Moltes i variades són les anàlisis que s’estan fent per a valorar globalment la situació política del País Valencià. Des de diferents sectors hem expressat la voluntat d’organitzar-nos per a fer front a la dreta i extrema dreta i també de revisar críticament i autocríticament el paper que ha jugat l’esquerra i el sobiranisme del País Valencià. Al nostre parer una primera conclusió és la urgent necessitat de dotar-nos, com més aviat millor, d’un veritable front democràtic, antifeixista i anticolonial en clau de País Valencià. El fet important no és el nom. Pot ser front, coordinadora, plataforma o simple coincidència en les prioritats, però alguna mena de cooperació consistent es fa necessària.

Un front democràtic, antifeixista i anticolonial, perquè a l’Estat, i molt més al País Valencià, no es pot afirmar amb rigor que vivim en una democràcia plena. Tot i que a l’Estat tenim un sistema jurídic, polític i electoral formalment equiparable als països del nostre entorn europeu, hi ha tota una sèrie de raons que posen en qüestió la qualitat democràtica. Aquest règim monàrquic, ara simbolitzat i encapçalat per Felip VI, és l’adaptació del franquisme del qual és hereu, afegint-li un sistema electoral i una sèrie de llibertats formals –sempre mínimes- i de separació formal de poders, però, sense trencar democràticament amb el franquisme i sense desmuntar els seus aparells judicial, policial o militar i els seus vincles subterranis. I sobretot, sense revertir les apropiacions econòmiques dels jerarques i les fortunes iniciades o multiplicades amb el règim franquista.

Bona part del dèficit democràtic, de la corrupció que patim i de la impunitat que gaudeixen una minoria, es deu a aquesta manca de ruptura democràtica amb el franquisme. Com diu Izquierda Castellana: «El Règim del 78 no és un estat de dret, és el Règim de la II Restauració borbònica, on sobreviuen els elements essencials del Règim franquista, i tampoc no és fruit d’un procés constituent, sinó la conseqüència d’un pacte entre l’oposició claudicant i el mateix franquisme». Malgrat que semble impossible, al País Valencià, però, el problema és encara més greu, perquè ni formem part històricament de l’Estat espanyol per voluntat pròpia, ni estem en pla d’igualtat, ni ara se’ns reconeix ni que fos simbòlicament el nostre dret a decidir. I a més, l’espoli sistemàtic que patim ens empobreix cada dia que passa afectant-nos col·lectivament i individualment a la immensa majoria de la població més enllà dels nostres sentiments nacionals. Som una colònia!

A nosaltres se’ns va imposar en 1707, «por justo derecho de conquista», un règim jurídic basat en les lleis de Castella, convertida en el pilar fonamental d’una monarquia absolutista. Després van continuar imposant-nos prohibicions lingüístiques i lleis econòmiques per a garantir l’espoli econòmic fins als nostres dies i, com és sabut, ni amb els següents monarques ni amb les efímeres repúbliques espanyoles ni molt menys amb el règim criminal franquista ni amb el postfranquisme de la segona Restauració borbònica, mai no hem pogut recuperar la capacitat plena de decidir. Hi ha persones que davant aquests raonaments solen expressar que això són coses del passat. Això seria un argument de pes si no fos perquè les conseqüències estan ben presents en els nostres dies i multipliquen els seus negatius efectes exponencialment. Per exemple, quan les Corts Valencianes, amb majoria absoluta del PP, van aprovar la modificació de l’Estatut d’Autonomia amb la recuperació del nostre Dret Civil, en enviar-lo a Madrid per a la seua aprovació –la qual cosa ja fa evident que no som sobirans ni per a poder decidir les competències del «nostre» propi estatut-, va ser impugnada davant el Tribunal Constitucional espanyol, que en el 2016 va emetre una sentència per anul·lar-ho, basant-se, precisament, en el Decret de Nova Planta de 1707.

L’Estatut d’autonomia forma part de l’arquitectura jurídica de l’Estat, derivada de la constitució del 78. La immensa majoria dels valencians i valencianes vius no l’hem votada, i els mecanismes per a la seua reforma són gairebé impossibles d’aplicar sense l’acord dels poders estatals no electius. L’actual llei electoral valenciana condemna les minories mitjançant la tanca electoral del 5% –com ara li ha passat a Podem-Esquerra Unida i com històricament li havia passat a la UPV o al Bloc-, i la desproporció en la representació per circumscripcions és tan arbitrària i injusta com ho és la suprarepresentació de les províncies semidespoblades en l’àmbit estatal. En el cas de la llei valenciana i amb el cens utilitzat per a les eleccions del 28M, cada diputat o diputada de la circumscripció de la «província» de València, ha necessitat gairebé tres vegades més vots que un altre de la de Castelló i un 17% més de vot que la d’Alacant. Una determinada correcció per a afavorir les comarques més empobrides, marginades o despoblades pot ser necessària i convenient, però fer servir la llei per a pervertir tan radicalment la voluntat majoritària i ajustadament proporcional de l’electorat, se sembla molt més a un mecanisme de control profundament antidemocràtic que a una llei electoral democràtica.

Ara, a més, la situació política s’agreuja amb la presència dels nazis-feixistes de Vox en les institucions. Aquest partit, nascut de les mateixes entranyes del franquisme del PP, ha emergit, com la resta de l’extrema dreta mundial, com a resposta de les necessitats del capital per a incrementar la seua taxa de guanys. La seua dinàmica de guerra cultural contra els avanços i els valors culturals del poble, de l’esquerra, del feminisme, del sindicalisme combatiu de classe, etc., té com a objectiu fonamental estirar cap a l’extrema dreta tot el mapa polític i garantir que les institucions que no puguen eliminar –recordeu la seua oposició a les autonomies per esquifides que siguen-, administren, legislen i governen al servei dels interessos de les elits, els jerarques capitalistes i el capital financer transnacional. Conseqüentment amb els seus propòsits, on més esforços esmerçarà serà en les colònies, després, però, tampoc s’oblidaran dels pobles en els quals fonamenten el seu domini colonial. Amb el feixisme cal recordar allò que va escriure Martin Niemöller: «Quan els nazis van venir a emportar-se els comunistes, vaig guardar silenci, ja que no era comunista; quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè no era socialdemòcrata; quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè no era sindicalista; quan van venir a emportar-se els jueus, no vaig protestar, perquè no era jueu; quan em van venir a buscar, no hi havia ningú més que pogués protestar». Ara caldria que les i els nostres poetes afegiren com cal les feministes, els i les independentistes, sobiranistes o simplement valencianistes… i a tothom que puga expressar qualsevol dissidència o simplement el desig de viure dignament amb llibertat.

Si som coherents amb la nostra situació, la necessitat de conformar eixe bloc democràtic, antifeixista i anticolonial en clau del País Valencià, apareix amb tota urgència. Perquè intentar fer front al feixisme en qualsevol de les seues expressions sense tindre en compte els seus objectius i la nostra situació de colònia interior, tornaria a supeditar-nos col·lectivament a altres interessos que per legítims que puguen ser, no són els nostres. Això vol dir no cooperar amb la resta d’expressions antifeixistes i democràtiques de l’Estat? Res més lluny de la meua voluntat. Però sí que cal afirmar que eixa possible col·laboració cal fer-la sense renunciar als nostres legítims interessos. En una recent i recomanable entrevista, l’històric polític i intel·lectual gallec Xosé Manuel Beiras, diu que «l’esquerra espanyola deu assumir que Galícia, Euskadi i Catalunya, som nacions amb dret a l’autodeterminació». Segons el meu parer té tota la raó, però perquè no ens nomena a nosaltres també com a subjectes polítics dignes d’eixe mateix dret? Segurament perquè no hem exercit políticament com allò que som i una vegada i una altra vegada supeditem la nostra agenda a la d’altres. Pensem que és hora de revertir eixa situació. Contra el feixisme, tot! Sense el País Valencià, res!

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]