Hi havia una cantarella de que el procés independentista era una cortina de fum de CiU que li servia per mantenir-se en el poder en detriment de governs d’esquerres.

Passats els anys, aquest argument hauria de caure pel seu propi pes. CiU no tan sols va perdre el poder, sinó que fins i tot va deixar d’existir després de quatre dècades de ser una formació central per al votant, diguem-ne, d’ordre. Avui, l’últim secretari general d’Unió és diputat pel PSC.

I si ens fixem en les dinàmiques de fons, podem observar com l’independentisme té un component popular i esquerrà. Ho ha explicat Joe Brew, recollint les dades del CEO des del 2015 fins al 2019, que li serveixen per a establir una relació clara entre ubicació del centre cap a l’esquerra en el votant independentista; i a la inversa, entre ubicació del centre cap a la dreta en el votant unionista. I que també ha observat percentatges sensiblement superiors en el votant independentista en qüestions com ara la contradicció entre medi ambient i creixement econòmic; la intervenció del govern en l’economia, o, potser el més interessant de tots, els impostos.

Ho ha explicat també Jordi Matas, comparant dades del 2015 al 2019: l’electorat independentista ha passat d’una distribució del 62% (esquerra), 22% (centre) i 12% (dreta) al 75% (esquerra), 16% (centre) i 5% (dreta). L’electorat independentista es declara d’esquerres 35 punts per sobre de l’electorat unionista, que es considera d’esquerres en un 40%.

Avui som enmig d’una davallada del procés independentista, els dos principals partits augmenten la divergència mútua i no hi ha un horitzó com va existir fins 2017. Ara, segons els teòrics de la cortina de fum, hauria de ser l’oportunitat de l’esquerra “de debò”.

I què tenim? Tenim un Govern de la Generalitat que, tot i la potent significació del retorn d’ERC a la Presidència d’ençà de l’ensulsiada de 1939, es dedica a fer unes polítiques grises, poc o gens transformadores, perquè sembla més interessat precisament a captar el vell votant d’ordre de CiU. Que ens ho expliqui Carles Mundó, flamant assessor de Foment. Deslliurada de l’aliança amb Junts, ERC busca el PSC. I aquest bloc no és pas més d’esquerres: les grans banderes de l’acord de pressupostos són autopistes, aeroport i casinos. Adeu, compromisos climàtics; hola, precarietat i sobreexplotació de l’aigua de l’Ebre. Ah, i supressió del Pla pilot de la renda bàsica, acordat amb la CUP en el moment d’investir Aragonès.

Junts, per la seva banda, es reorienta cap als valors convergents i torna a fer bandera de les polítiques més regressives: infraestructures com les que vol el PSC i, a més, supressió de l’impost de successions i estigmatització de l’ocupació d’habitatges.

Des de la CUP no ens en vam sortir d’arrossegar Junts pel Sí a transformacions fiscals o enfortiment profund del sector públic. Però va ser la legislatura del referèndum i això va fer tremolar més la monarquia i l’Ibex que qualsevol tripartit.

Llencem la cortina de fum al bagul dels tòpics tronats, al costat del suflé i del catalanisme burgès. I ara a mirar per una alternativa de futur, nacional i de classe.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]