En diversos articles recentment publicats en aquest mitjà, hem intentat situar la crítica (sempre respectuosa en les formes i necessària en el contingut), en uns paràmetres constructius, tendents a ajudar a superar les mancances de la política desenvolupada pels governs del Botànic, les febleses democràtiques de la societat valenciana i la manca d’alternatives creïbles, factibles i alhora revolucionaries. Així, en l’article Del País Valencià, per què?, al País Valencià, per a què?, a més de reivindicar el corònim democràtic de País Valencià, vam relacionar aquelles polítiques que no s’havien fet des del Botànic i que considerem estratègiques per a poder construir un país que siga alguna cosa més que una simple regió administrativa de la monarquia borbònica.

Amb eixa raó de fons, a l’article Per un tercer Botànic descolonitzador, es plantejava la necessitat de fer un salt qualitatiu en les polítiques del Consell, per a poder passar de la mera gestió (per bona que aquesta siga) a fer polítiques estructuralment rupturistes amb la nostra realitat de colònia interior, amb el patriarcat i amb el capitalisme. Assumint que aquests objectius són literalment impossibles amb l’actual arquitectura política —sistema de partits polítics i sindicats, coaptació de la major part de la societat civil organitzada, mancança d’un espai comunicatiu propi, etc.— vam desenvolupar la proposta Per un País Valencià transbotànic, amb la voluntat d’anar creant, en l’imaginari col·lectiu, una sèrie d’idees força amb la suficient potència per a ajudar que persones i col·lectius puguen anar treballant —des de la seua independència, des de la seua militància o activisme, o des de la seua pertinència actual als partits, sindicats o entitats políticament periclitades o simplement inservibles per al canvi— en la direcció d’un futur temps transbotànic.

He de reconéixer i agrair que les respostes, malgrat les urgències del període electoral, han estat superior a les esperades, tot i que la majoria s’han expressat en l’àmbit privat. Algunes d’aquestes respostes demanaven un major grau de concreció en la proposta, que ara intentarem respondre, tot advertint que cap proposta rupturista pot reeixir allunyada dels debats col·lectius i de les pràctiques participatives i combatives. Ho faré assenyalant quatre espais d’intervenció que continguen implícitament en el seu si, els tres moments polítics que constitueixen la proposta transbotànica: la crítica més contundent i la mobilització més gran possible contra la corrupció i el capitalisme, la millor gestió demostrada pels governs botànics i sobretot el compromís mobilitzador, des del govern o des de l’oposició, en l’aplicació de polítiques transcendents per a redreçar el País Valencià com a subjecte polític propi, diferenciat i amb capacitat d’exercir el seu Dret a Decidir.

El primer espai d’intervenció, necessàriament transversals, ha de ser el de la recuperació de la història del País Valencià com a element fonamental en la construcció permanent de l’ethos (conjunt de trets morals i estètics que conformen el caràcter o la identitat d’una persona o una cultura) que configura la nostra personalitat diferenciada. Es tracta d’una tasca col·lectiva, però no necessàriament coordinada, la qual cosa té avantatges i inconvenients. Una tasca de difusió de la nostra història, sense simplismes ni populismes, que siga capaç d’ajudar a entendre la nostra realitat com la suma de totes les lluites i contradiccions que al llarg del temps, ens ha convertit en un poble que persistim amb trets diferenciadors gràcies a la resistència combativa. Un poble del qual les noves generacions puguen sentir un legítim orgull, i puguen fer el que, en altres condicions, han fet les generacions que ens han precedit. Un exemple d’aquesta tasca divulgativa pot ser la xerrada coral que organitzada per Decidim, va tindre lloc dissabte dia 22 en commemoració del 25 d’abril.

El segon espai d’intervenció pot ser el de la defensa i profundització de la democràcia com a forma política i dels valors democràtics com a forma cultural. Una defensa que, tenint en compte l’allargada presència, en diversos sectors socials, d’un fort substrat ideològic franquista, i la utilització del feixisme que cada dia més es fa des del capitalisme neoliberal i des dels aparells de l’estat, cal situar-la clarament a l’ofensiva en diversos nivells: discursiu, cultural-ideològic, polític i d’autodefensa popular i democràtica. El feixisme no pot ser considerat una opció política més, ni es pot acceptar la seua normalització ni en les formes antigues ni en les noves neofeixistes, malgrat que es presenten a les eleccions.

El tercer espai d’intervenció hauria d’estar dedicat a la defensa activa de la igualtat de drets dels cinc milions de valencians i valencianes. Una igualtat en combat directe amb totes les formes discriminatòries, tant les que patim col·lectivament com a poble: manca de dret a decidir que ens neguen com a poble, l’espoli permanent que patim en diverses formes i el supremacisme lingüístic i cultural que ens imposen; com les que es produeixen o reproduïm al si de la nostra comunitat: patriarcalisme, capitalisme, racisme, etc.

La quarta línia d’intervenció hauria de ser una espècie de paraigua de les tres anteriors. Un paraigua o, si preferiu, la suma de totes les intervencions anteriors, donant-li forma i coherència com a subjecte polític reconegut i recognoscible. Un subjecte polític dinàmic i en construcció mitjançant la lluita, que convertisca el País Valencià en la garantia de la pervivència del nostre poble i del seu dret a decidir políticament el seu futur.

Aquestes línies d’intervenció no han de ser «propietat» de cap persona, col·lectiu, partit o entitat. Són formes d’intervenció que, modestament, ja es fan des de la resistència en mil i una expressions, i gràcies a les quals hem arribat fins ací. Del que es tracta és de dotar-les de potencialitat i d’eines col·lectives, com més poderoses millor, amb la finalitat de barrar el pas a totes les polítiques del passat i del present que tendeixen a anul·lar-nos com a poble i a afirmar-nos en la nostra singularitat guanyant la nostra independència. Només es tracta d’exercir cada dia, individualment i col·lectivament, el nostre Dret a Decidir!

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]