La lluita per la Independència és una lluita per la ruptura, una disputa de legitimitats, una confrontació entre el poder constituït (els estats actualment existents, llurs oligarquies, etc.) i un nou poder constituent, que emana de la voluntat del poble d’emancipar-se i de la seva capacitat d’organitzar-se per aquesta disputa.

L’experiència dels darrers anys ens demostra, a més, la inviabilitat del paradigma estrictament institucional: cap canvi estructural, significatiu en termes de sobirania, pot sorgir de les estructures estatals (i especialment les perifèriques i poc rellevants com ho són les autonomies), ja que aquestes estan pensades, i controlades per fer exactament la funció contrària: garantir la pervivència del poder constuït i avortar qualsevol intent de subvertir-lo.

És més, al llarg de la història, qualsevol avenç en termes de transformació democràtica, de justícia social, o de sobirania, s’ha aconseguit a base de l’acció coordinada d’amplis sectors populars en oposició als poders constituïts: “No esperis salvacions supremes, de Déus, del rei, ni del tirà…”

Aquesta va ser la clau per al decenni (en molts aspectes, exemplar i amb avenços espectaculars) de lluita independentista: Del 2009 al 2019, des d’Arenys i les Consultes Populars, al Tsunami, l’aeroport i Urquinaona, passant pel 9-N del 2014 i l’1-O 2017, va ser el poble català qui va dur la iniciativa política, qui va fer el que calia fer al marge de l’ordre establert.

L’acció de masses va situar la independència com un futur albirable (de fet, per a molts, com l’únic futur possible en termes de supervivència com a poble) i va obligar, en darrer extrem, les forces parlamentàries a assumir uns compromisos (ara hem vist fins a quin punt a contracor) que les allunyaven del seu espai de confort: la crítica aparent i estèril al règim, i la gestió de les engrunes del poder autonòmic (el puta-ramonetisme).

I en aquests 10 anys, amb tots els peròs i els entrebancs que es vulguin posar, l’ANC va jugar un paper clau, central i referenciador, esdevenint (primer amb Òmnium, i posteriorment també amb els CDR) la gran força mobilitzadora del poble català. És a dir, amb totes les mancances que qui vulgui podrà trobar, l’ANC va fer allò que li pertocava: articular el poder popular, fer possible i aplicable a amplíssimes capes de la ciutadania aquell vell eslògan de l’organitza’t i lluita!

Lamentablement, la manca d’una estratègia compartida per la ruptura per part dels sectors que es reclamaven dins l’independentisme, unida a la previsible repressió per part de l’estat i les expectatives il·lusòries respecte a la UE, ha impedit la materialització de la República Catalana en aquest primer intent, i ha sumit l’independentisme en un estat de desorientació del qual, qui més qui menys, ningú se n’escapa.

Així, i a grans trets, les forces parlamentàries han fet bona la dita de Malcolm X “les gallines tornen al corral” i han protagonitzat un vergonyós retorn a l’autonomisme precisament en el moment en què l’autonomia és més que mai una institució de fireta: unes de manera descarada i, fins i tot, fent ostentació del seu “pseudo-independentisme anacional i post-modern”, unes altres reciclant l’armari des mals endreços per mirar de recuperar engrunes de poder mentre mantenen la xerrameca processista, i altres… com sempre, esperant al córner.

Malauradament, la manca d’espais oberts, no partidistes, de reflexió i d’anàlisi conjunta ha impedit, de moment, identificar mancances i dissenyar i desplegar una nova estratègia amb possibilitats reals de victòria, això ha afectat a tothom, ANC inclosa. Com deia Gramsci, “entre el vell món que mor, i el nou que no acaba de néixer, apareixen els monstres”. Si bé el revolucionari italià feia referència als feixismes, en el cas que ens ocupa, aquest monstre és el populisme, la irracionalitat, la crítica tant fàcil com superficial, i les propostes oportunistes que no fan sinó el contrari del que diuen pretendre.

I ens estem referint, evidentment, a l’intent de convertir el que ha estat i hauria de tornar a ser el pal de paller (o, si més no, un dels principals pals de paller) del poble organitzat de manera sobirana en la lluita per la independència, en un nou agent de la baralla gallinàcia per quotes de representativitat institucional (dins el règim!) i per engrunes de poder autonòmic. Aquest és el millor favor que se li podria fer a Espanya i als qui han fet del retorn a la Pax Autonòmica el seu nou full de ruta!

Les llistes cíviques, si és que tenen sentit en algun moment històric, és quan els nivells de confrontació són altíssims i existeix la possibilitat real de dur el torcebraç de legitimitats també al terreny de l’enemic, a la institucionalitat constituïda, actuant el conjunt del moviment de manera unitària i amb una estratègia compartida. En cas contrari, i com ha quedat abastament demostrat, no són res més que operacions d’esterilització del moviment, de desmobilització i de desencantament de militants que, això sí, esdevenen plataformes de llançament (o rellançament) d’individus disposats a engreixar la llista d’independentistes amb pagueta.

És per això que la crisi dins l’ANC no és una qüestió menor, ni de personalismes: és una crisi existencial, ja que el que està en joc és recuperar i redinamitzar el motor principal de l’autoorganització popular i la mobilització social de l’independentisme, o bé ficar una eina potentíssima de la lluita per la independència en un carreró sense sortida. Reforçar l’independentisme o acabar-lo de desorientar i desmobilitzar? Crear poder popular o donar corda a la xerrameca populista?

[Aquest article es publicà originalment a Nació Digital]