En els últims mesos, hem assistit a la proliferació de nombrosos posicionaments i informes a favor i en contra de la llei estatal d’habitatge. Seguidors i detractors que han identificat les virtuts i les febleses d’aquesta nova fita històrica.

Cap persona s’atreviria a dir que l’habitatge no constitueix un dels grans problemes estructurals que travessa actualment la nostra societat. Situar la política d’habitatge en l’agenda pública a través de la regulació de la llei estatal d’habitatge és, sens dubte, un motiu de celebració; però també, una prioritat política tardana.

La política pública d’habitatge es caracteritza fonamentalment per constituir-ne el més ben dit antisistema públic d’habitatge. La deixadesa de la responsabilitat pública en la garantia i sostenibilitat d’aquest dret humà legislatura rere legislatura, ha col·lapsat qualsevol previsió d’una política pública a l’altura del model d’Estat de Benestar mediterrani.

La resposta institucional a aquesta situació ha estat l’aprovació d’una llei que, lluny de solucionar l’ampla diversitat de problemes d’una part de la societat afectada per la vulneració d’aquest dret, obri les portes a noves incerteses que poden afectar negativament tant les persones inquilines com les propietàries.

Malgrat el malestar residencial i l’emergència residencial existent, la nova llei estatal d’habitatge, al llarg del seu articulat, no preveu la resolució de les principals fractures i escletxes que han anat eixamplant-se dècades i dècades.

A més a més, aquesta llei, lluny de reparar algunes de les qüestions clau d’aquesta política pública, no regula les garanties i la sostenibilitat necessària (ni des de l’Administració General de l’Estat ni amb l’adequada col·laboració interadministrativa amb les administracions autonòmiques i locals) per a l’adequat reconeixement i exercici del dret a l’habitatge.

Aquesta llei emfatitza de manera residual en les fórmules necessàries per a garantir la seguretat residencial (sostre), però és significativa la carència de l’eix fonamental que suposa el propi habitatge en el desenvolupament de les persones a títol individual i col·lectiu en el seu entorn residencial i amb la seua comunitat (habitar).

En aquest escenari i conscients de les múltiples situacions que tenen lloc en relació a la vulnerabilitat i l’exclusió residencial, la política d’habitatge és clau per a les futures generacions de tots els barris de les nostres ciutats.

Les situacions de housing stress a conseqüència de la inseguretat residencial, requereixen de tres aspectes fonamentals:

1) finançament estable i fórmules de col·laboració interadministrativa i amb la resta d’actors en la matèria que permeten incrementar el parc públic d’habitatge en règim de lloguer assequible; 2) constitució d’equips interdisciplinaris de gestió directa de la política d’habitatge en l’àmbit local i de proximitat que puguen intervindre en les situacions de vulnerabilitat i exclusió residencial; 3) limitació del protagonisme del sector privat en el dret vulnerable, vulnerat i mercantilitzat de l’habitatge.

Encara resten moltes mesures en l’agenda pública que puguen donar resposta a un problema públic creixent que cada vegada més afecta un percentatge més significatiu de la societat.

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]