El senyor Tamames va començar la moció de censura recordant l’any 1956, quan ell i un conjunt d’universitaris madrilenys van ser detinguts per la rebel·lió estudiantil contra el franquisme. Va ser llavors, diu, quan va reflexionar sobre la necessitat de la “reconciliació nacional”. Poc temps després d’aquests fets, el PCE va publicar el manifest sobre la reconciliació nacional en el qual es posaven les bases d’una nova política d’aliances. Es tractava d’eixamplar la base, per dir-ho en termes actuals, estenent la mà a sectors sense vincle amb el bàndol republicà. Una operació per adaptar-se als temps que corrien: el record de la guerra era llunyà i, al cap i a la fi, entre aquells estudiants represaliats, n’hi havia força que eren, precisament, fills de vencedors. Per això, en aquell llarg manifest, no es reivindicava en cap moment la República.

Tanmateix, la reconciliació nacional no va ser una maniobra tàctica, sinó un canvi més profund que va condicionar el desarmament de l’esquerra durant la Transició. Aquest procés va ser fruit de la lluita i no va poder ser teledirigit totalment pels hereus del franquisme. Però les renúncies de l’oposició no són comparables a les dels hereus del règim, que van poder continuar fent política i negocis sense ni tan sols passar pels jutjats gràcies a l’amnistia. Una llei, arma de doble tall, que no va ser fruit de la correlació de forces, sinó de les idees pròpies del PCE sobre reconciliació.

Les continuïtats del franquisme, començant per la monarquia, són el que expliquen anys després el sorgiment de Vox. Continuïtats que, encara avui, fan que el Govern del PSOE i UP no s’atreveixi a jutjar els crims del règim, com demostra la Llei de memòria democràtica recent, o que no se’ns traspassi la comissaria de Via Laietana on els feixistes van torturar abans i després de 1975.

La política de reconciliació va tenir poques veus crítiques. L’independentisme en va ser una i així ho explicava Eva Serra anys després: “(…) la idea d’un Tamames i, fins i tot, jo diria, que també la idea d’en Solé Tura (…) era portar a terme una mena de revolució burgesa inacabada a Espanya. Per a la visió del PSUC tot era portar la democràcia burgesa o democratitzar Espanya i considerar que Catalunya havia de tenir un paper fonamental en aquest procés. Tant se valia que els catalans i la seva classe obrera haguessin de sacrificar les seves aspiracions. Aquest discurs també resultava prou útil als sectors democratacristians del nostre país, que, d’aquesta manera, sense moure un dit, es treien de sobre els perills de les aspiracions nacionalpopulars”.

Que Tamames hagi acabat de candidat de Vox, destacant que amb ells l’uneix la defensa de la unitat d’Espanya, del castellà i de la monarquia, és un final patètic per a la línia de reconciliació nacional.

Per això fer front als postfranquistes no implica reivindicar la Constitució, com va fer Yolanda Díaz, sinó per recuperar allò al que van renunciar llavors: com establia l’Assemblea de Catalunya, l’autonomia havia de ser el primer pas per a l’exercici de l’autodeterminació.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]