el nostre problema “nacional”, o “regional”, o com vulguen dir-ho: tant me’n fot». Quaranta anys més tard, crec que podem confirmar aquesta encertada anàlisi de Fuster i la nimietat política en la qual ens han convertit. La qüestió, però, no va estar només en «La imbecil·litat de Comunitat Valenciana», proposada per Emilio Attard, sinó en el fet de com l’han fet seua els partits, i molt especialment «els nostres partits», que no només l’han acceptada de manera acrítica sinó que s’han convertit en els seus defensors més actius. Com a mostra dos exemples. El primer: a meitat del 2017, dos alts càrrecs del Consell em van reconèixer, entre divertits i avergonyits, l’esbroncada que els va caure per haver dit públicament País Valencià. Es veu que els «nostres» partits, a més d’assumir totes les imbecil·litats que venen des de Madrid, han fet seu també aquell lema del raspallador major del regne borbònic, l’ínclit i «gran germà» Alfonso Guerra, que deia que «quien se mueva no sale en la foto».

El segon exemple és més recent i segurament més punyent, ja que reflecteix l’assumpció acrítica del terme en sectors importants (i se suposa que il·lustrats) de la societat. El 16 de juny del 2021, una representació de la campanya Reciprocitat Ara!, ens vam reunir amb Mar Iglesias presidenta del CVMC. En eixa reunió va negar que hi haguera cap prohibició d’utilitzar el terme País Valencià en À Punt i, que en tot cas, era una autolimitació dels i les professionals de la ràdio i TV pública valenciana. Es veu que, submisament, hem passat de l’autoodi a l’autocensura i del País Valencià a la terreta.

Un dels arguments més reiterats en aquests més de set anys d’acords «Botànics» (per a quan un congrés científic per a determinar històricament si han estat set anys de vaques magres o vaques grasses?) ha estat l’argument que el nom no fa la cosa. Certament, no hi ha, o almenys no conec, cap llei física o divina que determine que el nom condiciona necessàriament el contingut, però, d’acord amb el que ha passat, sembla que el nom acceptat ja pressuposava els límits auto-imposats botànicament: una estratègia per avançar electoralment, però sense cap compromís concret ni pel que fa al contingut transformador que hom preveia, ni quant a la modificació psicosociològica de l’electorat. Quin malbaratament de treball, d’esforços i sacrificis, disseminats per tot el País, per unes bases que havien cregut fidelment que estaven participant de la tàctica de «llops disfressats de corders», quan al remat es tractava de convertir la manada en ramat i els lideratges en pastorets/etes.

Així, mentre esperem en candeletes el resultat científic del congrés sobre el «pes de les vaques», podem constatar que no hi ha hagut gaires avanços en la millora de la qualitat democràtica ni tan sols en aquells temes on tenim competències delegades, mantenint-nos en una espècie d’apartheid lingüístic i cultural (ni igualtat de drets per a les persones valencianoparlants ni reciprocitat ni requisit digne de tal nom ni incorporació a l’Institut Ramon Llull, ni agència valenciana de notícies ni espai comunicatiu valencià i en valencià); ajornant sine die la reforma de la llei electoral i la rebaixa de la tanca del 5%; tampoc s’ha fet res digne de menció en el tema de la comarcalització i la desprovincialització, eliminant o com a mínim reduint a la mínima expressió les opaques diputacions; menys encara hem avançat en el tema d’eliminar o almenys limitar l’espoli que patim per quatre vies: infrainversions, infrafinançament, endeutament i espoli fiscal; tampoc hem avançat gaire en el control i defensa del territori, produint-se l’efecte contradictori que les poques inversions que rebem, quan es produeixen, no venen determinades pels nostres interessos més o menys estratègics sinó pels interessos del capital fusionats amb els de l’Estat; no hem avançat ni en el necessari canvi del model productiu ni en la millora dels serveis públics, especialment pel que fa a la sanitat, ni en el control dels preus de l’habitatge…

L’alternativa que la majoria esperaven no pot reduir-se a ser millor que la dreta. Això ho podrien fer fins i tot una dreta que fos mínimament democràtica. De les forces d’esquerra calia esperar quelcom més, tant des del punt de vista social com des de l’òptica de redreçament nacional. Malgrat tot, pense que, almenys teòricament, hi ha alternatives factibles, que no passen per les eleccions. Incrementar les mobilitzacions per a exigir allò que s’hauria pogut fer des dels dos governs botànics; potenciació de la societat civil crítica i lliure del xantatge de la cooptació des dels partits del govern o des del mateix govern; i, a mitjà termini, crear les condicions per a engegar un procés constituent valencià. La meua crítica no és de cap de les maneres una invitació perquè cap persona renuncie a votar o militar en el seu partit. Ans al contrari, és una invitació perquè més enllà de votar o formar-ne part, es potencie les opinions crítiques i constructives en el si dels mateixos partits i del conjunt de la societat, però sobretot, que eixa votació o militància no impedisca la participació en la recerca d’una alternativa superadora de l’atzucac en què el tacticisme de curta volada i les renúncies polítiques de les direccions dels partits ens han situat.

Acabarem aquestes ratlles tornant a Fuster: «Per a nosaltres, el País Valencià seguirà sent el nom de la nostra terra, d’acord; però també una altra cosa: totes aquelles coses per les quals s’ha escrit, s’ha treballat, s’ha cantat, s’ha eixit al carrer, s’ha lluitat i alguns han patit». En això estem, en la defensa del nom i de la cosa!

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]