El relat no és tota la política, menys encara si tenim voluntat de subvertir el sistema en el qual ens ha tocat viure, però, és evident que el relat en forma part. Ara mateix, tothom està mirant de consolidar el seu sobre què ha passat en les recents eleccions i la seua concreció en la conformació dels governs municipals i autonòmics. Si qualla el relat de l’statu quo, guanyarà el d’una Espanya “una, grande y libre”, bipartidista o bifrontista, cada dia més católico-integrista, xenofòbica i aporafòbica, i de la qual nosaltres en formarem part de manera “natural”.

Si es consolida un relat així, estarem constantment jugant en un terreny ideològic i polític que no és el que interessa a la majoria del nostre poble, i tindrem moltes dificultats per a donar-li la volta tant electoralment com sobretot, culturalment. Així, estaríem condemnats en cada nou cicle electoral, en els millors dels supòsits, a canvis epidèrmics que ens situaria en una mena de bucle on els canvis institucionals entre els blocs polítics de la dreta/extrema dreta i els d’esquerra/regionalisme no afectarien els fonaments del sistema que pivota sobre les estructures polítiques de l’Estat capitalista extractivista i colonial que patim. És a dir, continuarem patint com a colònies, però actuarem com si fórem unes regions normals dins d’un estat normal. La dislocació política i sociològica acabaria desestructurant-nos brutalment.

Perquè la raó, o almenys una de les raons fonamentals, dels retrocessos electorals dels partits formalment d’esquerrers i formalment independentistes o sobiranistes, és que, per contradictori que siga, no acaben d’assumir que som unes colònies amb les derivacions de tota mena que això comporta. Som colònies interiors, però colònies a la fi. L’Estat espanyol i les seues estructures fonamentals, entre altres el sistema de partits polítics hereus i garants del Règim del 78, ho tenen molt clar i actuen en conseqüència. Els vots dels Comuns en la constitució del nou Ajuntament de Barcelona, donant-li la majoria a un alcalde del PSOE juntament amb el PP (els partits del 155) i la imposició des de Madrid del cap de llista de Sumar per la circumscripció d’Alacant, en contra de l’opinió expressada per la majoria dels integrants de la coalició en les comarques del sud del País Valencià, en són dos bons exemples. A Madrid ho tenen clar, nosaltres no.

Que formem part d’un Estat capitalista no sembla qüestionable, però que aquest estat és a més un estat colonial i que nosaltres som part de les seues colònies, ja ens costa més d’assumir, especialment a les persones que mai no han posat en qüestió la seua espanyolitat ideològica, tot patint-ne les conseqüències. Com hem mirat d’explicar en altres ocasions, no som com les llunyanes colònies americanes, asiàtiques o africanes dels segles passats, però vivim, en unes colònies interiors, al si d’Europa (amb permís de Kant que situava els límits europeus als Pirineus), patim una espoliació econòmica de tipus clarament colonial i culturalment ens han imposat i, el que és més greu, hem assumit la colonialitat cultural (assumir i reproduir en part o totalment la cultura imposada pels colonitzadors).

Unes colònies interiors perquè tot i que el País Valencià, Catalunya i les Illes, formen part de l’arquitectura jurídica de l’Estat espanyol i per extensió de la UE (en la qual només podem actuar com a lobby), no ho fan en un pla d’igualtat. Malgrat que formalment el seguit de constitucions de les quals s’ha dotat històricament l’estat espanyol des del 1812, han derogat les bases jurídiques de l’Estat absolutista de Felip V i els seus decrets de nova planta, pels quals ens llevaren els nostres Furs (els nostres sistemes jurídics independents), a hores d’ara encara no tenim cap dret a decidir, més enllà de les competències que ens atorga uns estatuts d’autonomia i que són majoritàriament competències delegades de caràcter administratiu. Quan les Corts valencianes o el Parlament de Catalunya han volgut anar una mica més enllà -fins i tot quan la reforma de l’estatut valencià la va fer el PP que gaudia de majoria absoluta- ens hem trobat amb els murs infranquejables del congrés espanyol i del Tribunal Constitucional que s’ha encarregat d’anul·lar-les. De fet, el TC va utilitzar en 2016 el decret de nova planta del 29 de juny del 1707, per a impedir la recuperació del Dret Civil Valencià.

Per a comprovar si patim o no una espoliació econòmica extrativista de tipus clarament colonial, només cal estudiar les balances fiscals (les poques que s’han publicat), comprovar com es distribueixen històricament les inversions estatals i el grau de compliment de les inversions projectades cada any a casa nostra, i fer una valoració si finalment les inversions que ens arriben enforteixen el nostre sistema econòmic autòcton o ens fa cada dia més dependents. També podem mirar si, a conseqüència de tot plegat el rol que juguem en la divisió internacional del treball ens deixa en una posició òptima de cara al present i amb capacitat autònoma per a dissenyar el futur o si cada dia l’estat ens espenta cap a posicions econòmiques més perifèriques i subsidiàries.

Tornant als resultats electorals recents, podem comprovar com, globalment, la desfeta de l’esquerra i de les opcions sobiranistes o independentistes s’ha degut fonamental a l’abstenció, que a més de provenir tradicionalment dels sectors més exclosos i oprimits de la societat, també ha estat molt majoritàriament dels sectors socials més decebuts per la manca de respostes concretes a la seua situació social i política. La responsabilitat, però, no és en cap cas d’aquestes persones que no han votat. Com se sol dir, no matem el missatger.

Un nombre important d’abstencionistes, fa temps que no creuen que les institucions tinguen voluntat i capacitat per a canviar substancialment la vida de la majoria de la societat i menys el de les persones més empobrides i marginades. A Catalunya una bona part d’aquests sectors s’havien il·lusionat amb el procés independentista, però del 2017 ençà han anat despenjant-se de manera paral·lela al seu grau de decepció. Al País Valencià i les Illes n’havien votat el 2015 per a fer fora el PP, l’expressió més grollera de l’espanyolisme capitalista, i havien repetit també, però ja sense massa interès el 2019. Ara, en aquestes últimes eleccions del 28M, ja no ha votat. El raonament de moltes d’aquestes persones, podríem simplificar-lo de la següent manera: nosaltres ja vam fer el que calia fer, mobilitzant-nos i votant i tot i l’escepticisme, vam continuar donant suport fins a les anteriors eleccions, però ara ja no podíem continuar donant un xec en blanc a uns partits, que tot i millorar la gestió de la dreta i de no caure en la corrupció, no han fet res estructural per canviar ni els pilars fonamentals del capitalisme, que castiga a la majoria de la classe treballadora i les classes populars, ni han fet res estructural per canviar la nostra situació de colònia, que ens afecta a la immensa majoria. Culpabilitzar ara a qui no ha votat és d’un gran cinisme i de molta hipocresia.

Per què si ens preguntem per què hi ha hagut una desfeta electoral de l’esquerra i el sobiranisme/independentisme i ha guanyat la suma de la dreta, l’extrema dreta i els partits espanyolistes? Tot i els molts matisos de cada territori, podem respondre: sobretot perquè no s’han implementat polítiques veritablement transformadores almenys en tres camps: el lingüístic i cultural, la manca de respostes als problemes socials dels sectors més desfavorits i empobrits (sectors precaritzats de la classe treballadora, persones nouvingudes i el jovent) amb especial menció al tema de l’habitatge, i l’oblit de l’agenda feminista (abolició de la prostitució, de la pornografia, dels ventres de lloguer i del generisme, així com la renúncia a la coeducació…).

Una sòlida resposta política en aquests tres camps podria ser el millor antídot contra la generació de l’odi i la guerra cultural i política de l’espanyolisme i de l’extrema dreta, però per a poder fer-la i guanyar-la necessitem saber i reconèixer que som colònia i actuar en conseqüència, desenvolupant un projecte anticolonial al servei de la majoria social.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]