Deia el poeta que hi ha gent que lluita un dia i és bona, que n’hi ha que lluita un any i és millor; molts anys i és molt bona; i que els imprescindibles són els que lluiten tota la vida.

Ho he recordat a propòsit de la gent que ha decidit involucrar-se en la CUP i altres llistes d’unitat popular àmplia en aquests moments que no són precisament d’eufòria. La cosa no va de pujada. Quan hi anava era una mica més senzill sumar gent per a l’independentisme i per a les forces transformadores.

Però ara vivim la ressaca dels anys efervescents. No parlo tan sols del procés. El 15M, que també va arrossegar molta gent a participar del municipalisme, va evidenciar el seu final en el moment que Colau va ser investida amb els vots de Manuel Valls. Poca transformació es pot esperar ja de qui participa d’aquesta operació de les elits barcelonines. Avui ja la cosa fa baixada del tot i el clima electoral a la capital fa esfereir. La dreta marca l’agenda amb temes com les ocupacions (i no l’habitatge), la seguretat (i no la pobresa) o els cotxes (i no els seus efectes en el clima i la salut).

Tampoc els dos principals partits independentistes han intentat crear un nou marc per sortir d’aquest. Trias s’ha sumat a l’elitisme més catifero i Maragall ha quedat del tot desdibuixat.

Deien alguns que el procés independentista impedia parlar de polítiques socials, que era una cortina de fum. Però ara que fa baixada aquesta afirmació demostra la seva falsedat i vet aquí els temes de campanya que us citava.

El procés i el 15M han estat una invitació a prendre la política amb les nostres pròpies mans. A crear unes institucions noves, a parlar de les necessitats i dels límits però amb unes noves regles, uns nous actors, sense quedar encotillats pel marc actual. I ara tornem al de sempre: els gestors. Com si es pogués separar la política petita de la gran. Política petita podria ser, per exemple, fer anar els trens a l’hora, cosa que successius “gestors” no han estat capaços de fer. O perquè no són tan bons gestors o perquè en el fons es tracta de coses grans: la inversió pública se l’emporten altres projectes que no repercuteixen en les classes populars.

La realpolitik que només ho és a mitges no és realpolitik, deia l’enyorat Toni Domènech. Parlar de gestió d’allò possible ignorant els canvis civilitzatoris que s’endevinen a l’horitzó no és, doncs, una virtut. Perquè llavors la realitat real sí que et passa pel damunt.

I avui la situació climàtica, ecològica, econòmica ens assenyala un període de canvis profunds en el qual s’obriran grans disjuntives: repartiment o empobriment, guerra o pau, democràcia o autoritarisme, internacionalisme o Nord fortificat, transformació o col·lapse.

Disjuntives d’àmbit mundial i que repercutiran al nostre país. I és llavors quan haurem de recordar que podem agafar la política amb les nostres mans. I per a que no tot sigui tornar a inventar la roda, seran necessàries aquestes persones imprescindibles. Les que en els anys de baixada també hi han estat. Les que han fet l’esforç de la continuïtat, de la transmissió d’experiències, de la lectura crítica d’encerts i errors, de veure les escletxes per on avançar, de fer moure les coses de nou i de lluitar contra el desànim. Les que han fet l’esforç de parlar de qüestions profundes i no tan sols de gestió.

En aquestes eleccions, sigueu dels imprescindibles.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]