Zahia Guidoum és filla de mare castellana i pare algerià amazigh. Nascuda al barri valencià dels Orriols, la seua llengua materna és el castellà, però ara és valencianoparlant «per elecció». Una situació privilegiada –a més de la seua formació com a sociòloga- per parlar sobre identitats, integració i qüestions migratòries.

Quina és la seua identitat? Com s’identifica?

Com a valenciana. Però és curiós, perquè abans de valenciana, no em sentia espanyola, sinó algeriana. Mai m’havia sentit bé com a espanyola i la identitat valenciana em va servir molt en aquest sentit.

I es possible tenir més d’una identitat?

Sí! I en tot. De fet, als valencians els passa molt. N’hi ha que són valencians i espanyols, o més valencians que espanyols, o a l’inrevés. O valencians i catalans. Si això ja ens passa de normal, imagina quan tens pares migrants. Doncs ves sumant.

És habitual sentir a parlar que els immigrants «s’han d’integrar», però ningú explica exactament que significa això. Què se us demana als immigrants exactament amb la integració?

Això m’agradaria saber a mi! [Riu] Hauria de ser que ens emmotllem a les normes existents a la societat on vivim, siga per elecció o per necessitat. Això seria normal, però el problema neix quan també se’t demana que deixes de banda la teua pròpia identitat o trets culturals. Des dels col·lectius de migrants sempre hem preguntat: «integrar fins a quan?» I «què vol dir que t’integres?» Perquè massa sovint són els altres els qui no et volen integrar. Jo tinc el privilegi de ser blanca, amb ulls blaus, rossa… I també m’han dit «mora de mierda»! I sovint gent que tenia més pinta d’algeriana que jo [Riu]. Al final, és més el que pensen els altres que el que tu fas o deixes de fer.

Durant el Mundial de Futbol, arran de les celebracions per les victòries de la selecció de Marroc, va haver-hi gent que van començar a qüestionar que el fet de tenir un DNI espanyol, no et convertia en «espanyol». Es parla sovint d’immigrants de segona, tercera i fins i tot quarta generació. Tu dius que tens el que podríem anomenar white passing, però si una persona és, posem el cas, negra, algun dia podria dir que és d’ací?

La primera vegada que em vaig adonar que no era d’ací va ser a l’escola. Érem dues persones amb pares migrants i érem les exòtiques, sempre feien comentaris de l’estil «I del lloc on és ton pare, com ho fan això?» I era una pregunta que ens feien només a nosaltres quan, al final, els pares de la resta de la classe eren andalusos, castellans, etc.

Amb aquest xiquet ens vam fer molt amics i sempre anàvem junts, per això de ser els dos diferents. Ell era negre i un dia em va contar que li haviend emanat el DNI. Recorde que vaig pensar: «Uau! I açò per què? A mi mai me l’han demanat». Ser negre et marca com de fora i té igual tota la resta. Que parles valencià o que no conegues cap altres país, no s’acaba mai. Sempre ets «l’altre» i mentre hi haja un tret identificatiu que et marque, sempre et passarà.

Aquest és un problema molt europeu. Per exemple, als països americans o africans no passa tant o és diferent. En què han de canviar les societats europees per entendre que hi ha un moment que el migrant deixa de ser-ho i és tan «d’ací» com la resta?

El primer de tot és deixar de problematitzar la migració, ja que sovint s’hi parla com un problema. La migració problemàtica és la que marxa, ja que vol dir que al teu país no s’estan donant les condicions per a que pugues quedar-te. Jo era filla de migrants i després vaig ser-ho jo mateixa [al Regne Unit]. Vaig haver de marxar com tants altres joves valencians que ací no trobàvem oportunitats. Aquesta és la migració problemàtica. L’altra, vol dir que hi ha persones que veuen una oportunitat a la teua terra i açò és positiu, ja que cal dir que estàs millor que a altres llocs. Ningú marxa perquè vol. Els migrants no són aventurers, com va dir una Secretària d’Estat, el 2012, parlant dels joves que marxàvem. És gent que canvia de lloc per necessitat. I una vegada assumeixes això és molt difícil no obrir les teves mans.

Més coses.

Cal fer una reflexió. Com a societat. Assumir que tenim biaixos, perquè els tenim, per molt que ens pensem com a súper antiracistes. Si no ho veiem i ho pensem, serà molt difícil canviar una dinàmica que fins a cert punt jo diria que és normal.

Normal?

L’estat espanyol, i també el País Valencià, passen a ser uns territoris que tradicionalment han exportat migrants a rebre onades molt grans i molt ràpides. Així que és comprensible que hi haja alguns problemes per ajustar aquestes arribades. Llavors cal parlar amb els migrants assumint que són persones, de tu a tu, aquesta és la forma de reduir els biaixos. I això no vol dir ser paternalista. Hi ha una línia molt fina entre integrar i el paternalisme i no sempre és fàcil de veure. Cal entendre que el fet que hagen canviat de país no vol dir que tinguen menys capacitats, que no puguen aprendre l’idioma, etc.

En els espais d’esquerres es parla molt d’acollir els migrants, però després tampoc se’n veuen gaires. Què fa malament l’esquerra? És un poc com allò de «pels migrants però sense els migrants»?

Sí, i fins i tot encara més. És un «em faig la foto perquè es veja que sóc antiracista i súper integrador», però a l’hora de la veritat, quan es reprova Marlaska per la massacre de Melilla hi ha partits d’esquerres que no hi han votat a favor. Estem parlant d’un assassinat amb coneixement i no passa res. A les manifestacions de protesta no hi havia una sola cara coneguda dels partits d’esquerres. De la societat civil sí, però el cas és que Marlaska està allí. Les vides migrants importen? Bé, fins que hi ha un determinat interés polític i hi ha un ministre a qui no se’l pot reprovar. I això què vol dir? Doncs que li estàs dient a la cara a unes persones que les seues vides no importen, que no ets el seu aliat perquè ni el més mínim, que és la vida humana, importa. O el cas dels CIE, que són centres per a torturar a les persones migrants. Sé del que parle, ja que al meu pare l’hi van tancar i és una experiència que cap xiquet hauria de passar-hi. I açò passa ací i no passa res.

Llavors, ja sabem que militar és dur, requereix temps i esforç. I vas a dedicar-lo en espais on no no importa que es mate o torture a gent com tu? No et tanquen les portes, però tu vols anar a un lloc així? No. Te’n vas a fer altres coses, al barri, a llocs on et sents millor i et tracten de tu a tu.

A les xarxes socials, quan discuteixes sobre temes d’integració, he vist que gent et deia: «bé, però el teu cas és diferent, perquè tu ets una “migrant bona”». Què vol dir per tu exactament aquesta expressió?

És terrible. El discurs migrant bo – migrant dolent és terrible, i el veig constantment. Per a mi ha sigut relativament fàcil integrar-me. Pel meu aspecte no m’identifiques com a migrant. Tampoc he hagut de saltar la barrera de l’idioma gràcies a que els meus pares van optar per matricular-me a la línia en valencià, i sí que tinc un accent estrany en valencià, perquè no és la meua llengua materna, però açò tampoc és inusual. Llavors, quan comence a entrar a espais militants, jo no parlava valencià, però no tenia cap problema en entendre’l. Però si ets negre, portes hiyab o no t’has escolaritzat ací, tot açò són barreres que se’t van posant. Se’t fa sentir diferent des del principi i sense opcions de deixar de ser-ho.

Un altre debat recurrent que afecta a les dones musulmanes és el tema del hiyab. Un punt on l’esquerra i el feminisme es divideixen i la crítica al hiyab es torna transversal i va des de l’extrema dreta a una part del feminisme.

Primer de tot, m’agradaria recalcar que el debat sobre la roba de les dones només es dona en una sola peça. Dit això. Independentment del que jo pense del hiyab –jo no en porte i mai me l’han imposat, de fet la iaia tampoc en portava- aquest és un debat que cal tindre amb les dones que l’utilitzen i no podem tindre un discurs que el que farà és que siga impossible parlar amb qui porte un hiyab. Es pot portar per moda, com a reivindicació identitària, per imposició, que també passa, etc. Però la realitat és que hi ha un col·lectiu que el gasta i per això està estigmatitzat i reben atacs islamofòbics cada dos per tres. Llavors: ja és prou complicat dur-lo, no podem pretendre que s’acosten als nostres espais si no se senten segures. Hem de prioritzar les lluites, i ara la lluita és que les dones musulmanes se senten completament acceptades dins de la nostra societat. Hem de posar-los-ho més fàcil, que tinguen ferramentes per enfrontar les seues problemàtiques i que decidisquen per elles mateixes si el hiyab és dolent o no. I eixe moment arribarà, però si ni tan sols poden accedir als teus espais, doncs és molt més complicat.

[Aquesta entrevista es publicà originalment a La Veu del País Valencià]