Espanya és l’extrema dreta – I l’extrema dreta és Espanya: és així de senzill. No cal donar-hi més voltes.

Durant un cert temps l’enganyifa s’havia anat estenent entorn d’una Espanya democràtica i no és el cas: el temps ha anat posant les coses al seu lloc.

Des de l’inici del règim monàrquic transfranquista no han parat de recordar-ho: La Constitució espanyola mateixa es va ajustar a les amenaces dels militars espanyols de manera que garantís que manessin els mateixos de sempre. L’Amnistia va servir perquè els crims del franquisme no fossin mai objecte de cap mena de sanció. I tot just quan encara la monarquia parlamentària espanyola començava a fer unes primeres passes, ja han de treure, l’any 81, el papu de l’extrema dreta espanyolista i muntar una maniobra d’intimidació a gran escala (amb tancs pels carrers de València i altres detalls sinistres), per a deixar clar qui mana. Grups vandàlics deixats anar arreu del nostre territori nacional, manifestos i manifestos de suposats intel·lectuals espanyols contra la llengua catalana, operacions persistents contra la unitat de la llengua, persecucions i tortures a dojo contra l’independentisme; i, més recentment, bandes falangistes contra catalans que protesten de la repressió activades per mitjà de grups creats ad hoc, com els difunts Ciudadanos, impunitat policíaca, acusacions judicials basades en informacions falses  etc. etc. Tot plegat ‘legalitzat’ per l’estat espanyol arrepapat en la impunitat més escandalosa. No hi ha res com encobrir crims sospitosos (com els atemptats a Barcelona i a Cambrils, de  l’agost del 2017) no permetent que fossin investigats (amb els vots negatius del PSOE i el PP), per a saber de quin peu calcen aquests individus i que és el conjunt d’això d’Espanya.

Que el PSOE (que mana al govern espanyol) es resisteixi a escoltar la protesta popular que clama per a fer, de l’antre de tortures que és la Comissaria de Via Laietana de Barcelona, un Centre de Memòria i Denúncia de la Tortura, ja diu molt de com és aquesta branca política del règim monàrquic. I això només és un resum d’aquesta mena d’actuacions.

Si l’extrema dreta no fos Espanya podríem dir que Espanya (en totes les seves formes i expressions polítiques) estima l’extrema dreta i aprecia la feina (bruta) que li fa, que li permet fer arribar la repressió on no arriba la de la seva legalitat, una legalitat que no té per què respectar perquè qui ha de dir si algun fet és legal, o no, és normalment un jutge que ha mamat el franquisme.

L’extrema dreta, símptoma d’un sistema polític mundial en descomposició

Crec que és important situar l’extensió de l’extrema dreta en el nostre entorn pròxim com un símptoma d’una crisi política del sistema econòmic i social de dominació mundial. De la mateixa manera que durant els anys 20 i 30 del segle passat al sistema de dominació ja no podia contenir la revolta popular, ara també se li estan acabant els arguments racionals (i raonables) i es veu temptat a ficar-se novament en els camins de la irracionalitat. Espanya encaixa de ple en aquesta perspectiva irracional on tot queda distorsionat per la falsa propaganda i l’engany.

El neofranquisme no sorgeix del no res

I, a la nostra nació, plou sobre mullat: els partits més representatius de l’esperit franquista s’han anat imposant sobretot a les Illes i al País Valencià. Els errors de la pseudo-esquerra són evidents però el que no podem fer és anar recitant explicacions parcials per a un fenomen tan remarcable i cal anar a les causes més de fons si les volem combatre.

A parer meu (i de força companyes i companys) cal partir del fet fonamental que el franquisme no se n’ha anat mai encara d’aquests territoris. La història no passa en va i cal conèixer una dada determinant que és que el règim de Franco va fer taula rasa, va anorrear de soca-rel els lluitadors del poble que no van tenir la possibilitat de l’exili com es va tenir al Principat. I arrosseguem aquest llast que només la persistència en la lluita permetrà de superar, amb un compromís ferm i permanent de tot el moviment.

Corol·lari: abans deixar enfonsar el mite d’una Espanya democràtica que permetre la nostra llibertat

La màxima del règim que està continuant l’essència de l’esperit franquista era la coneguda ‘España, antes roja que rota’ que ha passat a ser ‘Espanya, abans autodestruïda que Catalunya lliure’. I aquest és tot el pla que tenen dins els seus caps.

El que no saben és que – potser sense voler-ho – estan creant l’escenari adient per a la nostra independència i cavant així la seva tomba política, un final de conseqüències imprevisibles quan la possibilitat d’autocrítica ha estat anul·lada per aquesta Espanya eterna ressuscitada, que és qui crea i cria l’extrema dreta; i quan tot es deixa caure pel pendent de la irracionalitat.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]